A TU, CAMARÓN, PEL TEU 70 ANIVERSARI

 

Font: diarioas.com

Per Salvador Montalvá Muñoz.

Un autobús finalitza el seu trajecte prop d’un cementeri. D’ell surten un grup voluminós de persones, doncs alguns homes porten els cabells llargs arrissats, i altres llisos i llarg arreplegats per una cua; per la seua part, les dones porten monyos recollits amb un pingo -com es diu popularment- a la base del cap. Totes estes persones comparteixen de forma natural, el color moreno de la seua pell i cabells. Baix un sol enèrgic, esta massa humana entra al cementeri. Dins d’ell, envolten una làpida, la qual sobre la seua base hi ha una escultura de bronze. A la mateixa, s’aprecia un home assegut a una cadira de fusta amb certa predisposició a cantar, segons es pot analitzar iconogràficament. Hi ha un minut de silenci, on soles fa acte de presència eixe fort sol que, provoca un meravellós concert de xitxarres. Poc abans de finalitzar este moment, malauradament, les primeres llàgrimes d’algunes persones es derramen per les seues cares. Acaba el minut. A partir d’ahí hi ha un fort aplaudiment de respecte, de reconeixement, doncs acte seguit es disposen a fer palmes i corejar el nom: Camaron, Camaron, Camaron! Açò ho vaig veure des del sofà de casa assegut, al programa Callejeros Viajeros, del canal Cuatro.

José Monje Cruz, més conegut com Camarón de la Isla o Camarón (simplement), compliria avui 70 anys. Un xiquet de pell blanca i cabells rossos naixia a l’illa de San Fernando (Cadis), d’on no s’oblidaria mai. Que a mi me vio de nacer, bendita sea la tierra, ay 100 años que yo viviera, siempre la recordaré, cantà ja més major. Molta activitat als carrers des de que tingué capacitat per moure una cama endavant seguida d’una altra, de manera equilibrada i coordinada. Començà a assistir a La Venta de Vargas, on els cantaors flamencs i el públic connectaven d’una forma que anava més enllà de la música. Hi havia festa, a l’estil més pur que es puga conéixer: beure, fumar, cantar i ballar flamenc fins que els primers rajos de sol feren acte de presència sobre el port marítim gadità. L’oncle d’este xiquet li deia Camarón per la seua baixa estatura, i partir d’ahí, fou conegut per tota l’illa com a tal. No obstant això, no tot era alegria, ja que els seus inicis musicals no foren gens prometedors. Un dia assistí el molt conegut Manolo Caracol a este local, i li presentaren a este xiquet. El senyor Caracol el rebutjà una volta acabà l’actuació del jove, doncs el motiu no era altre que eixe xiquet tenia els cabells rossos, i per tant, no havia de cantar flamenc, segons ell. Malgrat la mala experiència, ell no desistí. Continuà cantant a La Venta de Vargas, i més tard, rodà amb una companyia de cant i ball flamenc per tota Espanya. No pagaven molt, però ell volia cantar, fer palmes i expressar allò que portava dins, més concretament al seu cor. Tampoc als seus inicis amb este grup musical va tindre millor sort. Eixe xiquet, un poc més major ara, no agradava molt als diferents públics d’allà on tocaven.

Amb dèsset o díhuit anys, el ja no tant xiquet i amb un nom artístic, Camarón de la Isla, coneix a un guitarrista de música típica espanyola. El seu nom era Francisco Sánchez Gómez, més conegut com Paco de Lucía. Segons este últim, es coneixen a Xerés de la Frontera, a la casa particular de la família Parrilla (cantants de flamencs), on beuen i fan música, després de que els dos hagueren estat de festa tota la nit per diferents llocs. Al verte las flores lloran (1969) fou el primer disc conjunt de Camarón de la Isla i Paco de Lucía. La connexió entre ells fou especial, i encara ens quedaríem curts per encunyar este adjectiu. Per contra, a l’arrel de motius de caràcter personal i musical, el camí de Paco i Camarón se bifurcà, però mai faltà l’estima entre ells. Nunca tuvimos la sensación de estar trabajando, nos divertíamos los dos. A mí me gustaba más el cante que la guitarra, y a él le pasaba lo contrario, más la guitarra que el cante, declarà Paco. 

https://www.youtube.com/watch?v=Ij04ro2W4VI

A banda del guitarrista, Camarón treballà en la música amb altres artistes de gran nivell, com el guitarrista també, Tomatito, o Raimundo Amador. A banda, coneix més tard a Ricardo Pachón qui l’anima amb els seus projectes musicals, exercint com productor.

En 1979, Camarón va rebre la mala opinió per gran part de l’escena flamenca. El nascut a l’illa de San Fernando (Cadis) trau el disc La leyenda del tiempo, el qual fou criticat per utilitzar sons del baix elèctric. Estes noves melodies suposaven trencar amb el flamenc clàssic per aconseguir una revolució, un nou soroll. Doncs, moltes veus defensaven el flamenc des de la seua puresa i estil clàssic, sent hostils a esta nova concepció flamenca de Camarón. Amb el pas del temps, el disc fou un èxit amb la rumba coneguda com Volando Voy, la qual fou emesa fins i tot per RTVE. A banda de si tengo frío, busco candela, o Enamorao’ de la vida, va traure el single La leyenda del tiempo. José Monje va saber copiar tot un poema del granadí, Federico García Lorca, a una cançó, i en versió flamenca. Malgrat la mala crítica, este disc és considerat actualment -de forma paradoxal- com un clàssic del flamenc, com una espècie de Bíblia i de primer curs de flamenc, el qual hi ha que escoltar.

Camarón estava donant petjades de llarga distància pel món de la música. Allò que un dia era fama a nivell local -com a molt comarcal-, passà a ser conegut dins de tot el panorama flamenc, d’ahí a tot el país i després a l’àmbit internacional. El cantaor viatjà per quasi tota Europa, realitzant nombrosos viatges a França, Anglaterra, Suïssa...però no sols quedà ahí la cosa. Poc més tard, va ser vist donant un concert a Nova York. Cuando llegamos a Nueva York con esos rascacielos y edificios tan grandes, íbamos por la calle y Camarón llevaba unas gafas de sol y barba. Mucha gente se volvía para verlo. Era único, declarà Tomatito. Malgrat la gran fama i l’interès que despertava José Monje a persones estranyes al flamenc, l’artista no volgué viatjar molt. Les estades eren llargues i suposava estar setmanes -o mesos- fora del seu entorn i família, sent vital per a l'artista estes dues coses. A més a més, estrelles musicals de fama mundial, com Quincy Jones o Mick Jagger, l’apreciaren i manifestaren públicament l’interès en el cantant i la música flamenca. Camarón, davant esta atracció que despertava, afirmava -de forma innocent- el desconeixement que tenia de l’existència d’estos artistes, però que agraïa eixa consideració cap a la seua música. 

El camí de la fama, camí cada volta més i més llarg, l’estava portant, malauradament, a un altre més obscur i terrorífic: la droga. José Monje torna a la seua ciutat natal, per recuperar-se i aïllar-se de tot eixe viciós món i trau un CD nou: Te lo dice  Camarón (1986). Tres anys després, Camarón canta per primera volta Soy Gitano. Segurament conforme he nomenat estes dues paraules, t’ha vingut a la ment la tornada de la cançó, i no m’estranya. Esta peça musical expressa el sentiment d’un poble, la puresa, en definitiva, és un cant provinent de l’ànima, el qual busca suscitar i apel·lar amb la identificació d’un col·lectiu amb un orgull i una exaltació mai vista. I eixe grup social serien els gitanos. Va tindre tant d’èxit que, tot este conjunt de sentiments provinents del cor pel que fa al col·lectiu gitano s’ampliaren i arribà també als payos. Aconseguí vendre més de 50.000 còpies, arribant a Disc d’or. I pensar que esta cançó nasqué perquè Tomatito es quedà bloquejat amb els dos primers versos d’una composició individual que estava portant a terme amb la guitarra... Sens dubte, aquelles coses brillants i reconegudes per milers de persones, mai es sap on poden tindre l’orige.

Camarón havia arribat al cim musical amb eixa cançó, i desgraciadament, poc li durà. Durant la gravació del que seria el seu últim CD, Potro de rabia y miel (1992), va patir constants dolors a l’altura del pit acompanyat de fatiga cada volta més accentuada. Aleshores, va interrompre el seu treball, viatjant fins i tot als EUA, junt a la seua dona, La Chispa, per trobar una cura. No hagué sort. Se li diagnosticà un càncer de pulmó sense possibilitat de recuperar-se, deixant-li un parell de mesos de vida. Tot i la mala notícia, Camarón no parà. El CD va ser gravat i presentat, i a finals de gener de 1992 la seua veu va ser escoltada per última volta al Colegio Mayor San Juan Evangelista (Madrid). El 2 de juliol les seues cordes bucals deixaren de sonar; els pulmons paralitzaren la seua activitat respiratòria; i el seu cor digué adeu a la vida.

Comptat i debatut, Camarón fou el major cantant de flamenc espanyol fins ara. Des de l’illa de San Fernando fins a Figueres, sonà en tot el país. L'expressió, la veu i el sentir d’este home despertà emocions a un món sencer. Impulsà un estil musical -com el flamenc- fins a ser reconegut per les classes, les quals es poden permetre tindre un domicili al barri de Salamanca de Madrid, i menjar caviar en un dia normal, sense celebrar qualsevol festivitat. La veu d’una generació, d’una raça, en definitiva, d’un poble, el poble gitano.

https://www.youtube.com/watch?v=vT8OBl_E08Q

Comentaris