La LLIBREtat

  Pablo Escobar burlà més d’una, de dos i de tres voltes a l’FBI. Ara bé, el famós narco sí passà durant un temps entre reixes a la famosa Catedral , fet que tal volta no es sap massa. Durant la seua estada, Escobar -de facte- no estava a la presó. A l’interior dels camions que entraven a eixos edificis envoltats de murs tan alts, amb el vistiplau de les forces colombianes, estaven les senyoretes de companyia i els amics d’Escobar. A birbar no anaven a entrar al recinte, això està clar.   Dit açò, em risc jo quan vaig llegir del sofriment que travessà Escobar. Sofriment el meu quan he estat llegint El Lobo estepario de Hermann Hesse (Alianza Editorial). Jo sí he estat tancat a una presó amb este llibre, doncs em sentia atrapat, tancat amb les seues fulles groguenques -edició de 1985-, sense un jutge que m’exhortara de carregar amb esta condemna. La pena ha sigut tan dura que ha portat a dos llibertats: la primera acabar el llibre; la segona, publicar esta ressenya.   Henry Haller,

  Per Salvador Montalvá. -           Ay, altra volta, Miquel?! -           Esta vegada no ha tingut ell la culpa senyora Lluïsa, han sigut els altres! Sento ajudà al seu amic Miquel, primer a pujar les escales de la finca on vivien, i després dirigir-lo fins al bany per llevar-li tota la sang del pòmul esquerre i del llavi. Miquel parpellejava intermitentment, doncs l’era impossible obrir l’ull afectat pel pòmul. Cada volta que ho intentava era com un milió de punxades a l’escleròtica. Tot i això, arribaren al bany després de travessar el corredor, el qual per a l’afectat suposà com córrer els 100 metres llisos. -           Ja t’he dit...que de segur estarien...estaria desperta – li digué Miquel compungit al seu amic. -           Això té igual. Vinga, llava’t la cara i posa’t un poc de Betadine. -           Sento, alça’m per favor la...la dessuadora i mira...mira a vore si tinc algo . -           Què fills de putes! La mare que els va parir. Tens una moraura un poc més a l

  Font: elmundo.es Tenim el plaer d’entrevistar a Pasqual Alapont Ramón (Catarroja, 1963), escriptor conegut per la seua voluminosa i extensa producció dins de la narrativa amb obres com No sigues bajoca! (Bromera, 1988), per exemple ; novel·la com Menjaré bollycaos per tu . (Bromera, 2000); i també al teatre, Pell de corder . Una teoria sobre això. (Bromera, 2005 ) . La seua temàtica ha nadat sempre per les mars infantils i juvenils, no obstant això, algun que altre títol està pensat per un públic més adult. A més a més, té bona col·leccions d’obres representades a diferents Centre Culturals, auditoris i sales. I per adobar més l’amanida, ha rebut nombrosos Premis literaris, com el Crítica Serra d'Or de Literatura Infantil i Juvenil (2002), per L'ovella negra , o Protagonista Jove (2004) per L'infern de Marta. Sense cap mena de dubte, un dels escriptors valencians contemporanis més reconeguts i considerats dels últims anys. Amb el seu vistiplau per acceptar l’entrevist

  Málaga mía, viva el salero, Eres mi alma, lo que más quiero En este mundo y ¡olé!,      ( Antonio de Molina,  Ay Málaga mía) Vaig deixar Màlaga un dilluns normal com qualsevol altre, això sí, amb una gran satisfacció al meu cap i cor. Un cap de setmana alternatiu, lluny de València i Alzira, on sempre es fer i re-fer el mateix. No tinc res en contra de la gent d’estos dos llocs, però sí crec, realitzat ja el viatge i de tornada al Cap i Casal, que ha sigut necessari a nivell interior. Màlaga és una ciutat viva i contemporània amb unes gavines, les quals donen eixa veu i soroll que tant atresora la ciutat. El Mare Nostrum actua de complement a eixa melodia dels esmentats ocells, ja que la ciutat es construeix a partir d’eixa Mar que tanta identitat ens aporta. Estava gitat al llit llegint La España de Felipe II , de Joseph Pérez, no sent més de les cinc de la vesprada del diumenge, quan de sobte, escoltí tota una bandada de gavines expandint el seu soroll arran de tota la ciutat. Si