Werther, l'influencer' del segle XVIII

Font: letralia.com

Este any, a banda de l’atracció per al públic de les obres sobre temes apocalíptics o que afectaven a la humanitat sencera -no fa falta dir per què-, la novel·la romàntica també ha tingut la seua producció. El senyor Federico Moccia sabrà més que jo en este assumpte -no és molt difícil tampoc-, ja que amb obres com Perdona si te llamo amor (2007), s’ha erigit com un dels gegants d’eixa barreja entre adolescents i amor. Malauradament les seues obres han sigut més famoses per produir-se cinematogràficament que per allò literari. No és culpa seua.  L’amor, desamor i reenamorament són més antics que la picor, per això, la probabilitat de que Moccia haja begut d’altres clàssics romàntics és prou alta. Una influència ha pogut ser, possiblement, Las Desventuras del joven Werther, Las penas del joven Werther, o simplement Werther. Johann Wolfgang von Goethe no ha tingut el plaer de conéixer al senyor Moccia, però amb 25 anys publicà una de les obres més famoses, convertint-se en la veu de tota una jove generació literària.

Nascut a Frankfurt del Main i amb estudis de Dret, Goethe banyà les rajoles amb algeps per conformar una nova corrent artística, la qual impregnà la literatura, música, escultura i tota la resta d’arts possibles a la segona meitat del XVIII: Sturm und Drang (Tempesta i ímpetu), o conegut popularment com Romanticisme alemany. La tònica més forta serà tot allò vinculat amb el món dels sentiments i les emocions. Este moviment naix com a resposta i rebuig a tota la tradició racionalista inaugurada per Descartes un segle abans. A eixe ambient soles entraven en joc ciències exactes, i els sentiments, segons Goethe, no tenien ni espai ni consideració com una ciència pròpiament dita. También estima mi inteligencia y talento, más que este corazón que es, sin embargo, mi único orgullo y solamente es manantial de todo: de toda fuerza, toda dicha y toda miseria., afirmà Werther. A partir de 1774 -any de la publicació- una enorme tromba de joves escriptors meravellats per esta obra, escriuran per tot allò que desperte en ells un sentiment: amor, tristesa, mort, paisatges, etc. Se trata solamente de reconocer lo que es verdaderamente bello y atreverse a expresarlo, afirma Werther.

Estic segur -seguríssim, de fet-, que a Goethe li haguera agradat menjar-se un taco mexicà, afer desconegut si ho va fer en vida. El motiu, senzillament, és el batiburrillo d’estils. Estem davant d’una novel·la alemanya heterogènia, dividida en dos parts, on trobem narrativa descriptiva barrejada amb poesia. I tant que s’aprecia el to poètic: Cuando el ameno valle exhala a mi alrededor una tenue neblina y el sol, en su cenit, descansa sobre la superficie de las impenetrables tinieblas de mi bosque... Al mateix temps, el transcurs de la història es coneix mitjançant cartes, les quals són enviades per Werther al seu amic, Wilhelm. Aleshores, i per utilitzar un llenguatge més tècnic, Goethe utilitza el gènere epistolar. En eixes correspondències, Werther expressa la seua atracció emocional i física de manera reiterada i constant cap a Charlotte, una veïna de Wahleim, aldea on es desenvolupen els fets. Malgrat la il·lusió del protagonista per Lotte -així es diu a l’obra-, ja està en matrimoni amb Albert. Per tant, l’obra consisteix en tots els sentiments que desperta Lotte en ell, travessant per il·lusions, decepcions, ira, frustració, ràbia, angoixa... En definitiva, trobem un jove alemany descarregant amb un amic allò que sent per una dona. Les coses no han canviat molt quasi tres-cents anys després, no obstant això, ara ho expressem i xarrem per aplicacions de missatgeria mòbil. A més a més, Werther narra de tant en tant conversacions amb habitants del poble, així com les seues històries personals. Per soltar-li una pulla a l’escriptor, m’haguera agradat haver llegit alguna carta de l’amic al protagonista, ja que esta absència epistolar de Wilhelm em deixà la mateixa sensació que prendre una tableta de xocolate amb zero grams de sucre. Tot i això, algunes parts estan narrades no per Werther, sinó per l’editor, i al mateix temps, es desmarca de l’epístola.  D’esta manera, el propi autor busca un recurs literari mai vist abans en cap obra, doncs una pràctica ex novo.

Per altra banda, fins a cert punt és impossible entendre a Werther sense entendre a Goethe. El primer és un alter ego del segon. Repetisc: fins a cert punt. Compte amb les similituds amb Goethe i la seua vida real. L’autor quan tenia 19 anys arribà a Wetzlar, on s’enamorà d’una dona, Charlotte Buff, la qual acabà unint-se en matrimoni amb Christian Kestner, un amic del propi Goethe. És apreciable el símil. A més, Werther coneix a Charlotte a una festa aristocràtica alemanya, més concretament a un ball, igual que Goethe conegué a Charlotte en la mateixa situació. Fins i tot, Albert desenvolupà la seua carrera laboral com a conseller àulic a Haanover, igual que Kestner a la vida real. Les semblances són palpables. De fet, a una epístola datada per Werther el 28 d’agost explica que ha rebut pel seu aniversari un present d’Albert, doncs, Goethe i Kestner havien nascut eixe mateix dia.

Seguint en la mateixa línia d’esta relació Goethe-Werther, les idees d’un i altre són idèntiques. ¡También las reglas destruyen el verdadero sentimiento de la naturaleza y la auténtica expresión!, exclama Werther. Malgrat la benestant situació familiar de Goethe, el romàntic alemany fugia de tots convencionalismes i protocols establerts en eixa altra societat, on el fet d’alçar-se de bon matí per anar a birbar al camp no era vist amb bons ulls. Altra qüestió era la religió. Yo venero la religión, bien lo sabes tú; yo siento que es un báculo para desfallecidos y un refrigerio para los devorados por la sed. Ahora bien, ¿puede serlo, debe serlo para cada uno de nosotros? Si echas una mirada al vasto universo, encontrarás a millares para quienes no lo fue (…) Werther, igual que Goethe, respectaven la religió, però no la practicaven. A esta última epístola referida, el protagonista la qüestiona referint-se al destí, l’acció de resar, i la figura de Déu. 

Font: culturamas.com

Goethe demostra de bona gana la seua càrrega intel·lectual dels anys previs a 1774. A l’obra nomena a Caspar Lavater, col·lega de l’autor, el qual destacà pels seus treballs pel que fa a l’estudi de la fisiognomia -cadascú per on l’enfila-, sent un dels precursors del Sturm und Drang. No soles realitza referències a contemporanis seus, també a clàssics. Es refereix en una ocasió a la faula d’Horaci i La Fontaine; en altra, nomena una cronologia històrica, plantejada per Ovidi, expressant l’Edat del Bronze; i per últim, nomena a Ulises i la descripció que realitza sobre la mar. No acaba tot ahí. Poc abans d’acabar el llibre, Werther recita uns poemes estrets de El Canto de Selma, del poeta irlandés Ossian, el qual no es sap amb certesa si realment existí.

Malauradament, la moda dels influencers s’ha estés a tot arreu del globus terraqüi. Ara bé, Werther també ho va ser, a la segona meitat del set-cents, però ho fou. Del viatge a Itàlia realitzat per Goethe -publicant poc després l’obra Viatge a Itàlia-, l’autor escrivia sobre les nombroses ocasions que li havien preguntat per l’existència real de Werther. Me ha costado mucho desprenderme del sencillo frac azul (…) He encargado otro idéntico al anterior, con cuello y solapas y también un chaleco amarillo y unos calzones casando con él. Esta indumentària, per altra banda, causà sensació i fou copiada per milers de joves europeus. Sens dubte, la gent sentí atracció per ell, però com afirmà Goethe, era fictici. Com s’ha esmentat a la introducció, Goethe inaugurà uns nous temps literaris més vinculats amb els sentiments, però el punt d’orige és Werther. Ell obrí la caixa de pandora per a que una generació de joves escriptors expressaren allò que passava pel seu cor. Malauradament tanta influència tingué la seua part fosca. L’obra està relatada, en alguns moments, amb tanta tristesa que serví de influència per al suïcidi de joves europeus que sofrien una situació pareguda o idèntica a Werther: l’amor no correspost.

Cal parar esment al Werther més interactiu amb els xiquets al llarg de l’obra. De fet, si un periodista de El Jueves se’l llegira, ja es pot esbrinar quina satírica utilitzarien amb Werther. Hi ha moments de jocs amb el fills de Charlotte, fins i tot, hi ha una situació anecdòtica. Werther surt de casa de Charlotte junt amb els xiquets i els anima a posar-se a la part de darrere del carruatge per dificultar la marxa. Ara bé, conforme surt Charlotte i els veu, els obliga a baixar. Werther, davant de la postura seria de Lotte, no piula. En altra ocasió, Werther observa una escena fraternal, com afirma ell. Solamente un muchacho como de unos cuatro años sentado en el suelo, sostenía entre sus brazos, estrechado contra su pecho, a otro niño como de medio año, sentado a su vez entre las piernas del mayor que le servía de poltrona (...). Esta situació, vista en primera persona, despertà a Werther una ànsia per dibuixar-los, i així ho feu.

Al cap i a la fi, un llibre on no només podem entendre la psique, la societat i les costums d’una època -segona meitat del XVIII-, sinó que va més enllà i ens acosta al Romanticisme alemany primari. Goethe aconseguí amb 25 anys inspirar a tota una generació renovada d’escriptors, i a més, fer tremolar als punts establerts de la literatura europea del moment, i de valors i protocols establerts. Sens dubte una obra recomanable per a racionalistes, però tot i que semble paradoxal, no apta per aquells o aquelles que escolten més al cor que al cap. Per últim i per si no t’agrada llegir -ho dubte si has arribat fins ací-, sempre quedarà el film de Pilar Miró, Werther (1986), per apreciar esta referència.