''Els anys de Facultat són molt importants en la carrera professional, però també en la vida personal''

 

Joan Mateu explicant durant una excursió a Vilafamés (2017). Foto per Carles Bertí

Joan Mateu Francesc Bellés (Castelló de la Plana, 1950), docent i Catedràtic per la Universitat de València al camp de la Geografia Física, ens acompanya a esta nova entrevista. La seua activitat acadèmica no ha passat desapercebuda, però tampoc la seua personalitat propera, amistosa i afable. Té una virtut especial. Amb ell no es necessari una pissarra, paper, bolígraf i un llibre d’un tamany enciclopèdic. Dos cadires, dos cafés i hala, a xarrar, doncs s’aprén xarrant. Així dona gust anar a la Uni i tot. Quant els queda per aprendre als responsables de les llei educatives, quant... Qualsevol grec present a la cafeteria, establiria un símil entre nosaltres i Joan Mateu, amb Sòcrates i els seus alumnes. Tot i que ell, amb esta comparació, preferiria ser Humboldt.

A banda de la labor docent, ha sigut Director del Departament de Geografia (1995-2002); Vicedecà de la Facultat de Geografia i Història (1983-1985); Decà de la Facultat de Geografia i Història (1985-1986, 1987-1989); Vocal de la Junta Directiva de l’Associació Geògrafs Espanyols (1985-1989); President de l’Associació Geògrafs Espanyols (1989-1993). Dins de la vessant acadèmica, els seus estudis han navegat per la temàtica hidrològica: inundacions, regadius i planificació hidràulica. Per exemple,  Avenidas y riesgos de inundación en los sistemas fluviales mediterráneos de la península ibérica. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles 10, pp. 45-86 (1990). A més, els canvis ambientals i geomorfològics, així com les evolucions del paisatge han sigut altra línia d’investigació. El contexto geomorfológico en las inundaciones de la Ribera del Júcar. Cuadernos de Geografía 67/68, pp. 241-259 (2000) és altre dels treballs a destacar. Moltíssims treballs acadèmics ens queden per nomenar, però millor passar ja a l’acció. Abans de donar pas, mostrar els nostres miles, o més encara, milions d’agraïments per acceptar l’entrevista i fer-la possible:

-          Com fou la seua infantesa? Recorda algun esdeveniment natural quan era xiquet i, que després l’haja estudiat?

       Naixí a Castelló de la Plana en 1950, però viví a la Vall d’Alba, aleshores un poble menut amb diverses aldees i molts masos. La meua infantesa la vaig viure en el sí d’una família amb cinc germans, on sóc el segon. Mon pare era llaurador, però com la terra no donava per a tirar endavant la família, comprà un camió per a transportar malea cap als forns ceràmics d’Onda i l’Alcora, sovint a destall; ma mare, a més de criar els fills i atendre la casa, se’n cuidava de la terra amb llogats i, al temps, plegava olives, despollava la vinya, virbava a la sénia, beremava o arrimava rípio al paredador que feia o reparava els marges. Dues persones treballadores de sol a sol, conservadores, traumatitzades per la guerra, estimades pel veïnat: «Per a que ens respecten, primer cal respectar», solia repetir-me ma mare fins i tot a punt de morir.

Per aquells anys, al poble els cotxes es comptaven amb els dits d’una mà, a poc a poc s’anaven veient més motos i bicicletes, sobretot. Encara vaig vore segar a mà, batre amb el trill, ventar el gra a l’era, fer pallers, arrabassar, llaurar amb el forcat. Moltes cases tenien animals al pati (gallines, porcs, conills, titots, etc.). No hi havia aigua corrent i només un pou públic per a aigua de boca; a les cases hi havia cisternes, aljubs o pous... Es deia que era un poble «curt d'aigües». La llum elèctrica se n’anava sovint i solia tardar a tornar. L’agutzil s’encarregava de tirar petardos per a desfer les tronades. Hi havia sereno que voltava el poble les matinades i despertava a la casa que havien deixat un senyal a la porta. Es pagava la iguala al metge, s’anava de borrasca en festes senyalades, es feien esquellades (algunes molt sonades), el ball estava prohibit, però hi havia bureos, les tavernes s’animaven especialment els diumenges de vesprada amb vi i cacaus, la cervesa era anecdòtica. Pels carrers s’anunciaven el pellero (que baratava pells de conill per caixetes de mistos), l’afilador, i l’agutzil feia els bans als cantons de costum.

Com narra Rafael Chirbés, en El año que nevó en Valencia, també els majors de la meua família, en les principals celebracions de l’any, solien allargar el dinar parlant com si la guerra no s’hagués acabat i tornaven una i una altra vegada als mateixos escenaris i valoracions. També recorde comentaris preocupats sobre els successos d’Hongria de 1956 o la perplexitat i ajuda solidària a causa de la riuada del Túria en València de 1957.Molts anys després la inundació i el desastre de València m’ha anat interessant cada vegada més, dirigint una tesi doctoral, comprant al rastre allò que veia referit a aquell succés, explicant-la en classe, reconeixent el caixer vell del Túria i les reparacions a post-riuada, etc. No fa massa anys, amb l’amic Juan Marco, catedràtic d’Enginyeria Hidràulica, comissionarem una exposició sobre aquella riuada titulada «Aigua, fang i silencis» al MUVIM i al Museu de la Ciutat, introduint a més un aspecte poc considerat com la pèrdua de patrimoni urbà i l'escassa qualitat de moltes de les posteriors reparacions.

 

 

 

-          Tota una carrera professional com investigador i docent. Pel que fa a este últim, quines lliçons va anar aprenent arran dels anys com a professor?

 

           L’any 1974 vaig entrar d’ajudant al departament de Geografia de la Facultat de Filosofia i Lletres i l’any següent m’estrenava a l’aula on he acudit fins a la jubilació (setembre de 2020). 45 anys és un període suficient perquè haja anat canviant, i també els estudiants, la pròpia universitat, la mateixa societat i, fins i tot, els plantejaments de la mateixa Geografia. L’ofici docent dóna immenses possibilitats, però cal dedicació i il·lusió per a una tasca essencial. Un professor universitari deu ser un mestre en el sentit més ampli, potenciant la reflexió de l’estudiantat i avençant conjuntament amb ells.

D’entrada, he tingut dos grans mestres en el camp disciplinari: els professors Vicent M. Rosselló i el ja desaparegut Karl W. Butzer. No tinc paraules per agrair-los tot allò que m’han anat ensenyant. Però en l’ofici docent sovint he estat un autodidacte. Des del primer dia, m’ha agradat l’aula i cada vegada més he sigut conscient que una classe no pot ser unidireccional de professor a alumne i que calia la participació activa de l’estudiant (amb preguntes, presentacions prèviament concertades, notícies recents, etc.). Al mateix temps, he procurat ser ordenat en la matèria i empàtic amb els estudiants. Cal preguntar sovint, facilitar la participació. En l’aula no és suficient captar l’atenció o motivar a l'estudiantat dels primers bancs i he pretés integrar també els de les darreres files. Des de fa anys, he triat la docència a estudiants de primer curs, de forma ben conscient, a més d’unes hores de màster.

Simultàniament també anaven canviant els estudiants. Al principi  pertanyien a la generació del baby boom els quals, o provenien de cases llauradores on els xics solien encara anar al camp els caps de setmana, o pertanyien majoritàriament a les capes urbanes emergents del desarrollisme. Anys després els estudiants que arribaven a la Facultat eren el viu reflex de la segona transició demogràfica, cada vegada més pegats al mòbil, de tracte més franc i directe, amb dèficits d’instrucció i alhora més preparats per a la comunicació, aparentment despreocupats però més individualistes i competitius i, alhora, més solidaris, encara que alguns provinguen de famílies de tradició llauradora, saben molt poc de la cultura rural tan vinculada al medi; majoritàriament són de mentalitat urbanita.

La nostra Universitat ha canviat també moltíssim. No és fàcil caracteritzar de forma sintètica les successives reformes, que condicionen el dia a dia de les aules universitàries. Ni tot és meravellós, ni tot un desastre. Ni tot depén de més pressupost. La creixent burocratització no sempre millora l’activitat docent a l’aula.

Però la relació amb l’estudiant no acaba a l’aula. Crec que les tutories són un bon moment per fer també de mentor, i no només per a resoldre dubtes puntuals de l’assignatura. A principi de curs solia dir que una tutoria és un dret de l’estudiant: una ocasió per a la docència personalitzada sense la rigidesa de l’aula.

Al llarg dels anys m’ha anat preocupant més i més relacionar la geografia amb l’entorn (en el grau de Geografia) i amb la Història (quan la impartia a futurs historiadors). El resum d’un curs no pot ser un dossier o uns apunts per a l'examen. Al llarg d’un curs de geografia cal, sobretot, anar analitzant els processos naturals i socials per a comprendre la dinàmica del medi, del territori i del paisatge.

 

 

 

-          El considere una persona molt propera a l’alumnat i això s’agraeix molt. És important llegir, però també cal relacionar-se i escoltar a la resta?

 

        Els joves estudiants són persones en procés de formació acadèmica, però també de formació de la seua personalitat. La meua experiència amb alumnes (abans de llicenciatura i ara de grau) és que, sense una maduració de la personalitat, sol ressentir-se el seu expedient, especialment del primer curs. Els anys de Facultat són molt importants en la carrera professional, però també en la vida personal. Perquè són persones, he procurat aprendre’m el seu nom, ara més difícil per la curta duració dels quadrimestres.

            Si tractes la persona amb respecte i aconsegueixes la seua confiança, tens un gran avantatge per poder, en privat, animar, aconsellar, suggerir a joves idealistes a la cerca del propi camí, que sovint se senten poc considerats o anònims. Esta passada setmana, un brillant estudiant de la nostra universitat escrivia al seu blog que els humans (infants, joves, majors) som «somniatruites» d’un món millor. En el cas del professor, cal procurar-ho: sense passió i il·lusió la tasca esdevé plana, amb pocs al·licients i massa burocràtica. Però al mateix temps, cal saber i voler escoltar al jove que s'expressa a l’aula molt més del que pensem. En poques paraules, la relació amb l’estudiantat no és possible sense escoltar, sense atendre, sense implicació.

 

 

-          L’activitat a l’aula és determinant, però les eixides al camp i els passejos resulten ser més dinàmics a l’hora d’aprendre sobre Geografia. Podria contar alguna anècdota que li haja ocorregut en una d’estes activitats a l’aire lliure?

 

           Els dies d’eixida de camp les he considerat les jornades més importants del curs perquè permeten trencar la rigidesa de l’aula i observar in situ la dinàmica dels processos naturals i socials, identificar herències en el paisatge, valorar successos i decisions que han anat modulant el territori, etc. També és ocasió per escoltar i parlar amb els estudiants de forma més distesa, per conéixer el grups i les persones, etc. Últimament havia assajat que intervingueren de forma activa en les explicacions. Quan l’experiència de camp era exitosa, la dinàmica de l’aula fins a les acaballes de curs era més fluida i participativa. Cal dir que també he eixit de camp amb xiquets de diferents escoles, presos, col·legues-professors, amb sindicalistes d’ensenyament, gent de poble en jornades culturals, etc.

            Les anècdotes són moltíssimes, però només referiré algunes. Fa anys feia una eixida de dos dies al delta de l’Ebre amb estudiants de l’especialitat de Geografia de la Facultat, divendres i dissabte. En certa ocasió, alguns empalmaven com a final de la festa de la nit del dijous. Com sempre solia anar explicant des de València a Vinaròs. El silenci de l’autobús era sepulcral perquè molts anaven dormint. Fins a l’hora de dinar, prop de Tortosa, alguns no van ser persones. Però encara a meitat vesprada, un estudiant erasmus encara no aconseguia obrir els ulls. I no vull seguir perquè la nit del divendres a l’alberg fou... Aquella experiència fou tan decebedora que, des d’aleshores vaig deixar de fer eixides de camps de més d’un dia. Ho he pensat posteriorment, però no he trobat una alternativa satisfactòria.

            En certa ocasió, estava al primitiu nucli de Gavarda amb estudiants explicant-los l’impacte de la pantanada de 1982. De sobte, una dona major em va interrompre i dirigint-se als joves els digué que jo sabia molt de la pantanada i volia saber per què no podia obrar al costat de sa casa per al fill que prompte volia casar-se. No entraré en més detalls, però algun estudiant ―també n’hi havia estrangers― degué pensar que era una escena programada. En realitat, mai havia parlat amb aquella dona.

            L’eixida amb presos d’Albocàsser fou atenent una invitació de la directora dels serveis escolars del centre i bona amiga de la Vall d’Alba, per a premiar els alumnes més aplicats del curs. A l’autobús, anàvem també mestres, educadors, funcionaris de vigilància de la presó. Un any anàrem a Ares-Morella-Catí; el curs següent a Peníscola. Fou una experiència meravellosa, igual que les excursions, dos anys seguits, amb xiquet d’una escola d’Algemesí, des de la presa de Tous fins a Alzira.

            Dels darrers cursos, estic molt pagat de les visites a Vilafamés amb els estudiants del grup de  valencià de primer curs del grau d’Història, i la ràpida parada posterior a l’Arc de Cabanes i a l’església de la Pobla Tornesa per vore el retaule pintat pel meu amic Amat Bellés. Només diré que diversos estudiants solien dir-me posteriorment que havien tornat de nou a Vilafamés fent ells de guia dels seus pares o de la seua parella.

 

-          Com a ciències, la Geografia Física i l’Enginyeria, o per l’estil, poden barrejar-se.  A banda de la primera matèria, vostè ha hagut d’aprendre coneixements de la segona o d’altres ciències?

 

        No diria que els camps disciplinaris puguen barrejar-se, però entenc el que vols dir. Des de meitat del segle XX, les fronteres de les «àrees de coneixement» han anat fent-se més poroses quan la societat s’enfronta amb qüestions més complexes i transversals (p.e. el canvi global, la gestió del territori, les noves epidèmies) i més concretament amb els processos de canvi de la natura i de les societats que ultrapassen un únic camp disciplinari. Per això hui la recerca científica més innovadora discorre pels afores dels nuclis disciplinaris consolidats. En conseqüència, són imprescindibles equips interdisciplinaris, la qual cosa obliga a compartir llenguatges, formes de treballar, per a ser útils a una societat creixentment preocupada per minorar els rics o controlar els canvis. Per tant cal eixir del nucli confortable de les disciplines per a mirar als afores compartits, forçosament interdisciplinaris.

       Els dos primers anys de professor universitari vaig viure en una irrepetible residència reduïda d’estudiants, molts dels quals posteriorment serien reconeguts catedràtics de les universitats públiques de la ciutat de València, o prestigiosos professionals. Hi havia un gran ambient, ampliat amb visites, xerrades, etc. i que, entre d’altres, em va convéncer del potencial de la interdisciplinarietat. Per cert hi vivia un brillantíssim estudiant de física que s’iniciava en les línies de treball del departament de Termodinàmica de la nostra universitat. Pocs anys després, codirigirem una tesi doctoral d’una geògrafa sobre la temperatura superficial de la mar Mediterrània per teledetecció.

            El meu interés, cada vegada més, s’anava concretant en la geomorfologia fluvial. A finals del 70 ho anava concretant en la plana d’inundació del Xúquer, raó per la qual vaig arribar a conéixer Juan B. Marco, professor d’hidràulica de la recentment creada Escola de Camins de València. Des d’aleshores fins ara hem recorregut un llarg camí codirigint tesis, participant en jornades tècniques sobre inundacions i regadius, promovent la primera cartografia de risc d’inundacions impulsada per la Generalitat Valenciana, comissionant una gran exposició sobre la riuada de 1957. No voldria deixar de citar que, amb motiu d’un homenatge de les universitats de Granada i València als admirats P. Guichard i Th. Glick, els dos férem una conferència sobre els macroregadius històrics valencians i guiarem part d’una eixida de camp a l’Horta visitant l’ermita-molí de Vera i els Arcs de Manises. Tot este enunciat de tasques, i altres, han comportat moltes hores de gabinet. Però voldria destacar que no hagués estat possible sense un vocabulari compartit i una perspectiva favorable a recórrer els afores de les respectives disciplines.

 

 

-          No sé si és percepció personal, però en els últims anys s’han accentuat els fenòmens meteorològics, és a dir, la calor a l’estiu, les pluges a la tardor i el fred a l’hivern augmenten. Quins motiu podrien existir darrere d’açò?

 

            El sistema atmosfèric és dinàmic i canviant, fins i tot en temps històrics o en la vida d’una persona. Cada vegada coneixem millor les fluctuacions i etapes climàtiques de la Petita Edat del Gel, gràcies a molts investigadors de les ciències de la terra, però també de les socials i humanes, i sabem més dels pous i comerç de la neu, de riuades extraordinàries i anys de sequeres, de canvis en la línia costanera i de l’avanç i retrocés dels glacials i formació de morrenes històriques, etc. Així Le Roy Ladurie és autor entre d’altres, de Historia del clima desde el año mil i de Historia humana y comparada del clima. Segons Le Roy, a partir de 1860 assistim a un nou escalfament climàtic, dins del qual identifica una primera reducció dels glacials (1861-1910), un primer escalfament constant (1911-1950), un refrescament tèrmic (1951-1980) i un segon escalfament (des de 1981).

            El comportament climàtic dels últims anys no és però una mera qüestió de percepció. Nombrosos estudis constaten, estius més llargs i calorosos, hiverns més curts i suaus, un acurtament de la primavera. També una concentració dels dies de precipitació, un increment de les pluges torrencials, una accelerada retirada de les masses glaçades a l’alta muntanya, un escalfament de la superfície del mar Mediterrani occidental.

            Quins motius hi ha darrere d’açò? La resposta és complexa però voldria contextualitzar-la. Des de la Il·lustració, el discurs sobre la natura ha estat dicotòmic (home/entorn; biòtic/abiòtic; natura/art; innat/adquirit) i també sobre la teoria dels climes. Aquest discurs segrega als humans que esdevenen «senyors» de la natura. No obstant,  en la segona meitat del segle XX, hi ha una consciència creixent que els humans formen part del sistema terra, la qual cosa ha introduït noves perspectives en les projeccions climàtiques. Cal recordar a més que en les darreres dècades s’han anat desenvolupant aproximacions científiques més integradores, models matemàtics complexos i anàlisis més interrelacionats dels processos naturals. Per la seua banda, les ciències del sistema terra han renovat els coneixements sobre les relacions de continents-oceans-atmosfera-hidrosfera amb l’ús de les noves tecnologies. Per la seua banda, les polítiques ambientalistes de les darreres dècades, la globalització cultural i econòmica i les cimeres de la ONU sobre el clima han contribuït a fixar objectius per mitigar els efectes del canvi climàtic global. En síntesi, la humanitat, mitjançant el sistema atmosfèric, és una força creixent de la transformació planetària, i la terra, un sistema fràgil. L’augment de l’ús de les energies fòssils i l’increment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, especialment per part de les societats més industrialitzades i urbanitzades, estan provocant l’escalfament climàtic i el canvi global amb projeccions alarmants per a finals del segle XXI, si no s’avança en l’aplicació dels acords de les successives cimeres del clima.

 

 

-          Quina inundació ha sigut més difícil a l’hora d’estudiar-la per a vostè? Per quins motius?

 

            Reconec que el desmoronament de la primera fase de la presa de Tous i la gran catàstrofe de la Ribera d’octubre de 1982 van marcar la meua trajectòria investigadora i també docent. Cal dir que el 1980 ja havia publicat un article sobre la plana d’inundació del Xúquer, que l’agost de 1982 amb el professor Karl W. Butzer de la universitat de Chicago ja havíem dedicat alguna jornada de camp vora de la rambla d’Algemesí i voltants d’Alzira i, fins i tot, mostrejarem una excavació arqueològica que dirigia Agustín Ferrer prop del quarter de la Guàrdia Civil per a reconstruir la dinàmica de les inundacions medievals i modernes del Xúquer en Alzira.  Aquests anys anteriors a la pantanada vaig visitar també diversos arxius municipals com Alberic, Alzira, etc. Algun llaurador, davant de les meues preguntes, em va dir: «xiquet no pergues el temps estudiant les riuades del Xúquer perquè són cosa del passat». El bon home participava de la percepció que la presa de Tous havia liquidat el vell problema. En realitat la presa havia alimentat una falsa seguretat.

            La dimensió de la desfeta de 1982 mostrà greus dèficits públics i socials en un espai fluvial que ho havia fiat tot a una presa que fou àmpliament superada per una riuada extraordinària. A poqueta nit del 20 d’octubre de 1982, hi havia autoritats que no donaven crèdit a una realitat, que donaven ordres d’alerta i evacuació a poblacions distant del Xúquer, etc. Sense cartografies de risc, sense protecció civil, sense informació clara, la nit fou molt llarga i dramàtica. En fer-se de dia, la gent no donava crèdit al què estaven veient.

            El dia 21 d’octubre al matí tenia classe amb els estudiants de Geografia (física) d’Espanya en tercer curs de la llicenciatura de Geografia i Història. Aquell dia vaig dedicar la sessió a explicar-los diversos aspectes de l’article que havia publicat el 1980 a Cuadernos de Geografía sobre què era una plana d’inundació, els processos i les formes més representatives i les més característiques adaptacions humanes (poblament, regadiu, etc.). Aquella mateixa vesprada, vaig ser invitat a participar en una sessió extraordinària del Col·legi de Camins de València dedicada a l’anàlisi de la catàstrofe i dels impactes en la Ribera. L’endemà ja vaig poder entrar en Carcaixent des de Rafelguaraf. I posteriorment vaig visitar molts altres indrets de la Ribera.

            Els mesos següents foren molt intensos, coordinant amb el meu mestre V. M. Rosselló, un número monogràfic de Cuadernos de Geografia dedicat a la catàstrofe de la Ribera. També vaig participar en diverses reunions acadèmiques celebrades a València i Madrid, en jornades de camps, etc. Mentrestant hi havia una reacció de la gent de la Ribera demanant responsabilitats i reparació de danys.

            L’experiència d’aquella gran desfeta va condicionar part de la meua investigació posterior fins al present. Quan he tingut ocasió he programat eixides de camps per explicar la dimensió territorial del que implica viure en una plana d’inundació, les complexes interrelacions entre natura i cultura, així com la recent gestió territorial de la Ribera.

 

-          Alguna volta ha viscut de primera mà una inundació o catàstrofe natural?

 

           Si m’ho permets, diferenciaria viure i investigar un fet extrem de la natura (o de baixa freqüència i alta intensitat). Viure-ho és qüestió d’hores quan l’atenció mediàtica és màxima i es repeteix allò de «mai de la vida s’havia vist». Estudiar-ho és una tasca callada, quan la societat ha oblidat o sembla haver oblidat aquests fenòmens, és anar de camp, elaborar cartografies, consultar algun arxiu. Són temps distints i perspectives diferents.

            El fet de màxima energia de la natura que he viscut fou el 22 de gener de 1974, festiu a la ciutat de València, durant un viatge organitzat per professors del departament de Geografia als Columbrets. Participaren professors amb familiars i algun estudiant de darrer curs de la llicenciatura entre els quals m’encontrava. A última hora del dia 21 eixíem del port amb un luxós vaixell a vela amb fortes ratxes de vent. Després vam saber que el capità volia provar el motor reparat en un taller del Grau: la tripulació, a banda del capità, eren mecànics del taller que no sabien on hi era bavor ni estribord. Poc després d’eixir del port, una molt forta ratxa de vent acabà la festa en trencar el pal major de l’embarcació, obrint-se alguna via d’aigua, quedant a la deriva, mentre les ones cada vegada eren més enèrgiques. El tòpic de la calma del mar Mediterrani no sempre és cert.

            En fer-se de dia, la majoria del passatge ja estàvem més que marejats, mentre contemplàvem la serra d’Espadà cada vegada més llunyana. El temporal no remetia i el vent terral bufava cada vegada més fort. Aquella jornada podia haver acabat de forma dramàtica. No funcionava la ràdio, a bord no hi havia coets d’alerta. La situació era desesperada. A la bodega hi havia quasi un metre d’aigua. Finalment al voltant de les 16 hores el correu Barcelona-Alacant ens va veure i ens va remolcar al port de València, on entràvem passades les 22 hores del dia 22.

            El capità, que no havia fet cas a les prediccions de la Comandància Marina, manifestà després que no hi havia hagut cap risc perquè tenia pensat posar rumb a Mallorca on, per cert, aquell dia, es van enfonsar diverses embarcacions. Ara pense que les imprudències, les falses seguretats, les complicitats d’administradors públics, l’afany de guanys immediats, solen superposar-se amb els successos extrems de la natura, produint més pèrdues en vides humanes i més danys econòmics.

 

 

-          Per tractar un poc l’actualitat, per què a les últimes setmanes Granada ha viscut uns episodis sísmics tan continuats, i en alguns casos, greus?

 

            Els humans contemplem muntanyes, valls i planes com l'escenari estàtic on vivim. De tant en tant, però, els sismes o terratrèmols i les erupcions volcàniques mostren que el nostre planeta és calent, inquiet i dinàmic, principalment en els límits o marges de les plaques tectòniques, tot i que també se'n produeixen en els dominis intraplaca. Un sisme és una vibració brusca i passatgera a causa de les ones alliberades pel trencament d'una porció de l'escorça terrestre. Quan més gran siga l'energia alliberada per un sisme, major serà l'abast de les ones produïdes.

            La península Ibèrica és una microplaca situada en la zona de col·lisió entre les gran plaques Eurasiàtica i Africana. Entre les zones ibèriques més actives, al destacar la compresa entre les Açores i el cap de São Vicente (límit transformant) que provocà entre d'altres els sismes de Lisboa (1755) que va produir un tsunami amb ones de fins a 15 m d'alçada i unes 100.000 víctimes, la majoria a Lisboa. Una altra zona és el massís bètic (límit convergent) on també s'han registrat nombrosos sismes catastròfics. Així en la província de Granada i adjacents els terratrèmol d'Arenas del Rey-Alhama o d'Andalusia (1884) produí 839 morts, 1500 ferits i 4400 cases derrocades. També el País Valencià ha patit greus sismes com el de Montesa-Estubeny (1748) que també afectà Xàtiva, Canals, Sallent, etc. El terratrèmol de Torrevieja (1829) afectà molts pobles de la Vega del Segura, causà 389 víctimes mortals i motivà el pla de reconstrucció a càrrec de l'enginyer Larramendi. Més recentment el sisme de Lorca (2011) provocà 9 víctimes mortals i nombrosos danys materials en habitatges.

            Des de gener l'àrea metropolitana de Granada està sent afectada per successius sismes d'intensitat inferior a 4 graus, associats a la falla de Santa Fe amb l'epicentre en la Vega, a més de les rèpliques, que estan causant alarma entre la població. Cal dir que les víctimes per terratrèmols solen produir-se per col·lapse d'edificis, raó per la qual la mitigació de morts i danys passa per una rigorosa normativa d'edificació que incorpore mesures sismorresistents. D'altra banda, per a conviure amb els terratrèmols, calen també mesures no-estructurals com ara la predicció, la planificació territorial, plans d'emergència i sensibilització, etc.

 

 

-          Quins motius s’amaguen pels quals Madrid i altres zones de la Meseta hagen viscut una gran nevada?

 

            En la península Ibèrica, les nevades hivernals, que solen estar associades a depressions àrtiques o del NE, tenen incidència en les muntanyes i també en les terres altes del Duero i de l’Ebre i poden provocar problemes de trànsit, en la ramaderia, etc. a més de contribuir a la recàrrega d'aqüífers i a generar puntes de cabal en els rius en els moments de la fusió. En la resta del territori neva dèbilment no tots els anys, sense formar normalment una capa molt durable. Aquesta pauta normal s’ha vist alterada pel canvi climàtic, i de vegades s’aparta d’aquests enunciats. Fa uns mesos llegia un assaig interessant de B. Bruner (2020) Cuando los invernos eran inviernos, sobre les societats i les cultures que s’han desenvolupat en condicions de fred extrem, on és imprescindible la preparació de l’hivern i conéixer allò que cal fer o no.

            En plena pandèmia, els dies 8 i 9 de gener de 2021 la profunda borrasca Filomena desencadenà una gran nevada sobre una part important de la península Ibèrica, ben visible en les imatges de satèl·lit d’aquelles jornades. La nevada paralitzà vàries ciutats (de les quals se’n parla poc) i principalment Madrid i la seua àrea metropolitana. El dia després (10 de gener) el caos als hospitals, aeroport, etc. era enorme, amb una mobilitat molt limitada, pel gel, sense transport públic en superfície, caiguda d’arbres, etc. A més una potent inversió tèrmia havia contribuït a la congelació de la neu, mentre a la Sierra de Madrid la capa de neu era inferior i les temperatures més elevades.

            Per què la borrasca generà tal paràlisi? D’entrada les metròpolis són fràgils davant les adversitats climàtiques i Madrid quasi no tenia memòria d’una gran nevada (la darrera fou el 1971) i en mig segle la metròpoli havia canviat molt. Les alertes no foren seguides d’accions ràpides des de l’inici de la nevada. No hi havia pràctica d’allò que calia i del que no devia fer-se. Una diferència significativa amb metròpolis que gestionen quasi tots els anys una o dues nevades intenses (p.e. Nova York). El diagnòstic no es contradictori amb els actes heroics i altruistes, la gran tasca desplegada pels serveis municipals, autonòmics i estatals, el civisme i solidaritat de tanta gent. Passats quasi dos mesos cal no oblidar la gran nevada de principis de gener i traure conseqüències per a futures «adversitats» climàtiques urbanes en el context del canvi climàtic.

 

 

-          Des de la comunitat universitària, els professors -en termes generals- tendeixen a atacar els treballs divulgatius, alhora, defensant tot allò científic. Realment s’ha de considerar tan negativament el treball dels primers?

 

        No m’agraden les desqualificacions tan rotundes. Com en tot, hi ha divulgació científica d’alta qualitat, però també pseudodivulgació que caricaturitza qüestions complexes o només pretén titulars d’impacte amb poc de fonament. La divulgació científica deu ser entenedora, crítica, però complexa; suggereix el debat i anima a ampliar allò que s’està llegint. No és fàcil fer divulgació científica de qualitat, però tenim bons exemples a la nostra universitat. M’estic referint en concret a la revista Mètode, una publicació de referència amb monogràfics ben pensats de temes d’actualitat, ressenya de llibres, i altres seccions, a càrrec de reconeguts investigadors. És una revista que transmet una imatge molt creativa i atractiva de la ciència, una tasca impulsada per l’equip de redacció de Mètode, dirigit pel professor i amic Martí Domínguez, biòleg de formació, i escriptor de gran cultura humanística. A l'estudiantat de primer de Geografia, una activitat programada era una consulta de la col·lecció de Mètode per a que se n’adonaren del potencial de la revista per als seus estudis de grau.

            No hi veig contraposició entre treball científic i divulgació científica. Són plànols diferents, però complementaris. Sense bona formació, no hi pot haver difusió científica de qualitat. Tens raó quan dius que hi ha professors que tendeixen a menysvalorar els treballs divulgatius; cal dir que també n’hi ha que utilitzen les xarxes socials per a divulgar la recerca o els seus comentaris respecte d’allò que estan observant o llegint, i que participen en el debat social. 

 

 

-          Llevant l’àmbit acadèmic, quines lectures i escriptors són del seu gust?

 

            La meua afició a la lectura ha tingut diverses etapes i influències. Entre les influències, m’he beneficiat dels consells i suggerències de companys i amics de la Facultat que, de forma casual, poden sorgir prenent un café, anant a l’aula o al despatx. Un bon col·lega i amic, ja desaparegut, de la universitat de Sevilla me va anar descobrint els llibres de vell, als quals m’he anat aficionant.

            A banda dels llibres disciplinars, sempre m’han interessat els autors clàssics del pensament geogràfic. També llibres d’història i alguns d’història de la ciència, assajos sobre la societat valenciana, narrativa, etc. Els darrers anys he llegit sobre viatges, viatges a l’Orient, i he anat comprant guies de viatge (amb bones cartografies urbanes) de finals del segle XIX i principis del XX (Baedeker, Joanne, Bleu, Touring Club Italiano). També literatura no-geogràfica sobre paisatges.

            Entre els autors més recents que m’han interessat, per deformació professional, destacaria H. D. Thoreau, amic i company d’Emerson i altres transcendentalistes americans.  L’autor, antiesclavista militant, ha estat rescatat els darrers anys com un dels pioners del pensament ecologista. En la seua obra més característica, Walden, narra dos anys passats en el bosc, vora de la llacuna homònima amb reflexions sobre la vida en contacte amb la natura. Prèviament havia escrit Musketaquid sobre un viatge per un riu també de Nova Anglaterra. He llegit amb molt de gust altres dos narracions (Cape Cod i Los bosques de Maine).

            Un altre autor ha estat Julien Gracq (1910-2007), professor de geografia i història en diversos lycées. El primer llibre que li vaig llegir fou El mar de las Sirtes, un relat surrealista sobre dos estats ficticis, enmig d’un entorn pantanós, enfrontats des de fa segles per motius quasi desconeguts. L’obra fou premiada amb el Goncourt (1951), guardó que refusà. M’ha agradat molt A lo largo del camino on va recreant la memòria personal o col·lectiva de paisatges viscuts o visitats. I li he llegit d’altres, entre els quals En torno de las siete colinas, sobre la decepció que li va produir Roma. Tinc pendent La forma de una ciudad sobre Nantes. Un escriptor surrealista de sòlida i minjciosa formació geogràfica vidaliana.

            Un diumenge al rastre de València vaig comprar Brasil. Pais de futuro d’Stefan Zweig, pensant que era un manual de geografia descriptiva de Brasil perquè no sabia res de l’autor. Quina sorpresa!!! Fou una lectura apassionada per la qualitat del text. Després li he llegit alguna biografia (Magallanes, Maria Estuardo) i estic acabant Viajes. Una selección a diverses ciutats europees i dos impressionants relats curts finals que recomane. I ja tinc esperant el seus diaris (1931-1940).

 

 

-          Ha canviat molt el paisatge físic i urbà, del País Valencià des de la teua infància fins ara? Quins canvis t’han sorprès més, per a bé o per a mal?

 

            La vida d’una persona, segons es mire, és molt llarga o molt curta. La meua generació estem tenint una vida llarga perquè, com escriu Horario Capel, encara hem tingut la sort de viure el trànsit de dos èpoques ben distintes. Durant la infantesa vaig conéixer el final de la Contrareforma, encara present amb el catolicisme oficial; també el de l’edat mitjana per quant el Maestrat encara persistien relacions quasi feudals, malgrat els canvis jurídics del segle XIX; la ràpida retirada d’eines agrícoles romanes, etc. Però al mateix temps he vist l’inici d’un nou món on la ciència està permetent cotes abans inimaginables en biotecnologia, física o electrònica, en la conquesta de l’espai, en teletreball, etc. que estan comportant modificacions radicals en les relacions socials.

            Des d’aquestes premisses cal mirar els canvis accelerats esdevinguts al País Valencià, un territori d'estructura dual, que lluny d’atenuar-se, s’han anat exacerbant i que amb l’ús massiu d’energies fòssils i les economies d'escala han incrementat l’aglomeració humana litoral i d’altres indrets d'interconnexió. Fins 1950, la topologia del territori valencià s’estructurava en aldees, viles, conurbacions i ciutats, envoltades per espais productius, principalment agraris, connectats per vies de comunicació deficients on el vehicle predominant era el carro. En l’actualitat, mentre els corredors, no només costaners, entre ciutats concentren importants fluxes de persones i mercaderies, també hi ha extenses àrees marginals i «improductives» i fins i tot autèntics deserts demogràfics.

            Els canvis han anat depresa. Quan feia la tesi, el tram litoral comprés entre Peníscola i Alcossebre, excepte el sector més proper als dos nuclis era un desert de món, amb molts camps de conreu (garrofers i oliveres majoritàriament) quasi totalment abandonats i amb un camí vora mar quasi intransitable. Però aquella talaia sobre la mar prompte esdevindria un recurs i una oportunitat per a l’avançada de dos fronts d’edificacions des del nord i des del sud, fins que la declaració de parc natural (2002) els va contindre. Simultàniament la Tinença de Benifassà estava vivint el final d’un cicle secular. Sobre 1980 als pobles de la Tinença de Benifassà ja no funcionava cap forn i es proveïen de pa per la nit quan un veí de la Pobla el portava des de la Sénia al finalitzar allí la jornada laboral. A Bel ja no hi vivia ningú i el terme municipal fou agregat a Rossell; al Bell-estar només habitaven dos persones majors, a Castell de Cabres, Coratxar, el Boixar i Fredes hi havien moltes cases assolades i d’hivern no hi vivia ningú. Els exemples podrien allargar-se (com el cas de Torrevieja, abans i després de la gran urbanització, la consolidació de l’àrea metropolitana de València, els incendis descontrolats de les serres, la pinarització de bancals abandonats, la contaminació de les séquies en moltes hortes litorals, l’abandó de camps de tarongers, les plantacions de tarongers a les faldes de les muntanyes, l’artificialització del litoral, etc.).

            Entre les eines més útils per estudiar els canvis territorials destacaria les fotografies aèries, les imatges de satèl·lit, el potencial dels drons, etc. És una diferència substancial, especialment quan, al principi, només disposàvem del vol americà. És un salt qualitatiu molt important. I en segon lloc, voldria destacar que l’ingrés en la Unió Europea ha comportat un marc normatiu d’obligat compliment en temes ambientals i territorials. De vegades pense què seria el nostre territori, sense les directives marc de la Unió Europea!!!

 

 

-          Tot i que siga de difícil  elecció, i més per a vostè, quina és la seua zona favorita del País Valencià? Per què?

 

            Quan vaig començar a donar classe, hi havia a les prestatgeries de la biblioteca del departament de Geografia, un llibre recent d’un geògraf xinés, Yi-Fu Tuan, titulat Topophilia. A study of environmental perception, attitudes and values, la temàtica del qual em va sorprendre molt, però s’apartava de la meua tesi doctoral. Anys després, quan estava llegint i estudiant sobre la construcció cultural dels llocs i del paisatge, vaig tornar sobre aquest autor, del qual m’havia parlat el professor Karl W. Butzer durant les campanyes de la serra d’Espadà. La topofilia al·ludeix als vincles afectius dels grups humans i de cada persona amb el seu entorn, els quals varien molt en intensitat i en les formes d’expressió. L’apreci d’un lloc o d’un paisatge resulta més intens quan a l’experiència personal s’afegeix la memòria d’altres persones o esdeveniments viscuts, o la mateixa curiositat científica. El sentiment per la «terreta» no té perquè ser menyspreu per l’altre. Cal recordar que Sanchis Guarner publicà Els pobles valencians parlen uns dels altres, un extens repertori de manifestacions i dites topofíliques d’una societat tradicional en relació als pobles veïns i propers i en definitiva als altres.

            Al llarg de la meua trajectòria de geògraf, he publicat sobre temes diversos, unes vegades per elecció i altres per obligació, referits al País Valencià. En conseqüència he fet moltes jornades de camp en diferents indrets, he pogut conversar amb persones molt distintes, he gaudit d’experiències enriquidores, he pogut admirar magnífics quadros de la natura i també valuosos paisatges culturalment construïts. En poques paraules, he tingut l’oportunitat d’anar observant un territori allargassat i estret, des de la recòndita Tinença de Benifassà fins l’apartada Oriola. Amb el pas del temps els sentiments topofílics han anat donant pas a valoracions més ponderades que m’han ajudat a anar entenent de forma crítica un territori molt divers en nínxols naturals, espais marginals i en accelerada transformació. 

            En una primera època vaig parar més atenció al nord del País Valencià, més enllà del riu Millars. Posteriorment vaig descobrir la Ribera del Xúquer i, poc després, la serra d’Espadà. Després he atés diversos temes (les Observacions de Cavanilles, regadius històrics, paisatges, el paper territorial de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, etc.). I darrerament m’interessa molt el patrimoni i la ciutat de València.

            Quina és la «zona favorita»? No resulta fàcil de dir-ho. Però pel número de publicacions diria que tinc el «cor partit» entre les terres d’enllà Uxó i la Ribera del Xúquer. Alguna vegada he dit a casa, que si em perd i no torne a la Vall d’Alba, que vagen a buscar-me a les terres grasses de la vora del Xúquer. Per a mi no són només territori, son llocs vinculats a esdeveniments, a persones, i a ingredients materials, i també a valors, intangibles i sentiments. Cada vegada són llocs més personals.

 

-          En quina situació es troba Joan Mateu Bellés actualment i què li depara el futur?

 

            Després d’un càncer declarat en 2013 que pintava mal, sóc un sobrevivent que disfruta de la vida prorrogada amb passió. Des de la jubilació sóc mig-urbanita a Benimaclet i mig-masover al pla de Vilafamés, dos escenaris complementaris on estic a gust.  Mantinc una relació saludable i voluntària amb el departament de Geografia de la Universitat de València i dispose d’espai i ganes per a seguir fent allò que m’agrada.

            Tinc a la vista diversos compromisos de participació en algun llibre col·lectiu i alguns articles només pendents de redacció. També estic pensant escriure alguna obra més integradora sobre el nord valencià i una altra sobre la Ribera. Però tot dependrà de la salut.

            Durant els mesos del primer confinament, vaig començar a enviar whatsapps diaris a amics i companys per animar-los i animar-me. Després he passat a cròniques dominicals, on vaig mostrant detalls menors de la ciutat de València, explicacions sobre el patrimoni rural, especialment del Maestrat. Alguns m’animen a publicar-ho i altres que òbriga un blog. Encara no ho he decidit, perquè estic més pendent de la crònica del proper diumenge.

            M’agradaria viatjar a ciutats fluvials, però per ara no m’ho permet la salut. No obstant això, crec que ho faré. Com va escriure l’arquitecte F. Chueca Goitia, tota ciutat és conseqüència d’un especial contracte subscrit amb el seu medi natural. Tot un objectiu per a un viatge d’un geògraf jubilat, però amb la passió del primer dia. A l’eixida de València la primera parada serà Alzira, sense dubte.

            Per finalitzar, Salva, moltes gràcies.

Entrevista realitzada de forma telemàtica.