Ignot, de Manuel Baixauli, o per a què escriure

 Per Joan Belló.

Com Thomas Bernhard, Manuel Baixauli ha modulat les seues novel·les amb un estil musical particular. El moviment imperceptible de les esferes, el cant gregorià d’una quadrilla de monjos extasiats que es deixen els pulmons sota el cel omnipotent, les successions camuflades de fibonacci en un girasol; fins i tot la misteriosa proproció pagana que regula el nombre de fulles d’un arbre, té un ritme, una matemàtica, una alenada. Bernhard escrivia com respirava. Almenys algú cregué identificar la cadència de les seues frases amb la respiració morosa i constant, sovint retallada, que li causaven les dolències pulmonars. Quina és la música, la respiració, de Baixauli?

Biaxauli seria un Salieri obstinat. Com ell ha dit més d’una vegada, comparteix amb el críptic Josep Palàcios la depurada mania d’esporgar amb dalla qualsevol frase sobrera, de retirar de la taula les cendres impertinents d’una burilla. Fa fora l’excés de sucre que empatxa. A Ignot (Edicions del Periscopi), en certa manera, l’estil té la virtut de no ofegar la narració, de no imposar-se –com Don King Kong a l’Empire State– per sobre de les imatges o de la conversa dels personatges. A través d’una mescla lliure i espontània de narradors i d’un joc d’espills pessoans –no sols fa l’ullet a escriptors o a figures fantàstiques, sinó que igualment s’hi aboquen de manera fugaç individus de novel·les seues que gairebé converteix en heterònims–  Baixauli dóna veu a una colla d’èssers solitaris, pròxims al col·lapse neuronal, que carreguen –com l’escarabat piloter les deixalles– un cabàs de deliris que giren al voltant de la pintura, la literatura… Talment s’hagueren reunit al voltant d’un got de whisky per confessar-se, en un esforç titànic, abans de fotre el camp, abans de ser engolits. Per la malenconia i les pors. Per l’anonimat. Pel que siga.

Trobe que, a Ignot, el contrast d’un narrador distant i la presència d’algun que altre personatge no tan estrambòticament grillat dins eixa gàbia de desequilibrats, esdevé un contrapunt més marcat que en llibres anteriors com ara l’Home Manuscrit o La cinquena Planta. Com en aquells, segueix conreant el to de la cascada aforística. Més atenuat, però, en aquest cas. De fet, al llibre la frase destral, la idea guillotina, no esclata amb tanta assiduïtat com ho feia en Verso, primera novel·la de l’autor. Això ha possibilitat una història que guanya en imatges i que és més dinàmica, més propera.

I és que el relat –pense ara mateix en la història que desgrana Crisòstom, un dels personatges– compta amb el candor amb què un Sebald fa rememorar als seus protagonistes vivències d’un passat remot, nebulós, gairebé mític i amputat. El Crisòstom d’Ignot pot recordar al Jacques d’Austerlitz (Editorial Flâneur) en eixa forma de recrear una atmosfera única, fantasmagòrica, o uns estats d’ànim oblicus.

L’ambientació, fet i fet, té els automatismes de les pel·lícules de seqüències lentes cosides per monòlegs i diàlegs cabalístics. Aquelles on es filma gent que passeja entre la boira o gent que es demora en una sobretaula. Joan Benesiu escrivia a La veu dels Llibres que l’univers d’Ignot li recordava el cinema de Tarkovski. No he vist Tarkovski, així que per a mi moltes escenes del relat estan impregnades d’Angelopoulos. ¿Eixos personatges amagats, fracassats, que practiquen un funambulisme decrèpit amb un passat delicat ple de ferides, són els figurants d’Ignot o els personatges de El pas suspés de la cigonya o de La eternitat i un dia? Els d’ambdòs, no cal dir-ho.

Sagaç, sense canviar el to ni destacar com un carnisser afilant ganivets en una granja de porcs, Baixauli escriu algun que altre passatge tremendament irònic. La seua ironia és com la de Bernhard, camaleònica sota el riu monòton del relat, i que personalment m’ha paregurt pròxima al sarcasme. Busca el riure descosit. No es tracta de la ironia fina magistralment practicada pels victorians –que té la constància d’anar d’oca en oca–. Tampoc és exactament aquella ironia amoral, salvatge però suau, d’un Dovlàtov que la solta com un colp de boxa afectuós. És més bé una barreja. Ironia ingènua i mordaç a la vegada.

D’aquest laberint literari, d’aquesta oda a les galerades de paper perdudes que han naufragat entre onades de tinta, ens ofereix Baixauli una visió particular de la vida i de com alguns entenen i es prenen l’art. Quina és la música de Baixauli? Possiblement siga la de la insistència, la de qui travessa abismes i la de qui sobrevola penyassegats. La de qui, en definitiva, camina els paisatges conscient que tot és aventura ignota. Al capdavall, els seus personatges, tot i que es troben pròxims a l’escac i mat, s’aferren com poden a la vida, talment aquell individu d’Aristòfanes que, indignat, vociferava al barquer que preferia tornar al món dels vius abans que pagar el tribut de l’Hades.

                      “Lúnic viatge és el viatge interior”. Dibuix de l’autor, que apareix a Ignot.