Cal sofrir per ser artista?


Roberto, no se puede ser un verdadero artista si no se ha sufrido en la vida… Van Gogh se cortó una oreja; la mujer de Modigliani murió de tisis; Toulouse-Lautrec era un tullido; Monet tuvo sífilis. ¿Cuál es tu drama? ¿No haber pasado de la quinta pantalla del Final Fantasy? Realment, el personatge de Paco -interpretat per l’actor Guillermo Ortega- tenia raó quan li recriminava a Roberto – Daniel Guzmán- el seu pobre art a la sèrie de televisió, Aquí no hay quien viva?

Juguem amb un tema tan subjectiu i personal. Gens fàcil. No és molt senzillo, com diria eixe senyor major tan entranyable al programa d’À punt. D’entrada, cadascú canalitza el dolor d’una manera diferent i ho projecta a la seua vida, o no. Pobra d’eixa gent sense expressió, ni intel·ligència emocional per, ja no expressar-lo mitjançant l’art, sinó per traure’l de dins siga com siga. El problema continuarà present però, sentir-se de tant en tant acompanyat no és cap delicte. Són molts -per no dir moltíssims- els artistes vividors i sofridors per causes exògenes o endògenes. Remarque la complexitat de la qüestió. A banda dels nomenats per Paco – el personatge- existeixen molts altres, els quals travessaren per ones de penombra i misèria. A qui no li agrade la mar, tal volta estiga passejant per boscos lúgubres, on la llum amagada interromp rebre la vitamina D provinent de l’astre, doncs només els ulls dirigeixen l’atenció cap a un túnel sense fi. Un túnel amb forma d’espiral sense possibilitat d’eixida, on emocions i sensacions pintades de rosa estan prohibides, alhora, els dimonis són els únics permesos al club privat de les emocions.

Edvard Munch ho sap. Artista més conegut per la seua obra, El Grito (1893), patí la mort de la seua germana i mare quan només era un xiquet. Part de la seua col·lecció pictòrica ofereix este món de sensacions: Ansiedad (1894), Celos (1895) o Amor y dolor (1895). Tot un geni. Tal volta em tatue en un futur El Grito (1893) al bessó dret. O no. Qui sap. Antonio Machado seria un altre d’esta llarga llista negra. Segons Gerardo Diego, Machado hablaba en verso y vivía en poesía, però també els seus ulls conegueren la permeabilitat fisiològica emocional. Només tres anys després de casar-se, la seua dona morí a causa d’una tuberculosi. Desconsolat, la soledat a Úbeda la complementà amb eixe moviment necessària per desplaçar-nos, el qual consisteix en moure les cames endavant. Primer la dreta, després l’esquerra, dreta, esquerra, dreta, esquerra. Esta activitat la realitzà pels Cerros de Úbeda, així com per la Serra de Cazorla i del Segura. Toulouse-Lautrec no pot no estar. A banda de ser un tolit a causa de la feblesa dels seus ossos, sofrí de nanisme, doncs media 1’52 m. La societat no el respectà en cap moment. Però Lautrec li donà la volta a la truita. Reconvertí de la seua situació física i els ambients marginals, on habituava, per fer art. El resultat? Totalment innovador i fresc. Els cartells foren una renovació artística mai vista. O per endinsar-nos a una moda més actual, podríem pujar al bus dels youtubers, doncs JPelirrojo té experiència en dormir al carrer més d’una nit. Entre mi familia y yo ha habido: abogados, jueces y notarios, declarà.

Per altra banda, han existit també artistes sense banyar-se per mars truculentes i camins amb pedres afilades. Velázquez és el primer nom d’esta llista. Que bé pintava el cabró. No soc molt entès de tema pictòric, però redéu, veus Les menines (1656) i podries plorar, i ja et remata Les filadores (1657). Després vénen quatre ignorants, no mola perquè és art al servei dels rics, bla bla bla. Gent que no valora el treball artístic, i a l’arrel d’ahí, només es fixa en el contingut visual. En definitiva, ignorància. Alguns escriptors del XVIII i XIX serien exemples. Com Goethe amb tanta angoixa vital i sentimentalisme. Ara que ve Sant Valentí, suportar la seua companyia i els seus escrits, seria una cosa pareguda a veure qualsevol programa o pel·lícula de El Toro TV, més conegut anteriorment com Intereconomia. Lord Byron, per altra banda, també estaria. Un senyoret anant-se’n a Grècia per recolzar la revolució liberal, en detriment del sistema establert, més pròxim a l’Antic Règim. Un anglés lluitant a Grècia, doncs pareix el començament d’un acudit prou roín, tot s’ha de dir. Més enllà d’estos últims, sent artistes històrics, també entrarien actualment tota eixa bandada amb ulleres de cul de got, monyo a un costat tot repentinat i camisa a quadres. Tots eixos que es diuen bohemis per pintar quatre tonteries, o llançar quatre versos a l’aire. Qui són eixos? Més val no posar-los noms.

Els artistes bojos tancarien tota esta amalgama de idees abstractes. Van Gogh estaria entre ells, per exemple. No obstant això, no cal sofrir per ser artista. La síntesi de tot açò no és el que es viu o es deixa de viure, sinó la predisposició de l’individu a inclinar-se per una o altra art. Tot el món sofreix en la vida, tots. I aquell que no, menteix totalment i absolut. Ens sentim desemparats, deslocalitzats, tristos i sense esperances. I què? També hi ha moments d’èxtasis, eufòria i alegria. Les emocions són tan complexes. Les llàgrimes es derramen per les nostres galtes de forma harmoniosa i lenta, tal volta de forma rítmica o no, fent xanglots o no. El dolor o l’alegria, qui sap on recau la responsabilitat. La dificultat de l’ésser humà, en definitiva. És cert que ens alimentem i beguem d’un entorn, unes inquietuds, una època. Cézanne sortia amb la seua barqueta, i després amb un quadre i un pinzell, hala, a fer màgia. 

En conclusió, tots sofrim, però depèn de la pròpia persona realitzar art o no. Què es l'art? Què es suposa que és sofrir en la vida? Podria pegar volantaes amb definicions, com les que realitzava amb el cotxe al pujar a la casa de camp -el terreny era prou abrupte-, però això, les definicions, li les deixe primer al Diccionari normatiu valencià, o en el seu defecte, la Real Academia Española. Tot i això, esta última li la deixem a aquelles persones que demanen pa amb calamars, no tenen platja i el seu alcalde gasta més de 12.000 euros en renovar banderes rojigualdas

 

Comentaris