Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2020

Juan Negrín prenia ansiolítics, segur

Imatge
  Font: biografiasyvida.com Per Salvador Montalvá Muñoz. Així és. Tot i que no existeixen proves ni evidències històriques, les quals afirmen que Juan Negrín López prenia ansiolítics, seria difícil estar sota la seua pell al 1938. Nascut a Las Palmas de Gran Canària al 1892 -mateix any que el tio Paco -, militant del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i metge de professió (havia estudiat a Alemanya), era President del Govern de la II República des de maig de 1937. Doncs, no li quedà altra que enfrontar-se a un bloc de militars, els quals portaven furiosos des de l’estiu de 1936. Per posar en relleu, la situació d’Espanya al 1938 era de tot menys favorable a la II República. El 21 d’octubre de 1937, Gijón va caure sota dominació franquista i suposava la fi de tota l’ofensiva nord peninsular. Tota eixa banda quedava sota la mà franquista, a excepció de part d’Aragó i tota Catalunya. Ara, tota la campanya militar anava dirigida a la façana mediterrània, encara per ocupar. A princ

Ignot, de Manuel Baixauli, o per a què escriure

Imatge
 Per Joan Belló. Com Thomas Bernhard, Manuel Baixauli ha modulat les seues novel·les amb un estil musical particular. El moviment imperceptible de les esferes, el cant gregorià d’una quadrilla de monjos extasiats que es deixen els pulmons sota el cel omnipotent, les successions camuflades de fibonacci en un girasol; fins i tot la misteriosa proproció pagana que regula el nombre de fulles d’un arbre, té un ritme, una matemàtica, una alenada. Bernhard escrivia com respirava. Almenys algú cregué identificar la cadència de les seues frases amb la respiració morosa i constant, sovint retallada, que li causaven les dolències pulmonars. Quina és la música, la respiració, de Baixauli? Biaxauli seria un Salieri obstinat. Com ell ha dit més d’una vegada, comparteix amb el críptic Josep Palàcios la depurada mania d’esporgar amb dalla qualsevol frase sobrera, de retirar de la taula les cendres impertinents d’una burilla. Fa fora l’excés de sucre que empatxa. A  Ignot  (Edicions del Periscopi), en

De Romàntics, Mare Nostrum i retors paranoics.

  Per Salvador Montalvá Muñoz. Amb la llum solar vespertina d’aquells últims dies d’agost, assegut a l’hamaca i en un banyador de Fila començava a llegir Una Vida , de Guy de Maupassant. L’editorial era labutxaca , i el traductor, Lluís Maria Todó. Les coses clares: no coneixia ni l’obra, ni l’autor. Qui era eixe home en un nom tan estrany per a mi?. Ara bé, sí em sonava familiar el Romanticisme -moviment cultural del XIX- i Gustave Flaubert, màxima influència per a Maupassant. Una Vida s’ambienta a la França barrejada per aquells homes moderns , els quals començaven a guanyar beneficis per una petita o mitjana empresa, i els que justificaven la seua fortuna mitjançant un títol provinent de l’Alta Edat Mitjana. En definitiva, època de barrets, redingots, castells i educació molt refinada. Jeanne, la protagonista, naix a una família benestant (en el títol de Baró i Baronessa) de Rouen, tot i que la seua adolescència se desenvolupa a un convent rebent l’educació oportuna, i posterior