La LLIBREtat

Font: letralia.com Este any, a banda de l’atracció per al públic de les obres sobre temes apocalíptics o que afectaven a la humanitat sencera -no fa falta dir per què-, la novel·la romàntica també ha tingut la seua producció. El senyor Federico Moccia sabrà més que jo en este assumpte -no és molt difícil tampoc-, ja que amb obres com Perdona si te llamo amor (2007), s’ha erigit com un dels gegants d’eixa barreja entre adolescents i amor. Malauradament les seues obres han sigut més famoses per produir-se cinematogràficament que per allò literari. No és culpa seua.   L’amor, desamor i reenamorament són més antics que la picor, per això, la probabilitat de que Moccia haja begut d’altres clàssics romàntics és prou alta. Una influència ha pogut ser, possiblement, Las Desventuras del joven Werther , Las penas del joven Werther , o simplement Werther . Johann Wolfgang von Goethe no ha tingut el plaer de conéixer al senyor Moccia, però amb 25 anys publicà una de les obres més famoses, conv

Per Joan Belló.   Una setmana abans de la pandèmia vaig passar per la Fan Set i vaig comprar l’ Oc de Ferran Garcia Oliver. Aleshores pensava que els rumors de confinament no anirien més enllà d’una o dos setmanes. Els mestres de la universitat tampoc ho esperaven, tot i que prometien treball extra de rems i galeres per dinamitar les minivacances. Tot pel nostre bé, clar… Al final ens pillà a tots desprevinguts, i el meu amic Josep m’escrivia burleta: “Res, a llegir com uns desgraciats fins a que el món s’acabe!”. Esperant l’incert apocalipsi vaig estrenar la quarantena llegint llibres d’història, una crònica de les croades, multituds que saquegen Europa de camí a Terra Santa. Molt apoteòsic tot plegat. Més avant, quan començava a vagar pels corredors del pis com un Nosferatu al país dels anèmics, vaig llegir cosetes de comportament animal del Konrad Lorenz, descripcions de cortejos entre peixos kamikaze i fidelitats inimaginables –també traïcions impagables– entre parelles de par

  Font: diarioas.com Un autobús finalitza el seu trajecte prop d’un cementeri. D’ell surten un grup voluminós de persones, doncs alguns homes porten els cabells llargs arrissats, i altres llisos i llarg arreplegats per una cua; per la seua part, les dones porten monyos recollits amb un pingo -com es diu popularment- a la base del cap. Totes estes persones comparteixen de forma natural, el color moreno de la seua pell i cabells. Baix un sol enèrgic, esta massa humana entra al cementeri. Dins d’ell, envolten una làpida, la qual sobre la seua base hi ha una escultura de bronze. A la mateixa, s’aprecia un home assegut a una cadira de fusta amb certa predisposició a cantar, segons es pot analitzar iconogràficament. Hi ha un minut de silenci, on soles fa acte de presència eixe fort sol que, provoca un meravellós concert de xitxarres. Poc abans de finalitzar este moment, malauradament, les primeres llàgrimes d’algunes persones es derramen per les seues cares. Acaba el minut. A partir d’ahí

Per Joan Belló. ¿Dónde estarán aquellos que pasaron, dejando a la epopeya un episodio, una fábula al tiempo, y que sin odio, lucro o pasión de amor se acuchillaron? El tango , Borges Maradona pertany als temps en què el futbol es jugava diumenge. A la Bíblia de la pilota, el Jahvé de barba blanca –cervesa en mà, capritxós i irresoludament venjatiu com el déu judaic– també descansa el seté dia de la creació per testar la fidelitat dels vint-i-dos Jobs de samarra curta que esperen pacients qualsevol senyal diví en forma de vaselina aerostàtica, bombarda explosiva, manopla de ferro, o cruiximent de turmells. Per als heretges insubornables, els déus, cada diumenge, baixen hora i mitja de les bromoses altures de l’Olimp –deixant flors de lotus i nèctars afrodisíacs escampats al banquet– per transformar-se en àguiles errants, gats de mal auguri, o hooligans que es congreguen en una cancha crispada d’esperances, de fantasmes. Els diumenges són una epopeia de rivalitats eternes. Aqueus i troi