''Els premis no et fan ni millor ni pitjor escriptor''

 

Font: elmundo.es

Tenim el plaer d’entrevistar a Pasqual Alapont Ramón (Catarroja, 1963), escriptor conegut per la seua voluminosa i extensa producció dins de la narrativa amb obres com No sigues bajoca! (Bromera, 1988), per exemple; novel·la com Menjaré bollycaos per tu. (Bromera, 2000); i també al teatre, Pell de corder. Una teoria sobre això. (Bromera, 2005). La seua temàtica ha nadat sempre per les mars infantils i juvenils, no obstant això, algun que altre títol està pensat per un públic més adult. A més a més, té bona col·leccions d’obres representades a diferents Centre Culturals, auditoris i sales. I per adobar més l’amanida, ha rebut nombrosos Premis literaris, com el Crítica Serra d'Or de Literatura Infantil i Juvenil (2002), per L'ovella negra, o Protagonista Jove (2004) per L'infern de Marta.

Sense cap mena de dubte, un dels escriptors valencians contemporanis més reconeguts i considerats dels últims anys. Amb el seu vistiplau per acceptar l’entrevista i els agraïments infinits des de La LLIBREtat, Pasqual Alapont ens dedica un poc del seu temps:

-          Com va començar la seua afició per la lectura? Quin va ser el primer llibre que llegí?

 

P: Hi havia llibres per casa, no una gran biblioteca, però n’hi havia, i això és important. El llibre té un gran magnetisme, sobretot per a una generació com la meua, que no tenia el recurs de les pantalles. Obries una pàgina i en tres línies eres a la selva de Mompracem o fent un viatge interplanetari. Tot i això m’és difícil recordar un primer llibre. Conserve llibres d’aquells d’imatges retallades, així que supose que devien ser les meues primeres lectures. Però recorde una col·lecció que ens va regalar ma mare, al meu germà i a mi, on hi havia Salgari, Verne, Stevenson, May Alcott, Twain, Daudet, tot barrejat. La lectura també va lligada a l’escola, és clar. Hi havia una professora que, quan plovia, solia llegir-nos en veu alta. Desitjava que ploguera cada dia.

 

-          Llicenciat per la Universitat de València en Geografia i Història. Per què estudià eixa carrera universitària? Algun record que guardes amb estima d’eixa època universitària?

 

P: En part va lligat a les meues primeres lectures. Vaig llegir Ivanhoe, de Walter Scott, el Guillem Tell, de Schiller, i un llibre que em van regalar sobre les Croades. Per a mi la història era sobretot relat. La carrera em va donar el mètode, un punt de perspectiva per entendre les relacions humanes. Però, desgraciadament, no vaig aprofitar massa el meu pas per les aules, tenia ja el cap molt dispers en altres coses. És curiós, llig ara més llibres d’història que quan vaig fer la llicenciatura. M’hi hauria de matricular, ara.

 

-          De quina manera i en quin moment vostè digué: Vaig a escriure?

 

P: Supose que és la inclinació natural de qui li agrada llegir. És com un joguet que t’agrada molt, i vols saber com està construït. Acabes seduït per l’artifici i al final vols contar les teues pròpies històries. Solc contar també una anècdota, que supose que és compartida per molts. Era molt tímid i solia declarar-me per escrit. A vegades no enviava ni les cartes, tenia una escassa convicció en les meues possibilitats, però això em va descobrir el poder catàrtic de l’escriptura. La literatura no em va fer lligar, però em va consolar molt.

 

-          En tot cas, també en la seua vida professional el ventall productiu ha estat ampli: editor, escriptor, traductor, corrector... tot açò partint de la seua formació de llicenciat en Geografia i Història. Estaria d’acord a dir que la vocació es forma amb els anys?

 

P: La vocació es construeix, sí. Hi ha qui té molt clar què vol fer, però hi ha qui fa el que pot i acaba per apassionar-se amb el que fa. Els itineraris són diversos, i no crec que n’hi haja de millors. A mi sempre m’ha agradat escriure, i he intentat que la meua dedicació professional estiguera a prop del món del llibre.

 

-          Per què optà per escriure, en principi, dins de l’àmbit literari infantil?

 

P: Bé, vaig començar a escriure molt prompte i, potser, tenia molt recents les lectures infantils. Jo no he tingut mai una opinió altiva sobre el gènere. Qui pense que és fàcil que s’hi pose. Tenia devoció per llibres com la Pippi d’Astrid Lindgren, les novel·les de Guillem el trapella de Richmal Crompton, Le petit Nicolas de Goscinny o el Tom Sawyer de Twain, i per això les meues primeres provatures literàries van anar per ací. Però bé, en realitat vaig començar fent poesia, tan sentida com dolenta.

 

-          Ha escrit llibres en narrativa, novel·la, teatre, i fins i tot algunes de les seues obres han sigut representades. Quina condensació! En quin gènere s’ha sentit més còmode escrivint?

 

P: No sé si comoditat és la paraula. Bé, com més temps passa més còmode em sent com a escriptor, i alhora més incòmode. És una paradoxa aparent. Vull dir que com més coneixes el teu ofici ets capaç d’expressar-te millor, però també ets més conscient d’allò que ets incapaç de fer. A mi m’interessa tant la narrativa com el teatre. Al final es tracta de contar una història, però, lògicament, cada gènere té les seues especificitats, i has de treballar amb els codis i les possibilitats pròpies del gènere. Però no són compartiments estancs, jo crec que el teatre, per exemple, m’ha fet afinar més l’oïda dels diàlegs.

Font: valenciaplaza.com

-          L’Infern de Marta (Ed. Bromera, 2013) va ser una obra molt comentada i llegida per adolescents escolars. Pensa que el tractament en la literatura dels temes que els afecten poden ajudar-los a reflexionar?

 

P: Tot relat, d’una manera més o menys volguda, ajuda a reflexionar. La literatura és com un espill que ens posem davant, té una conseqüència catàrtica, i de què ha de parlar un escriptor si no és d’aquestes coses que ens preocupen. Però els temes són sempre els mateixos, eh? Ara li diem maltractament infantil, per exemple, i pensem que hem inventat la sopa d’all, però de què pensem que anava David Copperfield.

-          Amb l’obra Tota d’un glop (Ed. Bromera, 2003), l’editorial envià cartes estranyes als crítics i lectors habituals. Fins a quin punt pensa que l’estratègia de màrqueting és important per la difusió d’una obra literària?

 

P: Aquella campanya va ser com dius estranya, i va tindre conseqüències no desitjades, se’n va parlar més que del llibre, i en certa manera va desenfocar la proposta autoral. Però no ens enganyem, els llibres s’han de donar a conéixer, i els editors fan el possible per a fer-ho. Hi ha un punt mercantilista en tot això, però jo no m’esquinçaria les vestidures, el lector és divers i sap trobar el que li agrada.

 

-          Bromera li ha acompanyat en gran quantitat de llibres, però també Edebé, Editorial del Bullent i Cruïlla. Les relacions amb les editorials han sigut satisfactòries?

 

P: Sí, Bromera ha sigut i és, jo ho sent així, casa meua. He tingut bons editors, i ací més que en cap altre àmbit s’ha de parlar d’editores, perquè n’hi ha moltes i de molt bones. Jo estic content perquè sempre m’he trobat amb persones que han respectat el meu treball.

 

-          El mal que m’habita (Bromera, 2017), si no m’enganyi, és l’últim llibre publicat. Està content amb el resultat final?

 

P: Sí, vaig fer el que volia fer. Tenia una imatge de feia anys que m’obsessionava: un mestre, mentre llegeix un conte dels Grimm, sense saber per què, es posa a plorar davant dels seus alumnes de sis o set anys. A partir d’aquella imatge vaig haver d’elaborar tota una trama, quina història volia contar i, sobretot, com havia de contar-la per involucrar el lector. Fixa’t, moltes vegades un escriptor actua així, a partir d’una imatge que naix del subconscient, és com una necessitat de comprendre l’inexplicable. És com perseguir un enigma, i no hi ha cosa que esperone més el treball i l’estudi que la curiositat. Vaig estar un parell d’anys documentant-me sobre els trastorns associats als traumes. De tot allò, fins i tot, va nàixer un altre llibre completament diferent, És complicat, que ha sigut un dels meus treballs més personals i ambiciosos. És complicat és un llibre menut, una nouvelle que diuen els francesos, narrat per un xiquet de set anys, però de cap manera és una narració infantil, més aviat el contrari, un viatge cap a l’horror.

Des d’aleshores, m’he dedicat més al teatre, vaig fer Tit-tac, amb Alberola i Sirera, i ara Albena està a punt d’estrenar Waterloo, escrita també amb Carles Alberola, i també pròximament La Dependent estrenarà el meu text Icària.

 

-          És sabuda la seua llarga trajectòria de premis. En 1984 guanya el seu primer premi, Enric Valor de narrativa juvenil, amb Mitjacua i la sargantana de mar (Ed. Federació d’Entitats Culturals del País Valencià), i per últim, en 2012 guanya el Gran Angular amb El racó de Penèlope (Ed. Cruïlla). Quin premi va ser aquell més emocionant pel que significava per a vostè l’obra guanyadora?

 

P: Els premis no et fan ni millor ni pitjor escriptor. Hi ha obres que costen mesos o anys de fer, i està bé que, si s’ho mereixen, obtinguen una recompensa econòmica. No ens enganyem, en una literatura de demografia escassa com la nostra, una bona obra pot ser excel·lent i no passar d’uns milers de lectors. Això no compensa dos anys de treball. Per descomptat que no és indispensable que un escriptor visca del que escriu, la nostra literatura està plena d’obres extraordinàries fetes per escriptors que s’han hagut de guanyar les garrofes fent altres coses, però és una pèrdua d’energia. O per a uns altres un esperó, ves a saber.

-          Vista la quantitat d’obres, històries, personatges... La imaginació en el seu cas no té límits. Com ha sigut el procés d’elaboració dels seus llibres?

 

P: Segons com, imaginació s’assembla massa a inspiració, té un punt evanescent, com un talent innat, i no és el meu cas. Jo no tinc més imaginació que cap altre, però qualsevol que faça un treball artístic desenvolupa una inclinació per l’associació lliure d’idees, com l’ull clínic dels metges, supose. Jo parlaria més de mètode, imagina’t un científic al seu laboratori provant i barrejant elements químics per veure com reaccionen, i ara substitueix-ho per situacions, personatges, focus narratiu, estil, subtextos, ideologia... Un escriptor pren decisions contínuament, fa esborranys, analitza moltes possibilitats, està atent a les experiències pròpies i les dels altres. La imaginació es nodreix de tot això.

 

-          El teatre valencià, potser, haja tingut una menor producció si el comparem amb la novel·la o la narrativa. Què pensa Pasqual Alapont de la trajectòria del teatre valencià?

 

P: Jo no en soc un estudiós, però deu tenir una correlació amb el que passa amb qualsevol altra literatura veïna. El teatre ha perdut popularitat, o ha establert relacions de simbiosi amb altres formats. Hi ha molts dramaturgs escrivint sèries per a televisió, Benet i Jornet, en el seu temps, o Sirera, per posar dos exemples. Algú ha dit que Shakespeare estaria fent ara guions per a la tele. Bé, no ho sé. El problema és que quan la indústria es posa pel mig sol anar en detriment de la literatura. D’altra banda, hem de tenir en consideració el trencament del llarg període de la dictadura i la persecució de l’idioma. Per a les generacions que m’han precedit, escriure teatre va ser a vegades una empresa heroica. De la mateixa manera que es parlava d’una generació sense novel·la, també el teatre va haver de passar el seu Via Crucis. Però jo crec que, a hores d’ara, el teatre gaudeix de bona salut, a casa nostra, hi ha dramaturgs i dramaturgues amb una veu pròpia, potser com mai.

 

-          Actualment la tecnologia avança per camins inimaginables. Pensa que ha ajudat -i més ara en temps de pandèmia- a la difusió de la literatura (en general)?

 

 

P: Sens dubte hi ha una democratització de l’edició. Supose que va passar una cosa semblant quan la cultura va eixir dels monestirs i es va difondre per mitjà de la impremta. Això va donar possibilitat a més veus i veus més diverses. Ara un pot fer pública la seua obra amb pocs mitjans, i això sempre està bé. De tota manera crec que sempre serà indispensable el treball de l’editor, perquè actua com un prescriptor i un garant de la cultura.

 

-          En quin punt es troba ara mateix Pasqual Alapont? I què depara el futur per a l’escriptor?

 

P: Continue fent teatre, acabe d’escriure una obra que es diu Germans, i alimentant altres projectes que estan en fase de documentació. El treball d’escriptura d’una obra pot durar mesos, però altres t’acompanyen durant anys.