Juan Negrín prenia ansiolítics, segur

 

Font: biografiasyvida.com


Per Salvador Montalvá Muñoz.

Així és. Tot i que no existeixen proves ni evidències històriques, les quals afirmen que Juan Negrín López prenia ansiolítics, seria difícil estar sota la seua pell al 1938. Nascut a Las Palmas de Gran Canària al 1892 -mateix any que el tio Paco-, militant del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i metge de professió (havia estudiat a Alemanya), era President del Govern de la II República des de maig de 1937. Doncs, no li quedà altra que enfrontar-se a un bloc de militars, els quals portaven furiosos des de l’estiu de 1936.

Per posar en relleu, la situació d’Espanya al 1938 era de tot menys favorable a la II República. El 21 d’octubre de 1937, Gijón va caure sota dominació franquista i suposava la fi de tota l’ofensiva nord peninsular. Tota eixa banda quedava sota la mà franquista, a excepció de part d’Aragó i tota Catalunya. Ara, tota la campanya militar anava dirigida a la façana mediterrània, encara per ocupar. A principis de 1938, les forces republicanes recuperaren la ciutat de Terol suposant una pujada dels ànims, no obstant això, un mes després recau sota poder del bàndol contrari. Franco no li tremolà el puls per bombardejar Barcelona uns dies després de la recuperació de Terol, entenent-se com un primer avís. Més tard, el 15 d’abril cau Vinaròs. Este esdevniment fou un punt d’inflexió per a la II República, ja que Catalunya i el País Valencià (últimes zones republicanes) queden partides per la meitat, aleshores afectarà a les comunicacions entre elles, així com a les defenses i ofensives. Queda patent que, amb l’avanç de 1938 la situació era desfavorable i Negrín ja estaria prenent-se ansiolítics. Quedaria una batalla, la més sanguinària i important de totes: la Batalla de l’Ebre. A finals de juliol i fins meitat de novembre de 1938, se lliurà l’última de les més decisives de la Guerra Civil. El resultat -crec que es sap, però per deixar constància- guanyaren les tropes franquistes. De fet, a partir d’esta derrota foren molts els polítics, intel·lectuals i/o gent merament civil, els quals començaren a fer carrera per abandonar Espanya. El motiu era obvi. Havien tingut més o menys vinculació i simpaties amb el Govern republicà.

Paral·lelament a tota esta situació nacional, Negrín aplicà una política diplomàtica important, tant a l’escena nacional com internacional. Per una banda, intentà per totes les vies portar a terme unes negociacions amb el tio Paco per garantir la fi d’una guerra sense represàlies, doncs una pau negociada. No cal dir que tots aquestos esforços es realitzaren en va. D’altra banda, la seua política a la Guerra Civil fou de resistència, sí o sí. Negrín adoptà esta postura per fer ressò a Anglaterra i França. Ell tenia la constant esperança de que si resistia, en qualsevol moment, arribaria l’ajuda militar dels dos anteriors països esmentats. Al 1938, el President del Govern republicà realitzà una sèrie de viatges per Europa, amb l’objectiu de negociar amb les dues parts: se va reunir amb representants alemanys i italians per demanar-los la fi del subministrament militar al tio Paco; i amb anglesos i francesos per rebre ajuda. No serví de res. Per altra banda, a finals d’abril de 1938, Negrín va promoure els seus Tretze Punts, els quals eren un paquet de mesures i polítiques que adoptaria la II República. Amb esta legislació se buscà el recolzament de les potències demòcrates, però novament no tingué efecte. En definitiva, remarque la mesura política de resistència aplicada per Negrín, i al mateix temps, de diplomàcia.

És impossible entendre la Guerra Civil sense atendre al panorama internacional europeu. Mussolini portava al poder des de 1922 i ja havia començat maniobres de caràcter imperialista a Etiòpia, però des de l’arribada de Hitler com a nou Canceller a Alemanya en 1933 la situació s’agreujà. Fins i tot, 1938 és un any rellevant pel que fa al joc estratègic. El màxim dirigent alemany realitza l’ocupació d’Àustria el 12 de març de 1938. Sí, ocupació, i no annexió com molta historiografia ha encunyat per a eixe esdeveniment històric. A finals de setembre se firma l’annexió dels Sudetes a Alemanya. Estos Sudetes corresponien a una minoria poblacional alemanya, ubicada a la zona oest de l’antiga Txecoslovàquia. El punt crític arriba en este últim moviment. Les potències demòcrates negocien i firmen un pacte amb l’Alemanya nazi, suposant la desil·lusió i pèrdua quasi absoluta de qualsevol esperança per a Negrín d’una possible ajuda anglesa i francesa. Cal matisar una cosa. Després de realitzar-se l’ocupació d’Àustria, França obrí la seua frontera per aportar certa ajuda a la famolenca Espanya republicana, així com deixar passar a través de les seues fronteres tot el material soviètic. Malgrat ajudes puntuals gal·les, a mitjans de juny de 1938 el nou govern francés -més conservador- declinà tota negociació amb Espanya i ja no aporta més ajuda.

Fins i tot, la situació interna del PSOE estava en constants dissidències. El Ministre de Guerra, Indalecio Prieto, fou cessat del seu càrrec pel mateix Negrín. Per quin cinc sous? Prieto, davant la situació bèl·lica, va realitzar discursos de desànim i derrotistes, cosa que no agradà molt al President del Govern, el qual incitava a les masses republicanes a continuar amb la lluita. La política negrinista li generà enemics dins de les files del seu propi partit, i es va accentuar més amb la deposició de Prieto. A més, Negrín es recolzà cada volta més en els comunistes, moviment que no fou rebut de bona gana pels socialistes. Negrín no era comunista, però les necessitats de la Guerra Civil passaren per adoptar mesures més radicals. Situacions greus suposen prendre decisions difícils. Per altra banda, els Successos de maig de 1937 suposen la reinstauració de l’ordre republicà a Barcelona, i això suposà un malestar per a Lluís Companys i companyia. A més, per accentuar més la tensió, la capitalitat de la II República es trasllada a Barcelona en octubre de 1937. Açò suposa que tant les competències més importants, així com les administracions i recursos de Catalunya queden sota mans republicanes, deixant a un segon pla a la Generalitat de Catalunya.

Al cap i a la fi, el 1938 queda marcat per l’agreujament progressiu i total de la II República com a govern. La situació bèl·lica poc a poc era més positiva per al tio Paco, sent l’ocupació de Vinaròs primer, i després la victòria a la Batalla de l’Ebre veritables punts d’inflexió per a l’esdevenir de la Guerra Civil. Tampoc dins de les files de Negrín existia un sentiment col·lectiu unit per guanyar, i això és molt apreciable amb la deposició de Prieto, i els problemes amb la Generalitat catalana. Tampoc el context internacional afavoria davant l’auge del feixisme i l’escassa ajuda anglo-francesa. En definitiva, Negrín comptà en molts obstacles i poques ajudes, per tant, no es pot assegurar cent per cent, però és possible que Negrín prenguera ansiolítics.

Comentaris