Quin mal ha fet l'herència 'nietzschana'!

 

Per Salvador Montalvá.


Pablo Escobar burlà més d’una, de dos i de tres voltes a l’FBI. Ara bé, el famós narco sí passà durant un temps entre reixes a la famosa Catedral, fet que tal volta no es sap massa. Durant la seua estada, Escobar -de facte- no estava a la presó. A l’interior dels camions que entraven a eixos edificis envoltats de murs tan alts, amb el vistiplau de les forces colombianes, estaven les senyoretes de companyia i els amics d’Escobar. A birbar no anaven a entrar al recinte, això està clar.  Dit açò, em risc jo quan vaig llegir del sofriment que travessà Escobar. Sofriment el meu quan he estat llegint El Lobo estepario de Hermann Hesse (Alianza Editorial). Jo sí he estat tancat a una presó amb este llibre, doncs em sentia atrapat, tancat amb les seues fulles groguenques -edició de 1985-, sense un jutge que m’exhortara de carregar amb esta condemna. La pena ha sigut tan dura que ha portat a dos llibertats: la primera acabar el llibre; la segona, publicar esta ressenya.

 

Henry Haller, el protagonista, és només -i com diuen les persones majors a sovint- un desficiós. Acaba parlant amb una tàpia en mig del carrer, amb això ja ho dic tot. Només expressa la seua insatisfacció amb la vida, alhora, determinat per un dualisme interior: home, per una banda, llop estepari per altra. El primer apel·la a la raó, mentre el segon als instints primaris, i conseqüentment, no gaudeix de cap situació amb motiu d’esta confrontació. A més, la seua personalitat tímida, taciturna i misteriosa no acompanya per desemboirar-se d’eixe dualisme. Soledat era independència, me l’havia desitjat i l’havia aconseguit després de molts anys, escriu Haller. No és necessari estar reclòs entre quatre parets per sentir-se solitari i aïllat del món, molta gent va ací i allà: viatja, festeja, passeja o parla. I a la fi, continuen sent solitaris a la seua ànima, al seu esperit. A més a més, tots tenim estabilitats i inestabilitats diferents, les quals travessen les nostres ments. Al meu cas, amb esta ressenya, i fins i tot amb la creació de LA LLIBREtat, escric i em clave en una inquietud permanent per escriure i millorar en cada nova entrada. Aleshores, presente una inestabilitat davant l’escriptura, per contra, amb activitats manuals com puga ser colgar un quadre, zero. Per què? Perquè es indiferent per a mi qualsevol d’eixes activitats, doncs no tinc cap interés. D’altra banda, la idea de l’individualisme està present. Són tot un conjunt de paràgrafs nietzschans, eixa seria la meua breu definició sobre l’obra. El Lobo estepario és una obra Henry Haller cèntrica, igual que el filòsof alemany només es reafirmà en la idea de l’individu a la societat. Cansa, cansa moltíssim estar llegint seguidament reflexions personals sobre el sentit de la vida, el desassossec, el sofriment i totes eixes xafarderies estúpides. Damunt d’un tio fictici, tocat els collons.

Al mateix temps, Nietzsche es contradeia als seus escrits, igual que Haller i la seua relació amb la burgesia. Este últim provenia d’una família burgesa, però havia tallat lligams amb ella i, rebutjava tots els convencionalismes d’eixa gent, la qual tenia les necessitats bàsiques més que cobertes. Es quedava sempre vivint als dominis de la burgesia, amb hàbits, normes i ambients, els quals no deixava d’estar mai en relació, malgrat de forma antagònica i rebel, es llig a l’obra. Em recordava esta postura sobre pertànyer a una classe social que menja caviar i que tant rebutges, a Goethe i el seu Werther. Hi havia semblances. Tot i això, encara quedava la gran falla final. Haller acaba qüestionant en diverses ocasions este dualisme interior, reconeixent diverses personalitats dins d’ell i rebutjant la meitat home i meitat llop. No m’imagine com ha de ser llegir a Jiménez Losantos, però tots estos ara sí, però després no del senyor Hesse es queden unes posicions per darrere de l’escriptor, qui segons el meu oncle, porta des dels anys huitant del segle passat escrivint la mateixa ronya feixista.

Tots els grans personatges de la història passen per una espècie de ritual esotèric per començar a fumar i excedir-se en esta pràctica amb el pas del temps. Walt Disney, Andrea Camilleri o Camarón de la Isla saben del que parle, i Henry Haller no és una excepció. A més i damunt, tant el famós dibuixant com el cantaor moriren a causa d’un càncer de pulmó. Ara bé, en el cas del nostre no és l’únic vici descrit. Hi ha un poc de cocaïna en eixe pols, diu Henry poc abans de que el seu funcionament cerebral patira una greu alteració. En la llarga llista de vicis narrats, el vi d’Alsàcia també fa acte de presència. Tot i això, en matèria Herny és molt exquisit: Preferisc vins de la terra molt purs, lleugers i modests, sense nom especial (...) i tenen un sabor tan bo i agradable, a camp, a terra, a cel i a bosc. Possiblement, per no dir de segur, Haller estaria ara mateixa comprant vi tint de brick de Don Simón. Alhora, crec que tots ens hem sentit un poc així al matí següent d’haver eixit de festa: Moltes coses han ocorregut des d’anit i s’han modificat, només puc recordar algunes concretes d’aquella nit, paraules soltes canviades entre els dos, moments i detalls (...).

Ballar és la veritable desinhibició del protagonista, i no eixa facultat natural que tant esmenta referint-se a si mateixa com a llop. Moure el cos a l’Àguila Negra l’allibera, i arriba al seu clímax quan realitza estos balls de jazz animat per Maria, dona que coneix al mateix local. És curiós perquè ahí ja no hi ha descripcions de les seues intranquil·les sensacions, del malestar general de la vida i tota eixa pastanaga existencial. En definitiva, no es mostra desficiós. Abans d’arribar a eixe bar, havia sopat amb un antic professor, reflexionant sobre el que estaven dient, les postures al sofà o sobre el propi menjar. I com a contrast -remarque- al local no hi ha cap mena d’estes expressions. Tot és diversió. Beure, parlar i ballar, no més.

No tot serà llançar fletxes a un panell amb la cara de Hermann Hesse. D’entrada, el guanyador del Premi Nobel en 1946 podria haver sigut arquitecte, ja que este realitza la construcció d’un edifici amb diferents pilars, l’escriptor realitza un joc de diferents narracions a l’hora d’anar descobrint al protagonista. Primer realitza una narració a través d’una segona persona sobre Haller, després amb els escrits del mateix. També hi ha una descripció en termes abstractes sobre l’home i llop en un xicotet llibre, el qual li dona un estrany un dia pel carrer, nomenat Tractat del Llop. Este contrast aporta força al personatge. D’altra banda, Hesse era contrari a qualsevol acció bèl·lica, i a través de Henry Haller, ho expressa en algunes ocasions, referint-se de manera implícita a la I Guerra Mundial. M'agradaria haver vist a Hesse a un concert de Soziedad Alkoholika cantant: Combatientes alienados, asesinos sin fronteras. Malauradament, este entra a la llista de desitjos, els quals mai es compliran. Per últim, Pablo, el saxofonista del local li llança una reflexió interessant sobre la música i aplicable fins als nostres dies: Es tracta de fer música, senyor Haller, de fer música tan bé, tanta i tan intensiva, com siga possible (...) Si jo agafe i toque un shimmy de moda, el mateix dona que siga bo o malament, ha d’alegrar sens dubte a la gent, doncs li entra per les cames i la sang.

L’amor i el sentimentalisme no és queda exclòs. Haller coneix, a banda de Maria, altra dona. Juntament amb ells tres estarà Pablo, el saxofonista. No em sorprendria que Pedro Almodóvar s’inspirara en esta obra per després dirigir i estrenar Carne Trémula, ja que l’embrollament amorós entre Haller, les dues dones i Pablo és tan complex com el film del director espanyol.  Paraules soltes canviades entre els dos, moments i detalls eròtics de profunda tendresa, fugaces claredats d’estrelles al despertar del pesat somni de l’extenuació amorosa, descriu Haller.

Al cap i a la fi, una obra apta per a filòsofs, ja que són un tipus de desficiosos més. I pel que fa a les contradiccions, jo mateixa ja he armat forta confusió pegant-li bona fogata primer, per a després reconéixer alguns aspectes positius. Si et passa pel cap la boja idea de llegir-lo, com digué Julio Cèsar al travessar el Rubicón, alea jacta est. No obstant això em quede amb l’opinió de ma mare: Es un libro para decir, me lo leí y ya está.


Comentaris

  1. Es tracta de fer música, senyor Haller, de fer música tan bé, tanta i tan intensiva, com siga possible (...) Si jo agafe i toque un shimmy de moda, el mateix dona que siga bo o malament, ha d’alegrar sens dubte a la gent, doncs li entra per les cames i la sang.

    El saxofonista sembla el més lúcid.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada