No vull ser pesat, però...

Per Joan Belló.

 

Una setmana abans de la pandèmia vaig passar per la Fan Set i vaig comprar l’Oc de Ferran Garcia Oliver. Aleshores pensava que els rumors de confinament no anirien més enllà d’una o dos setmanes. Els mestres de la universitat tampoc ho esperaven, tot i que prometien treball extra de rems i galeres per dinamitar les minivacances. Tot pel nostre bé, clar… Al final ens pillà a tots desprevinguts, i el meu amic Josep m’escrivia burleta: “Res, a llegir com uns desgraciats fins a que el món s’acabe!”. Esperant l’incert apocalipsi vaig estrenar la quarantena llegint llibres d’història, una crònica de les croades, multituds que saquegen Europa de camí a Terra Santa. Molt apoteòsic tot plegat. Més avant, quan començava a vagar pels corredors del pis com un Nosferatu al país dels anèmics, vaig llegir cosetes de comportament animal del Konrad Lorenz, descripcions de cortejos entre peixos kamikaze i fidelitats inimaginables –també traïcions impagables– entre parelles de pardals de caràcter massa humà. Al cap d’unes setmanes “d’arrest domiciliari” em vaig cansar de tot en general i dels llibres en particular, i mirava els volums de l’habitació i tots em pareixien nínxols. Un cementeri de paper! Quan ja pensava fer una barbacoa de llibres vaig llegir el T’hi sé d’Enric Casasses. El mal de cap dels llibres me’l va curar precisament un llibre. Així són les coses. Però la quarentena seguia i seguia, i els maldecaps tornaren. Aleshores, pensant a tirar-me jo mateix a la foguera i deixar els llibres en pau –pobrets!– vaig llegir l’Oc de Ferran Garcia-Oliver. Pensava que seria algun llibre d’història. Però no! Allò era un dietari. No repetiré les opinions particulars i limitades del que em va parèixer el llibre. Això ho dic a l’escrit de Gargots. Sí que voldria remarcar, i ací sí que em repetisc, el caràcter vital del llibre. No sols pel que conta i com ho conta –molt pròxim a la passió d’un Alexis Zorbàs– sinó també pels adjectius plàstics i vivíssims que es treu de la butxaca per narrar aquests dies occitans. Em pregunte, en un país com el nostre tan trufat de dietaristes, a qui ens podrien recordar aquestes pàgines. Pels adjectius ben trobats i originals, potser a un Josep Pla. Però per la pulsió de cavall desbocat i de jove salvatge –en un dietari! no ho oblidem– a qui ens pot recordar? No ho sé. Al Josep Piera dels recents Fantàstics 70, tal volta? La veritat és que ni idea. Deixe la pregunta enlaire per si algú s’anima a seguir-ne parlant i aportar noves lectures i noves preguntes. Jo pare ja, perquè açò açò corre el risc lamentable de convertir-se en un pobre comentari d’una ressenya coixa. Sols una cosa més! Per portar la contrària a Ferran, si se’m permet, que fa unes setmanes deia en una conversa amb Joan Borja a La Veu dels Llibres que si hagués de salvar algun llibre potser es quedaria amb La vall de les sis mesquites, la biografia d’Ausias March o el dietari El vaixell de Genseric –més assagístic, més meditat–, jo em quedaria de totes totes amb Oc o París Particular en el cas dels dietaris. Per esplaiar la malenconia no l’he trobat –deu estar descatalogat– i encara no he llegit La bèstia en què cavalquem, acabada d’eixir del forn. D’Oc en quedaran poquíssims exemplars, així que correu correu que el llibre s’acaba! I el món, a lo millor, també.