La LLIBREtat

  El temps, sempre el temps. La repetició autòmat de l’embravit despertador emetent soroll a les 07:00 hores determina. Si l’activitat cerebral no s’activa i el cos roman entre matalàs i manta, determina encara més. La nit anterior, el polze de la mà dreta exercí un treball incansable sobre les fletxes del comandament cercant una pel·lícula o sèrie ajustada als gustos personals. La sèrie sempre venç envers la pel·lícula, i si és una sitcom millor. Per què? Un film generaria un marcat desequilibri entre el seu gaudiment i les hores de descans que, seria agressivament reflectit en el rendiment quotidià al sendemà. No obstant això, l’opció de la pel·lícula era el resistent guerriller poble dels parts suportant els rigorosos atacs de   l’Imperi Romà. Els nadals i l’absència del soroll infernal del mòbil a primerenques hores del matí afavoriren -ara sí- el film. Apareix a la pantalla un home de mitjana edat, ulleres redones, curts cabells arrissats afro i bru. Molt bru. Deduïa que era el

El Ral·li Humorístic forma part del voluminós programa faller anual. Els moments previs a una espontània processó vespertina, els membres de cada comissió han de reunir-se als seus casals, on l’ambient convida a la preparació de la desfilada posterior. La meua efímera tasca no remunerada de DJ, esperant a la resta de la comissió alhora, prompte va ser substituïda per la fàcil praxi de satisfer les demandes musicals de falleres i fallers. Tot canvià amb <<Tití me preguntó>>. Les assossegades aigües falleres del mar Mort van transformar-se en un ball frenètic d’ones atlàntiques ferotges atacades pels rajos de Bad Bunny, successor de Poseidón. I és un dels milers d’exemples. En el Zevra Festival , tot i no ser contractat, les seues cançons ressonaren per tota la costa de Cullera. En les discoteques valencianes, en les emissores radiofòniques dels vehicles, en festes populars... Este estiu hem gaudit -voluntàriament o no- amb el cantant de Puerto Rico. Tothom hem estat amb ell,

  Enric Iborra (font: el diario.es)             Enric Iborra (València, 1960) ha dedicat la seua vida a la docència a l’IES Lluís Vives de València. En este centre educatiu, impartia l’assignatura, Valencià: llengua i literatura ; i també l’optativa, Literatura Universal , en els dos cursos de batxillerat.             En el curs acadèmic 2010/2011 creà el bloc La serp blanca. Notes de lectures i altres històries d’Enric Iborra (https://laserpblanca.blogspot.com). En este web, publicava memòries del contingut tractat a les classes. A més a més, començà a compartir les seues opinions literàries, per si els seus alumnes volien ampliar l’aprenentatge. El títol - La serp blanca - és una referència al poema «De lluny estany», escrit per Josep Carner. Parafrasejant a Enric Iborra, així explica el seu significat metafòric: «La serp blanca, en el poema de Carner, és una metàfora del camí, que, al seu torn, és una metàfora tòpica de la vida. El sintagma és bonic i suggestiu» .             El

        Potser, era un monòton dia. Un dia castigat per l’oblit futur, ja que l'he recordat puntualment. Tindria entre els dotze i els catorze anys perquè em sembla, que amb quinze ja tenia constància de qui era, així com la importància de la seua figura. Tampoc recorde per què estaria assegut a les primeres files de classe. Però ahí estava. Un pòster d’un home amb bigotet, ulleres i un somriure singular. A la part inferior, Joan Fuster. Nosaltres, els valencians . Indiferent. Però què li vas a demanar a un xiquet entre dotze i catorze anys? Li preguntí a mon pare, després de veure aquella figura. Home clar que sé qui és , em digué. Novament, indiferent, per al meu ésser.             Tampoc sabia que este 2022 l’escriptor de Sueca inundaria tot àmbit literari. Enguany més que l’ Any Fuster , personalment, encunyaria la Febra Fuster . La malaltia es caracteritza per desenvolupar un interés exacerbat per la figura de l’escriptor. Se materialitza en un interés per la seua lectura, i f

                   Ma mare sempre ha dit que li encantava el nom Teresa . El públic uní forces en la solitària orquestra de l’aplaudiment. A la zona baixa, les grades laterals i les més altes, s’escoltava eixe soroll totalitzador. El joc inestable dels llums impossibilità saber la quantitat de mans xocant entre elles per tot arreu. Era la simple mostra de l’agraïment. Les cordes de la guitarra reberen els primers contactes de la punta dels dits. Només existí harmonia. El públic travessà un benestar auditiu. Sens dubte, era captivador. Un home amb camisa i pantaló tot negre començà a cantar. Avisà adés del nom de la peça musical a entonar, Homenatge a Teresa . Així, Ovidi Montllor entonava amb nostàlgia el record a una mestra de la infantesa. Almenys, així ho ha interpretat tothom. Tots els xiquets la seguíem/ I en un solar apartat /Ens instruíem / Al seu voltant . L’escriptor Juan Marsé no cantava, però sí escrivia. La seua obra, Últimas tardes con Teresa (Seix Barral, 2016), no és un

  1.       UNA NAVIDAD DIFERENTE , de John Grisham (Ediciones B, 2002) Conversava amb un llibreter present en la Fira del Llibre Antic, celebrada tots els anys en Gran Via Marqués del Túria. Es un escritor muy conocido, y trata sobre una família que cambia sus planes en navidad , una cosa semblant em digué aquell home amb ulleres d’alta graduació, i suèter blau fosc devastat per l’inevitable pas del temps. Raó tenia.  Un matrimoni decideix realitzar un viatge a una illa paradisíaca, allunyant-se de l'autòmata tradició nadalenca anual. La marxa de la seua filla a Amèrica del sud per a treballar de voluntària en una ONG, és determinant per animar-se a prendre esta decisió. L’atractiu no entra fins que la resta del veïnat -sabedor d’esta situació- comença una campanya coercitiva per a que ells celebren i preserven la continuïtat de la festa. Realment, és un reflex de com una tradició es pot entendre com una imposició. A més, de com una festa produeix desajustes mentals en el col·l