La LLIBREtat

            Les i els novel·listes són infidels. No tenen capacitat de gestionar la dificultosa tasca de comprometre’s amb una sola  persona perpètuament. La idealitzada decisió de compartir la resta de la vida amb un ésser humà no és una atractiva meta a aconseguir. Com a resultat, estableixen fantàstiques relacions extraoficials amb els personatges que totes elles i ells construeixen. Exemples no falten. Andrea Camilleri i el comissari Montalbano; Eva García Sáenz de Urturi i l’inspector, Unai López d’Ayala; o Javier Cercas i el policia, Melchor Marín. Maria Oruña, juntament amb l’editorial Destino , s’han sumat a esta desbocada escalada d’infidelitats amb Valentina Redondo en El camino del fuego . La inspectora i protagonista de la saga Puerto Escondido , continua la seua tasca professional, malgrat trobar-se de vacances a Escòcia i no rebre gaire remuneració.   El camino del fuego conta dues històries alhora. D’una banda, Valentina Redondo i Oliver Gordon estiuegen a Escòcia, on

                 Aina Fullana Llull (font: Linkldn)           El 2021. Tot canvià eixe any quan una xica llicenciada en Llengua i Literatura per la Universitat de les Illes Balears, envià la seua obra a un concurs literari. Aquella presa de decisió va convertir a Aina Fullana Llull (Manacor, 1997), la guanyadora del Premi València organitzat per Institució Alfons el Magnànim, amb l’obra titulada Els dies bons . A més, l’any passat va ser guardonada amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i el Premi Núvol. La publicació de només una novel·la ha propiciat la rebuda de tot un conjunt de reconeixements literaris importants que, veuen en Aina una escriptora catalana de futur. Una jove promesa podríem dir.                    Els dies bons és una novel·la que tracta la drogoaddicció que pateix Xavi. L’obra planteja este problema des de les veus de Xavi; la de la seua dona, Martina; i la filla en comú que tenen tots dos, Ariadna. Les drogues és el tema central de la novel·la,

  El temps, sempre el temps. La repetició autòmat de l’embravit despertador emetent soroll a les 07:00 hores determina. Si l’activitat cerebral no s’activa i el cos roman entre matalàs i manta, determina encara més. La nit anterior, el polze de la mà dreta exercí un treball incansable sobre les fletxes del comandament cercant una pel·lícula o sèrie ajustada als gustos personals. La sèrie sempre venç envers la pel·lícula, i si és una sitcom millor. Per què? Un film generaria un marcat desequilibri entre el seu gaudiment i les hores de descans que, seria agressivament reflectit en el rendiment quotidià al sendemà. No obstant això, l’opció de la pel·lícula era el resistent guerriller poble dels parts suportant els rigorosos atacs de   l’Imperi Romà. Els nadals i l’absència del soroll infernal del mòbil a primerenques hores del matí afavoriren -ara sí- el film. Apareix a la pantalla un home de mitjana edat, ulleres redones, curts cabells arrissats afro i bru. Molt bru. Deduïa que era el

El Ral·li Humorístic forma part del voluminós programa faller anual. Els moments previs a una espontània processó vespertina, els membres de cada comissió han de reunir-se als seus casals, on l’ambient convida a la preparació de la desfilada posterior. La meua efímera tasca no remunerada de DJ, esperant a la resta de la comissió alhora, prompte va ser substituïda per la fàcil praxi de satisfer les demandes musicals de falleres i fallers. Tot canvià amb <<Tití me preguntó>>. Les assossegades aigües falleres del mar Mort van transformar-se en un ball frenètic d’ones atlàntiques ferotges atacades pels rajos de Bad Bunny, successor de Poseidón. I és un dels milers d’exemples. En el Zevra Festival , tot i no ser contractat, les seues cançons ressonaren per tota la costa de Cullera. En les discoteques valencianes, en les emissores radiofòniques dels vehicles, en festes populars... Este estiu hem gaudit -voluntàriament o no- amb el cantant de Puerto Rico. Tothom hem estat amb ell,

  Enric Iborra (font: el diario.es)             Enric Iborra (València, 1960) ha dedicat la seua vida a la docència a l’IES Lluís Vives de València. En este centre educatiu, impartia l’assignatura, Valencià: llengua i literatura ; i també l’optativa, Literatura Universal , en els dos cursos de batxillerat.             En el curs acadèmic 2010/2011 creà el bloc La serp blanca. Notes de lectures i altres històries d’Enric Iborra (https://laserpblanca.blogspot.com). En este web, publicava memòries del contingut tractat a les classes. A més a més, començà a compartir les seues opinions literàries, per si els seus alumnes volien ampliar l’aprenentatge. El títol - La serp blanca - és una referència al poema «De lluny estany», escrit per Josep Carner. Parafrasejant a Enric Iborra, així explica el seu significat metafòric: «La serp blanca, en el poema de Carner, és una metàfora del camí, que, al seu torn, és una metàfora tòpica de la vida. El sintagma és bonic i suggestiu» .             El