La LLIBREtat

  Va, em faré l’ànim de desviar-me per Hort dels Frares per pegar una ullada a la llibreria . Davant d’eixe lloc, on a unes vitrines s’exhibeixen formes quadrades plenes de fulles i que, quan la ignorància parla només és per dir no, això no serveix pa’ res . Poc a fer, com a consell davant eixes paraules: una oïda sorda. Realitzí el primer pas: quedar-me en posició d’estàtua. Com qui para esment davant d’un aparador de rebosteria, però ací la dificultat és no sentir com, inconscientment, es derrama un fil transparent i aquós provinent de la nostra boca, el qual cau pel costat del llavi caient en forma de gota al terra; o, quan un xiquet està davant d’un aparador amb videojocs i consoles, mamà compra’m eixe, no fill massa car , doncs les emocions passen de l’aigua al foc en segons. A les tres situacions la resta de vianants no saben si som éssers humans o estàtues encantades, només movent els nostres ulls a tots llocs. A diferència de les dues últimes, al meu cas, entrí. Al fons a l’e

  Joan Mateu explicant durant una excursió a Vilafamés (2017). Foto per Carles Bertí Joan Mateu Francesc Bellés (Castelló de la Plana, 1950), docent i Catedràtic per la Universitat de València al camp de la Geografia Física, ens acompanya a esta nova entrevista. La seua activitat acadèmica no ha passat desapercebuda, però tampoc la seua personalitat propera, amistosa i afable. Té una virtut especial. Amb ell no es necessari una pissarra, paper, bolígraf i un llibre d’un tamany enciclopèdic. Dos cadires, dos cafés i hala, a xarrar, doncs s’aprén xarrant. Així dona gust anar a la Uni i tot. Quant els queda per aprendre als responsables de les llei educatives, quant... Qualsevol grec present a la cafeteria, establiria un símil entre nosaltres i Joan Mateu, amb Sòcrates i els seus alumnes. Tot i que ell, amb esta comparació, preferiria ser Humboldt. A banda de la labor docent, ha sigut Director del Departament de Geografia (1995-2002); Vicedecà de la Facultat de Geografia i Història (19

Roberto, no se puede ser un verdadero artista si no se ha sufrido en la vida… Van Gogh se cortó una oreja; la mujer de Modigliani murió de tisis; Toulouse-Lautrec era un tullido; Monet tuvo sífilis. ¿Cuál es tu drama? ¿No haber pasado de la quinta pantalla del Final Fantasy? Realment, el personatge de Paco -interpretat per l’actor Guillermo Ortega- tenia raó quan li recriminava a Roberto – Daniel Guzmán- el seu pobre art a la sèrie de televisió, Aquí no hay quien viva ? Juguem amb un tema tan subjectiu i personal. Gens fàcil. No és molt senzillo , com diria eixe senyor major tan entranyable al programa d’À punt. D’entrada, cadascú canalitza el dolor d’una manera diferent i ho projecta a la seua vida, o no. Pobra d’eixa gent sense expressió, ni intel·ligència emocional per, ja no expressar-lo mitjançant l’art, sinó per traure’l de dins siga com siga. El problema continuarà present però, sentir-se de tant en tant acompanyat no és cap delicte. Són molts -per no dir moltíssims- els artis

  Possiblement, molts el coneguen per Lose Yourself , però al meu cas, als 13 anys escoltí Elevator d’un tal Eminem. Tot canvià ahí. Ramon Llull tingué l’aparició -fins a cinc voltes seguides- de Jesucrist a la creu. Jo d’Eminem. Quan tornava d’eixe centre, on suposadament havíem de treballar -molta gent l’anomena institut-, escoltava totes les cançons del de Detroit. Recorde amb molta estima anar descobrint dia a dia més i més cançons d’ell, supose que suscitaria al meu interior les mateixes emocions que Helena de Constantinopla, la mare de l’Emperador Constantí, quan trobà restes de la creu, suposadament, on van clavar a Jesucrist. Tot era buscar i buscar nou sons. Alhora, anava descobrint qui estava darrere de l’artista: la seua infància marcada per l’abandonament de som pare; els seus inicis turbulents al món underground sense gaire personalitats blanques; o el seu intent de suïcidi. Entrar a un blog, nomenat Últimes notícies d’Eminem , fou habitual, com aquella persona que ha de