De Romàntics, Mare Nostrum i retors paranoics.

 

Per Salvador Montalvá Muñoz.

Amb la llum solar vespertina d’aquells últims dies d’agost, assegut a l’hamaca i en un banyador de Fila començava a llegir Una Vida, de Guy de Maupassant. L’editorial era labutxaca, i el traductor, Lluís Maria Todó. Les coses clares: no coneixia ni l’obra, ni l’autor. Qui era eixe home en un nom tan estrany per a mi?. Ara bé, sí em sonava familiar el Romanticisme -moviment cultural del XIX- i Gustave Flaubert, màxima influència per a Maupassant.

Una Vida s’ambienta a la França barrejada per aquells homes moderns, els quals començaven a guanyar beneficis per una petita o mitjana empresa, i els que justificaven la seua fortuna mitjançant un títol provinent de l’Alta Edat Mitjana. En definitiva, època de barrets, redingots, castells i educació molt refinada. Jeanne, la protagonista, naix a una família benestant (en el títol de Baró i Baronessa) de Rouen, tot i que la seua adolescència se desenvolupa a un convent rebent l’educació oportuna, i posteriorment se trasllada a viure a Yport, més concretament al mas Els Peuples.

Després d’haver estudiat al grau de Història, he pogut observar algunes qüestions vinculades amb la perspectiva de gènere. Jeanne sofreix, primer, realitzar l’acte sexual amb el seu marit, Julien, sense voluntat pròpia. Després, pateix pels dos adulteris (en ocasions distintes) del seu espòs, tenint un xiquet amb una d’elles. A més, Julien s’encarrega d’eixe xiquet bastard, però sense divorciar-se de Jeanne. El motiu és el temor al què podrien dir estava a l’ordre del dia, i més sent un matrimoni pertanyent a classes altes de la societat. Fins i tot, i per més llenya al foc, el retor del poble culpa a Jeanne de l’adulteri que realitza el seu propi marit, també del naixement d’aquell xiquet i, que Julien estiguera encara mantenint contacte en l’amant. En síntesi, Jeanne sofreix una opressió sexual i psicològica enorme. No té ànima per continuar. Eixa desil·lusió en l’amor causada pels adulteris del seu marit se re-dirigeix al seu propi fill, Paul, qui passa a ser el centre de la seua vida. Tot l’amor que no li podia donar a un home, passa a un altre molt més jove, innocent i indefens en la vida.

En una situació concreta li diu Jeanne a som pare: El Mediterrani és molt millor, i Jacques -som pare- respon de manera despectiva: El Mediterrani! Oli, aigua dolça, aigua blava com la de fer bugada. Mira aquesta, com espanta, amb aquestes crestes d’escuma! I pensa en tots aquells homes que se n’han anat cap allà, ja no els veiem. No vaig a excedir-me en tot el conjunt de insults que se me venen al cap per a dirigir-me Jacques, però d’una manera fina vaig a dir que eixe home no té ni idea de quin és el millor mar del món. El Mediterrani és mar, menjar, diversitat cultural i festa. En definitiva, és vida.

Paral·lelament s’observa la progressió en la percepció i el sentir vital de la protagonista. Com una xiqueta, Jeanne, surt del convent en l’alegria d’allò que li podia deparar la vida, però la realitat fou la que fou. Eixa corda de la vida happy va trencant-se per a Jeanne a mesura que el seu marit va fent de les seues. D’altra banda, Jeanne sofreix aquell mal que tots nosaltres no volem sentir mai, però és un desafiu inevitable en la vida: la mort dels seus pares. S’agreuja encara més quan el seu fill -ja major- comença a tindre grans deutes en uns i altres, i mai el torna a veure. De fet, l’objecte de la correspondència enviada per Pau a sa mare és per a que li envie diners. Malauradament, Nietzsche encara no havia escrit sobre el eterno retorno, d’esta forma haguera entès Jeanne que la vida ve con ve i simplement cal acceptar-la. En conclusió, la novel·la mostra tot el món emocional d’una dona amb molt d’amor a donar i poc rebut per la resta.

Em pregunte què haguera dit Guy de Maupassant sobre la situació de l’església en l’actualitat. Doncs, la seua postura sobre este assumpte queda clara a l’obra. Presenta un retor paranoic, el qual realitza jornades d’espionatge per trobar aquelles persones pecadores del seu entorn. A més a més, este retor acaba en la vida d’una gossa, la qual estava parint. El motiu, segons ell, és perquè molts xiquets estaven mirant al seu voltant de tal acció fent rialles. Parlant més tècnic, se podria dir que estem davant de la brutalització d’un personatge.

Per últim i per anar acabant, la descripció naturalista vinculada amb allò emocional és una tònica predominant a l’obra. Els espais boscosos i lúgubres d’eixa Normandia fosca i costanera són descrits per Maupassant en especial sotilesa. La seua narrativa no és tan pesada i carregada com la del nostre amic aragonès, Blasco Ibàñez, però sí recorda a d’ell en este sentit. No obstant això, a diferència d’ell, l’escriptor francés realitza descripcions més poètiques. Deixe una d’elles: I Jeanne sentia que es tornava boja de felicitat. Una alegria delirant, un entendriment infinit davant de l’esplendor de les coses negà el seu cor que defallia. Era el seu sol! La seva aurora! El començament de la vida! L’aurora de les seves esperances! Va allargar els braços cap a l’espai radiant, amb un desig d’abraçar el sol; volia parlar, cridar alguna cosa divina com aquella eclosió del dia; però estava paralitzada en un entusiasme impotent. Aleshores, reposant el front en les mans, sentí els ulls plens de llàgrimes; i plorà deliciosament.

Comptat i debatut, esta obra te clava en eixes terres franceses del nord, on en gran qualitat narrativa s’observa les idees anticlericals i l’èmfasi emocional en un personatge femení.