L'últim tango del 10

Per Joan Belló.

¿Dónde estarán aquellos que pasaron,

dejando a la epopeya un episodio,

una fábula al tiempo, y que sin odio,

lucro o pasión de amor se acuchillaron?

El tango, Borges

Maradona pertany als temps en què el futbol es jugava diumenge. A la Bíblia de la pilota, el Jahvé de barba blanca –cervesa en mà, capritxós i irresoludament venjatiu com el déu judaic– també descansa el seté dia de la creació per testar la fidelitat dels vint-i-dos Jobs de samarra curta que esperen pacients qualsevol senyal diví en forma de vaselina aerostàtica, bombarda explosiva, manopla de ferro, o cruiximent de turmells. Per als heretges insubornables, els déus, cada diumenge, baixen hora i mitja de les bromoses altures de l’Olimp –deixant flors de lotus i nèctars afrodisíacs escampats al banquet– per transformar-se en àguiles errants, gats de mal auguri, o hooligans que es congreguen en una cancha crispada d’esperances, de fantasmes. Els diumenges són una epopeia de rivalitats eternes. Aqueus i troians es tornen a disputar Troia, millonarios –River– i xeneizes –Boca– es delegen amb els jocs fúnebres del rival. Els diumenges el tango deixa de cantar mitomanies de navalla per rememorar les gestes d’un Aquil·leu de peus veloços, d’un Àjax o d’un Tarzan Migueli que espanta enemics, d’un Hèctor que defén els ciments del closeu local amb esforçats troians mentre a la banda un Odisseu es calça les botes i s’enfila els calcetins. Als àrbrits, els diumenges, els tremola el xiulet igual que a Zeus li espantaven les rabietes d’Hera, els dilluns.

¿Dónde estarán? pregunta la elegía / de quienes ya no son, como si hubiera / una región en que el Ayer, pudiera / ser el Hoy, el Aún, y el Todavía. El futbol segueix inflant-se amb els acordions elegíacs d’un Astor Piazzolla o la veu esquinçada d’un tal Borges. Maradona, acostumat als miracles, reviu quan apareix en un televisor driblant defenses que busquen triturar-li el taló ahí la tiene Maradona, lo marcan dos, pisa la pelota Maradona, arranca por la derecha el genio del fútbol mundial y deja el tercero y va a tocar para Burruchaga, siempre Maradona, genio! Genio! Genio!... Maradona fuig de les illes dels benaventurats –on acampa, com l’imaginava Villoro, amb posat de guerriller guevarista, i cantant cuplés solitaris– per reaparèixer en filmacions on somriu entremaliat a periodistes i carronyers infausts. Igual que a Paganini, ni sota terra li és permés el descans. Maradona està destinat a habitar les intempèries del purgatori, la zona mixta que separa l’arena dels gladiadors dels foscos racons del vestidor. Diego passa a omplir eixe túnel on la tribu dels 11 resa a déu i dialoga en silenci amb les llegendes del futbol abans de saltar a l’estadi abarrotat d’aficionats exaltats. Cap sòrdid tertulià pot submergir Diego al Leteu de llaunes de sardina.

Maradona no pot morir. L’home que la va dinyar i va tornar d’entre els morts, el crist doblement crucificat, no pot morir: ¿Qué oscuros callejones o qué yermo / del otro mundo habitará la dura / sombra de aquel que era una sombra oscura? Aquell que a Nàpols es va convertir en sant entre els sants, qui convocà una croada de nounats amb el seu nom, i desbancà les arrogants, mafioses, racistes, orgulloses, però imbatibles –que la crítica no quede coixa– esquadres de les indústries del nord d’Itàlia, reuní adeptes de fidelitat camorrista, però també enemics poderosos. Yo soy blanco o negro, gris no voy a ser en la vida. Excessiu, valent i arriscat en declaracions hiperbòliques, tímid –diuen– fora dels focus, el barrilete cósmico esdevingué una metàfora caòtica dels desmesurats vaivens de la vida. De la pobresa lumpen de Villa Fiorito al luxe histriònic de l’estrella mundial, de la passió amical i familiar als períodes d’obnubilament  drogodependent. Eixe és, possiblement, el preu de l’epopeia. El fràgil pèndol que oscil·la entre els instants sublims i les situacions putes.

Tot en Diego fou histèric. Els deliris que despertà a les grades i el crit que li sorgí de l’ànima espedaçant-li l’estòmac al Mundial 94, contra Grècia. El show esperpèntic –injust?– passejant la banda de la mà d’una infermera, lluint un somriure innocentment angelical. La Fifa començava a fabricar jugadors autòmats –dòcils i amb aparents estandaritzacions mentals– que els periodistes ensabonaven a les rutinàries sales de premsa. Els Estats Units no li podien perdonar l’amistat amb Fidel i els flirtejos amb la Cuba comunista. Me cortaron las piernas. Així era Diego. Un personatge que anava més enllà del futbol. Capaç de paralitzar i posar en peu el país dels gaúchos i la Pampa després de la revenja poètica en el Mundial 86, quan les matances de la guerra de les Malvines encara entretallaven l’ambient i angoixaven tantes famílies, es para llorar perdónenme, Maradona en una corrida memorable en la jugada de todos los tiempos, barrilete cósmico ¿de qué planeta viniste? Para dejar en el camino a tanto inglés, para que el país sea un puño apretado gritando por Argentina. Argentina 2 - Inglaterra 0. Diegol. Diegol. Diego Armando Maradona. Gracias dios, por el fútbol, por Maradona, por estas lágrimas…

A l’evangeli del futbol els gols maradonians esdevenen imborrables piruetes, satèl·lits ficticis que graviten al voltant del globus terrestre, frenètics coets que resten suspesos, a punt d’esclatar, als cels de la llegenda. Aunque la daga hostil o esa otra daga, / el tiempo, los perdieron en el fango, / hoy, más allá del tiempo y de la aciaga / muerte, esos muertos viven en el tango. Gràcies, Diego!