Viatge a Màlaga, novembre de 2019

 

Per Salvador Montalvá Muñoz.


Málaga mía, viva el salero,
Eres mi alma, lo que más quiero
En este mundo y ¡olé!,     (Antonio de Molina, Ay Málaga mía)


Vaig deixar Màlaga un dilluns normal com qualsevol altre, això sí, amb una gran satisfacció al meu cap i cor. Un cap de setmana alternatiu, lluny de València i Alzira, on sempre es fer i re-fer el mateix. No tinc res en contra de la gent d’estos dos llocs, però sí crec, realitzat ja el viatge i de tornada al Cap i Casal, que ha sigut necessari a nivell interior. Màlaga és una ciutat viva i contemporània amb unes gavines, les quals donen eixa veu i soroll que tant atresora la ciutat. El Mare Nostrum actua de complement a eixa melodia dels esmentats ocells, ja que la ciutat es construeix a partir d’eixa Mar que tanta identitat ens aporta. Estava gitat al llit llegint La España de Felipe II, de Joseph Pérez, no sent més de les cinc de la vesprada del diumenge, quan de sobte, escoltí tota una bandada de gavines expandint el seu soroll arran de tota la ciutat. Si el soroll que emetien era senyal de felicitat i benestar, tant de bo jo podria realitzar-lo, ja que estava gaudint prou amb la lectura (de vegades pesada, tot hi ha que dir-ho) sobre el monarca Habsburg. Del llibre comentaré que m’ha agradat, doncs en Felip II compartisc un poc del caràcter. De fet, és un personatge històric que m’interessa per eixe forma de ser prudent, tímid i tranquil, com soc jo, o millor dit, com molta gent em diu que soc.

A l’arribada a Màlaga i al veure a mon pare, el primer afer fou anar a Mercadona. Poca novetat en este centre, on la gent pot comprar de tot allò relacionat amb el menjar, salut i higiene. Què hàbil el senyor Roig quan va reunir en un mateix espai tot allò que es necessita per la llar, què intel·ligent! Acte seguit anàrem allí on mon pare es sent com a casa: la llibreria. I dic la i no una, ja que per a d’ell era la millor de la ciutat. No recorde el nom, per tant, no puc dir el nom de la mateixa. Más vale lápiz corto que memòria larga, em deien en l’escola. Tenien el llibre que tantes i tantes ganes tinc de comprar, Terra Alta, de Javier Cercas. Ara mateixa no em trobe disposat a llegir tal magnitud d’obra, degut al temps i obligacions: exàmens, gimnàs, vida social, familiar, etc. Tot i això, vaig comprar-me un llibre: Historia mínima de la Guerra Civil, d’Enrique Moradiellos. Coneixia este catedràtic de Història Contemporània a la Universitat d’Extremadura per haver rebut un Premi Nacional de Història, però allò més sorprenent és que se’l donaren pel mateix llibre que jo havia comprat. Això sí ho desconeixia. Mon pare es comprà dos llibres, no vaig mostrar molt d'interès perquè ara li ha donat per termes antropològics i psicològics, temes que sent franc no m’interessen massa. Cal dir que sempre que el trobe a una llibreria o llegint, és la seua àrea de confort. És un moment que, malgrat la seua inexpressivitat, se’l veu gaudir, disfrutar com un xiquet amb la seua llepolia. Ell sempre em diu: Si me donaren un sofà ací a la llibreria, me podria tirar to’ lo dia ací. Supose que ell és una de les persones que més m’ha influenciat per començar a llegir, malgrat que jo estic en un model summament i religiosa aficionat comparat amb ell. Mon pare quan treballava per al seu avi, del jornal que treia ja se’l gastava per a llibres, tot i ha que dir-ho, part d’eixa recompensa aniria per gandulejar i festejar. No ho dic a mal, i de fet, crec que d’ací s’ha de fer una reflexió breu i concisa. Considere que, s’ha de buscar un equilibri entre totes aquelles coses que te xuplen l’energia física i mental, i allò que et fa gaudir. D’una manera clara: hi ha que llegir i hi ha que beure.

Després d’estar tot el matí al Museu de Màlaga observant la completíssima col·lecció arqueològica de la ciutat, la qual és impressionant, anàrem a un bar prop de la Catedral. La manquita li deien popularment a l'edifici religiós, doncs una de les torres està destruïda i al descobert. En este bar, el seu plat de callos quedà en sisena posició a un concurs gastronòmic. No estava gens mal la referència, i de fet, quan vaig tastar eixos callos vaig entendre el motiu d’eixa bona posició. Com deia mon pare, eixos callos tenien un toc suau de picant. Bon plat, sí senyor! No tot quedà ahí. Després em vaig fer un Gin-fresh (el conegut gin-tonic de tota la vida) a un altre bar, mentres mon pare bevia un Whiskey en gel. Pel que fa a la gin-tonic, estic d’acord en allò que diuen després d’un bon esmorzarot valencià: anem a fer-nos un gin-tonic que és digestiu! Recalque, hi ha que llegir i beure. Per contra, no seria molt digestiu, la safa de peix fregit en un calder d’oli que s’estava fent una guiri a la taula del costat nostra. Com va dir mon pare: Ara li entrarà mig kilo d’oli per l’estomac! Li entraria bé el menjar a la dona? Mai ho sabrem, pot ser sí o pot ser que no.

El mateix dia dels callos, el gin-tonic i el Museu, anàrem de nit al cinema per veure Parásitos. La pel·lícula era sudcoreana. Del film només puc donar la meua opinió personal positiva, i de regal, un spoiler: fan referències a Corea del nord. Hala! Salta la polèmica. El diumenge, al dia següent, vam veure El Camino, la qual té la referència de la ja acabada sèrie Breaking Bad. Vaig a seguir per la mateixa línia que en Parásitos, millor no dir res. I fins i tot, en esta ocasió, ni donaré un comentari poc sotil.

Podria també parlar del viatge en cotxe que vaig fer en Bla Bla Car amb dos russos, però això val més la pena comentar-lo en persona als meus volguts amics lectors. L’únic a comentar és que al viatge de ida anava amb dos russos i un malagueny; i en el de tornada amb els dos mateixos russos i un sud-americà. Res més, donar gràcies per la lectura i el temps dedicat a llegir tal escrit. Ja sabeu, hi ha que beure i llegir.

Escrit al desembre de 2019.

Comentaris