Miquel, ja t'has tornat a barallar?

 

Per Salvador Montalvá.

-          Ay, altra volta, Miquel?!

-          Esta vegada no ha tingut ell la culpa senyora Lluïsa, han sigut els altres!

Sento ajudà al seu amic Miquel, primer a pujar les escales de la finca on vivien, i després dirigir-lo fins al bany per llevar-li tota la sang del pòmul esquerre i del llavi. Miquel parpellejava intermitentment, doncs l’era impossible obrir l’ull afectat pel pòmul. Cada volta que ho intentava era com un milió de punxades a l’escleròtica. Tot i això, arribaren al bany després de travessar el corredor, el qual per a l’afectat suposà com córrer els 100 metres llisos.

-          Ja t’he dit...que de segur estarien...estaria desperta – li digué Miquel compungit al seu amic.

-          Això té igual. Vinga, llava’t la cara i posa’t un poc de Betadine.

-          Sento, alça’m per favor la...la dessuadora i mira...mira a vore si tinc algo.

-          Què fills de putes! La mare que els va parir. Tens una moraura un poc més a l’esquerra dels lumbars. No és massa gran, però tampoc és poca cosa.

Els dos amics eixiren del bany per anar directament al menjador, el qual estava al costat de la sala d’estar, on estava l’àvia de Miquel. A Sento li havia costat barbaritats convèncer a la senyora Lluïsa perquè no els acompanyara al bany, i de fet, estaven xarrant en un to tan baixet que s’escoltava més les agulles dels rellotge, penjat a la paret, a la part de dalt del moble on estava guardada tota la vaixella.

-          Creus que han sigut els de sempre, Sento? – preguntava Miquel mentre s’encenia un cigarret.

-          No ho sé. Igual eren amics de la banda, però no has vist a cap de quan l’altra volta que te barallares?

Miquel baixà el cap per pegar una calada al cigarret, i després de dos segons, girant el coll deixant el cap amunt va expirar tot el fum.

-          Clar que sí! Com tinc poders especials per a que mentre m’estiguen pegant hòsties, puga identificar cares, no te fot! - alçà la veu Miquel en to irònic.

-          Collons Miquel, jo que sé. No estava allí. M’has cridat quan ja t’havien deixat fet un all en terra. He anat a tot hòstia i quan t’he vist a la zona del riu, baix del pont, de seguida t’he emportat ací – va aclarir Sento.

Hagué silenci durant un parell de minuts. Miquel s’acabà el cigarret, i Sento consultà el mòbil i va respondre un bon grapat de missatges. El silenci es trencà.

-          Portaven tots els cap rapats. Un d’ells portava una esvàstica bordada al pantaló, però primo, qui és tan friki de bordar-se una puta esvàstica? – preguntà retòricament Miquel.

-          Demà parlarem amb Joan que segur...

-          Me cague en la puta! – va interrompre Miquel.

-          Què passa? – alçà el cap sorprenent-se Sento.

-          M’han tacat la dessuadora de Non Servium. La tenia en gran estima, me la regalaren a les Joventuts quan vaig complir els díhuit.

-          No et preocupes. Això amb detergent i rascant se’n va.

-          Me la van a netejar ells a hòsties, me cague...

-          Què feu ací!? Va, eixiu ací fora i conteu-me que ha passat, ja! – va interrompre i exaltà la senyora Lluïsa.

Una persona major havia i estava a la sala d’estar, sense cap mena de dubte. Només entrar al fons miraves un film del Western representat a una televisió, caixó segons l’àvia. Li encantaven els tirs, vaquers, cavalls i escoltar frases com Cincuenta de los grandes. La seua afició a este tipus de cinematografia era tan gran que, molt probablement, era l’única persona major que aconseguia no quedar-se dormida mirant-ho després de dinar. Hi havia un sofà marró i llarg, on podien jeure fins tres persones. Això sí, una volta assegut requeria d’esforç físic eixir d’ell. Al costat del castigat i consumit sofà, hi havia un balancí amb un coixí. Este últim estava un poc corcat, però no donava la sensació de tan antiguitat com el sofà. Una taula de fusta xicoteta i de mitja altura amb un tapet sense cap rellevància.

-          Aneu a dir-me per fi, que ha passat? – preguntà prou tensa i enfadada la pobra dona ja preocupada.

-          Res iaia. Estava al riu tranquil·lament amb una amiga i han vingut uns xics recriminant-me per què portava esta dessuadora. I quan m’he donat compte ja estava en terra xorrant sang.

-          Què poca vergonya!... Açò no hi ha dret, no hi ha dret – lamentà Lluïsa, mentre se li derramava una llàgrima.

Miquel i Sento miraven a punts fixos durant uns segons, per a després mirar a altres parts. Els seus seriosos rostres no denotaven tristesa, ni ràbia, ni impotència. Res. Era indiferència total i absoluta. Els ulls negres obscurs de Sento sí que expressaven algun sentiment, però era inintel·ligible. Tal volta estava nerviós, ja que s’apreciava com la parpella dreta li tremolava tímidament. En el seu cas era més fàcil d’identificar, ja que tenia una cicatriu a esta última part de la cara. El motiu d’eixa marca no era més que un accident amb la bicicleta a l’època, la qual només jugava a Pokemon i veia Babalà a Canal 9.

-          A partir d’ara deixaràs de gandulejar! Del treball a casa, i de casa al treball. Res d’eixir, ja està bé de clavar-te en problemes!

-          Va iaia, si no he tingut la culpa de res! Vaig tots els dies al taller, treballe més de huit hores per un jornal miserable. Gràcies a mi continuem vivint entre quatre parets, i això em dius ara, eh, això em dius?! – alçà la veu de manera progressiva Miquel, fins alçar-se del sofà i apropar-se un poc a la senyora Lluïsa.

Lluïsa s’anà plorant directa a l’habitació, sense respondre i vista avall. Miquel va encendre un altre cigarret. Una estona més tard, Sento sortí al diminut balcó i mirà al carrer recolzant les mans sobre la barana. La seua mirada estigué perduda. Només veia el balcó d’enfront, buscant una mica de pausa en tota esta tumultuosa nit. No fumava. Poc després tornà a entrar a la sala d’estar.

-          Crec Miquel...

Miquel li va fer una senya portant-se el dit índex a l’altura del llavi sacsejant-lo un parell de voltes: li estava demanant que es callara.

-          Bé, bé. Perfecte... Sí sí, anirem amb compte que eixos cabrons de segur que munten exèrcit... Vale, vale. Vinga, parlem! – s’acomiadà Miquel.

-          Amb qui parlaves? – preguntà nerviós Sento.

-          Amb ‘El Pipa’. Si eixa bandada de fills de putes volen lluita la tindran – sentencià Miquel.

Sento tornà a perdre la mirada. Intentava assimilar tot el que havia passat, alhora, albirava com podia donar-se la lluita entre ells i aquells caps rapats.

-          Però Miquel, les Joventuts mai han fet açò. Mai ens hem organitzat d’esta forma per pegar-nos en cap grup. Nosaltres, simplement, som un col·lectiu de barri, poc més. Alguna volta algun membre s’ha clavat en alguna baralla, però poca cosa.

Miquel s’alçà de la cadira. S’apropà poc a poc, portant la mà esquerra a l’altura de l’orella de Sento, i amb l’altra li pegà uns colpets suaus a l’esquena.

-          Sempre hi ha una primera volta per a tot – digué Miquel amb un somriure.