''Els anys de Facultat són molt importants en la carrera professional, però també en la vida personal''
![]() |
Joan Mateu explicant durant una excursió a Vilafamés (2017). Foto per Carles Bertí |
Joan
Mateu Francesc Bellés (Castelló de la Plana, 1950), docent i Catedràtic per la
Universitat de València al camp de la Geografia Física, ens acompanya a esta
nova entrevista. La seua activitat acadèmica no ha passat desapercebuda, però tampoc
la seua personalitat propera, amistosa i afable. Té una virtut especial. Amb
ell no es necessari una pissarra, paper, bolígraf i un llibre d’un tamany
enciclopèdic. Dos cadires, dos cafés i hala, a xarrar, doncs s’aprén xarrant. Així
dona gust anar a la Uni i tot. Quant els queda per aprendre als
responsables de les llei educatives, quant... Qualsevol grec present a la
cafeteria, establiria un símil entre nosaltres i Joan Mateu, amb Sòcrates i els seus
alumnes. Tot i que ell, amb esta comparació, preferiria ser Humboldt.
A
banda de la labor docent, ha sigut Director del Departament de Geografia
(1995-2002); Vicedecà de la Facultat de Geografia i Història (1983-1985); Decà
de la Facultat de Geografia i Història (1985-1986, 1987-1989); Vocal de la
Junta Directiva de l’Associació Geògrafs Espanyols (1985-1989); President de
l’Associació Geògrafs Espanyols (1989-1993). Dins de la vessant acadèmica, els
seus estudis han navegat per la temàtica hidrològica: inundacions, regadius i
planificació hidràulica. Per exemple, Avenidas y riesgos de inundación en los sistemas
fluviales mediterráneos de la península ibérica. Boletín de la Asociación de
Geógrafos Españoles 10, pp. 45-86 (1990).
A més, els canvis ambientals i geomorfològics, així com les evolucions del
paisatge han sigut altra línia d’investigació. El contexto geomorfológico en las inundaciones de la
Ribera del Júcar. Cuadernos de Geografía 67/68, pp. 241-259
(2000)
és
altre dels treballs a destacar. Moltíssims treballs acadèmics ens queden per
nomenar, però millor passar ja a l’acció. Abans de donar pas, mostrar els nostres miles, o més encara, milions d’agraïments per acceptar l’entrevista i
fer-la possible:
-
Com fou la seua infantesa? Recorda
algun esdeveniment natural quan era xiquet i, que després l’haja estudiat?
Naixí a Castelló de la Plana en 1950, però viví a la Vall d’Alba, aleshores un poble menut amb diverses aldees i
molts masos. La meua infantesa la vaig viure en el sí d’una família amb cinc
germans, on sóc el segon. Mon pare era llaurador, però com la terra no donava
per a tirar endavant la família, comprà un camió per a transportar malea
cap als forns ceràmics d’Onda i l’Alcora, sovint a destall; ma mare, a més de
criar els fills i atendre la casa, se’n cuidava de la terra amb llogats i, al
temps, plegava olives, despollava la vinya, virbava a la sénia, beremava o
arrimava rípio al paredador que feia o reparava els marges. Dues persones
treballadores de sol a sol, conservadores, traumatitzades per la guerra,
estimades pel veïnat: «Per a que ens respecten, primer cal respectar», solia
repetir-me ma mare fins i tot a punt de morir.
Per aquells anys, al
poble els cotxes es comptaven amb els dits d’una mà, a poc a poc s’anaven
veient més motos i bicicletes, sobretot. Encara vaig vore segar a mà, batre amb
el trill, ventar el gra a l’era, fer pallers, arrabassar, llaurar amb el
forcat. Moltes cases tenien animals al pati (gallines, porcs, conills, titots,
etc.). No hi havia aigua corrent i només un pou públic per a aigua de boca; a
les cases hi havia cisternes, aljubs o pous... Es deia que era un poble «curt
d'aigües». La llum elèctrica se n’anava sovint i solia tardar a tornar.
L’agutzil s’encarregava de tirar petardos per a desfer les
tronades. Hi havia sereno que voltava el poble les matinades i
despertava a la casa que havien deixat un senyal a la porta. Es pagava la iguala
al metge, s’anava de borrasca en festes senyalades, es feien esquellades
(algunes molt sonades), el ball estava prohibit, però hi havia bureos,
les tavernes s’animaven especialment els diumenges de vesprada amb vi i cacaus,
la cervesa era anecdòtica. Pels carrers s’anunciaven el pellero (que
baratava pells de conill per caixetes de mistos), l’afilador, i
l’agutzil feia els bans als cantons de costum.
Com narra Rafael
Chirbés, en El año que nevó en Valencia, també els majors de la meua
família, en les principals celebracions de l’any, solien allargar el dinar
parlant com si la guerra no s’hagués acabat i tornaven una i una altra vegada
als mateixos escenaris i valoracions. També recorde comentaris preocupats sobre
els successos d’Hongria de 1956 o la perplexitat i ajuda solidària a causa de la
riuada del Túria en València de 1957.Molts anys després la inundació i el
desastre de València m’ha anat interessant cada vegada més, dirigint una tesi
doctoral, comprant al rastre allò que veia referit a aquell succés,
explicant-la en classe, reconeixent el caixer vell del Túria i les reparacions
a post-riuada, etc. No fa massa anys, amb l’amic Juan Marco, catedràtic
d’Enginyeria Hidràulica, comissionarem una exposició sobre aquella riuada
titulada «Aigua, fang i silencis» al MUVIM i al Museu de la Ciutat, introduint
a més un aspecte poc considerat com la pèrdua de patrimoni urbà i l'escassa
qualitat de moltes de les posteriors reparacions.
-
Tota una carrera professional com
investigador i docent. Pel que fa a este últim, quines lliçons va anar aprenent
arran dels anys com a professor?
L’any 1974 vaig entrar d’ajudant al
departament de Geografia de la Facultat de Filosofia i Lletres i l’any següent
m’estrenava a l’aula on he acudit fins a la jubilació (setembre de 2020). 45
anys és un període suficient perquè haja anat canviant, i també els estudiants,
la pròpia universitat, la mateixa societat i, fins i tot, els plantejaments de
la mateixa Geografia. L’ofici docent dóna immenses possibilitats, però cal
dedicació i il·lusió per a una tasca essencial. Un professor universitari deu
ser un mestre en el sentit més ampli, potenciant la reflexió de l’estudiantat i
avençant conjuntament amb ells.
D’entrada, he tingut
dos grans mestres en el camp disciplinari: els professors Vicent M. Rosselló i
el ja desaparegut Karl W. Butzer. No tinc paraules per agrair-los tot allò que
m’han anat ensenyant. Però en l’ofici docent sovint he estat un autodidacte.
Des del primer dia, m’ha agradat l’aula i cada vegada més he sigut conscient
que una classe no pot ser unidireccional de professor a alumne i que calia la
participació activa de l’estudiant (amb preguntes, presentacions prèviament
concertades, notícies recents, etc.). Al mateix temps, he procurat ser ordenat
en la matèria i empàtic amb els estudiants. Cal preguntar sovint, facilitar la
participació. En l’aula no és suficient captar l’atenció o motivar a l'estudiantat dels primers bancs i he pretés integrar també els de les darreres
files. Des de fa anys, he triat la docència a estudiants de primer curs, de
forma ben conscient, a més d’unes hores de màster.
Simultàniament també
anaven canviant els estudiants. Al principi
pertanyien a la generació del baby boom els quals, o provenien de
cases llauradores on els xics solien encara anar al camp els caps de setmana, o
pertanyien majoritàriament a les capes urbanes emergents del desarrollisme.
Anys després els estudiants que arribaven a la Facultat eren el viu reflex de
la segona transició demogràfica, cada vegada més pegats al mòbil, de
tracte més franc i directe, amb dèficits d’instrucció i alhora més preparats
per a la comunicació, aparentment despreocupats però més individualistes i
competitius i, alhora, més solidaris, encara que alguns provinguen de famílies
de tradició llauradora, saben molt poc de la cultura rural tan vinculada al
medi; majoritàriament són de mentalitat urbanita.
La nostra Universitat
ha canviat també moltíssim. No és fàcil caracteritzar de forma sintètica les
successives reformes, que condicionen el dia a dia de les aules universitàries.
Ni tot és meravellós, ni tot un desastre. Ni tot depén de més pressupost. La
creixent burocratització no sempre millora l’activitat docent a l’aula.
Però la relació amb
l’estudiant no acaba a l’aula. Crec que les tutories són un bon moment per fer
també de mentor, i no només per a resoldre dubtes puntuals de l’assignatura. A
principi de curs solia dir que una tutoria és un dret de l’estudiant: una
ocasió per a la docència personalitzada sense la rigidesa de l’aula.
Al llarg dels anys m’ha
anat preocupant més i més relacionar la geografia amb l’entorn (en el grau de
Geografia) i amb la Història (quan la impartia a futurs historiadors). El resum
d’un curs no pot ser un dossier o uns apunts per a l'examen. Al llarg d’un curs
de geografia cal, sobretot, anar analitzant els processos naturals i socials
per a comprendre la dinàmica del medi, del territori i del paisatge.
-
El considere una persona molt propera
a l’alumnat i això s’agraeix molt. És important llegir, però també cal relacionar-se
i escoltar a la resta?
Els joves estudiants són persones
en procés de formació acadèmica, però també de formació de la seua
personalitat. La meua experiència amb alumnes (abans de llicenciatura i ara de
grau) és que, sense una maduració de la personalitat, sol ressentir-se el seu expedient,
especialment del primer curs. Els anys de Facultat són molt importants en la
carrera professional, però també en la vida personal. Perquè són persones, he
procurat aprendre’m el seu nom, ara més difícil per la curta duració dels
quadrimestres.
Si
tractes la persona amb respecte i aconsegueixes la seua confiança, tens un gran
avantatge per poder, en privat, animar, aconsellar, suggerir a joves idealistes
a la cerca del propi camí, que sovint se senten poc considerats o anònims. Esta
passada setmana, un brillant estudiant de la nostra universitat escrivia al seu
blog que els humans (infants, joves, majors) som «somniatruites» d’un món
millor. En el cas del professor, cal procurar-ho: sense passió i il·lusió la
tasca esdevé plana, amb pocs al·licients i massa burocràtica. Però al mateix
temps, cal saber i voler escoltar al jove que s'expressa a l’aula molt més del
que pensem. En poques paraules, la relació amb l’estudiantat no és possible
sense escoltar, sense atendre, sense implicació.
-
L’activitat a l’aula és determinant,
però les eixides al camp i els passejos resulten ser més dinàmics a l’hora
d’aprendre sobre Geografia. Podria contar alguna anècdota que li haja ocorregut
en una d’estes activitats a l’aire lliure?
Els dies d’eixida de camp les he considerat
les jornades més importants del curs perquè permeten trencar la rigidesa de
l’aula i observar in situ la dinàmica dels processos naturals i socials,
identificar herències en el paisatge, valorar successos i decisions que han
anat modulant el territori, etc. També és ocasió per escoltar i parlar amb els
estudiants de forma més distesa, per conéixer el grups i les persones, etc.
Últimament havia assajat que intervingueren de forma activa en les
explicacions. Quan l’experiència de camp era exitosa, la dinàmica de l’aula
fins a les acaballes de curs era més fluida i participativa. Cal dir que també
he eixit de camp amb xiquets de diferents escoles, presos,
col·legues-professors, amb sindicalistes d’ensenyament, gent de poble en
jornades culturals, etc.
Les
anècdotes són moltíssimes, però només referiré algunes. Fa anys feia una eixida
de dos dies al delta de l’Ebre amb estudiants de l’especialitat de Geografia de
la Facultat, divendres i dissabte. En certa ocasió, alguns empalmaven com a
final de la festa de la nit del dijous. Com sempre solia anar explicant des de
València a Vinaròs. El silenci de l’autobús era sepulcral perquè molts anaven
dormint. Fins a l’hora de dinar, prop de Tortosa, alguns no van ser persones.
Però encara a meitat vesprada, un estudiant erasmus encara no aconseguia obrir
els ulls. I no vull seguir perquè la nit del divendres a l’alberg fou...
Aquella experiència fou tan decebedora que, des d’aleshores vaig deixar de fer
eixides de camps de més d’un dia. Ho he pensat posteriorment, però no he trobat
una alternativa satisfactòria.
En
certa ocasió, estava al primitiu nucli de Gavarda amb estudiants explicant-los
l’impacte de la pantanada de 1982. De sobte, una dona major em va
interrompre i dirigint-se als joves els digué que jo sabia molt de la pantanada
i volia saber per què no podia obrar al costat de sa casa per al fill que
prompte volia casar-se. No entraré en més detalls, però algun estudiant ―també n’hi havia estrangers― degué pensar que era una escena
programada. En realitat, mai havia parlat amb aquella dona.
L’eixida
amb presos d’Albocàsser fou atenent una invitació de la directora dels serveis
escolars del centre i bona amiga de la Vall d’Alba, per a premiar els alumnes
més aplicats del curs. A l’autobús, anàvem també mestres, educadors,
funcionaris de vigilància de la presó. Un any anàrem a Ares-Morella-Catí; el
curs següent a Peníscola. Fou una experiència meravellosa, igual que les
excursions, dos anys seguits, amb xiquet d’una escola d’Algemesí, des de la presa
de Tous fins a Alzira.
Dels
darrers cursos, estic molt pagat de les visites a Vilafamés amb els estudiants
del grup de valencià de primer curs del
grau d’Història, i la ràpida parada posterior a l’Arc de Cabanes i a l’església
de la Pobla Tornesa per vore el retaule pintat pel meu amic Amat Bellés. Només
diré que diversos estudiants solien dir-me posteriorment que havien tornat de
nou a Vilafamés fent ells de guia dels seus pares o de la seua parella.
-
Com a ciències, la Geografia Física i
l’Enginyeria, o per l’estil, poden barrejar-se.
A banda de la primera matèria, vostè ha hagut d’aprendre coneixements de
la segona o d’altres ciències?
No diria que els camps
disciplinaris puguen barrejar-se, però entenc el que vols dir. Des de meitat
del segle XX, les fronteres de les «àrees de coneixement» han anat fent-se més
poroses quan la societat s’enfronta amb qüestions més complexes i transversals
(p.e. el canvi global, la gestió del territori, les noves epidèmies) i més
concretament amb els processos de canvi de la natura i de les societats que
ultrapassen un únic camp disciplinari. Per això hui la recerca científica més
innovadora discorre pels afores dels nuclis disciplinaris consolidats. En
conseqüència, són imprescindibles equips interdisciplinaris, la qual cosa
obliga a compartir llenguatges, formes de treballar, per a ser útils a una
societat creixentment preocupada per minorar els rics o controlar els canvis.
Per tant cal eixir del nucli confortable de les disciplines per a mirar als
afores compartits, forçosament interdisciplinaris.
Els
dos primers anys de professor universitari vaig viure en una irrepetible
residència reduïda d’estudiants, molts dels quals posteriorment serien
reconeguts catedràtics de les universitats públiques de la ciutat de València,
o prestigiosos professionals. Hi havia un gran ambient, ampliat amb visites,
xerrades, etc. i que, entre d’altres, em va convéncer del potencial de la
interdisciplinarietat. Per cert hi vivia un brillantíssim estudiant de física
que s’iniciava en les línies de treball del departament de Termodinàmica de la
nostra universitat. Pocs anys després, codirigirem una tesi doctoral d’una
geògrafa sobre la temperatura superficial de la mar Mediterrània per
teledetecció.
El meu interés, cada vegada més,
s’anava concretant en la geomorfologia fluvial. A finals del 70 ho anava
concretant en la plana d’inundació del Xúquer, raó per la qual vaig arribar a
conéixer Juan B. Marco, professor d’hidràulica de la recentment creada Escola
de Camins de València. Des d’aleshores fins ara hem recorregut un llarg camí
codirigint tesis, participant en jornades tècniques sobre inundacions i
regadius, promovent la primera cartografia de risc d’inundacions impulsada per
la Generalitat Valenciana, comissionant una gran exposició sobre la riuada de
1957. No voldria deixar de citar que, amb motiu d’un homenatge de les
universitats de Granada i València als admirats P. Guichard i Th. Glick, els
dos férem una conferència sobre els macroregadius històrics valencians i
guiarem part d’una eixida de camp a l’Horta visitant l’ermita-molí de Vera i
els Arcs de Manises. Tot este enunciat de tasques, i altres, han comportat
moltes hores de gabinet. Però voldria destacar que no hagués estat possible
sense un vocabulari compartit i una perspectiva favorable a recórrer els afores
de les respectives disciplines.
-
No sé si és percepció personal, però
en els últims anys s’han accentuat els fenòmens meteorològics, és a dir, la
calor a l’estiu, les pluges a la tardor i el fred a l’hivern augmenten. Quins
motiu podrien existir darrere d’açò?
El sistema atmosfèric és dinàmic i
canviant, fins i tot en temps històrics o en la vida d’una persona. Cada vegada
coneixem millor les fluctuacions i etapes climàtiques de la Petita Edat del
Gel, gràcies a molts investigadors de les ciències de la terra, però també de
les socials i humanes, i sabem més dels pous i comerç de la neu, de riuades
extraordinàries i anys de sequeres, de canvis en la línia costanera i de
l’avanç i retrocés dels glacials i formació de morrenes històriques, etc. Així
Le Roy Ladurie és autor entre d’altres, de Historia del clima desde el año
mil i de Historia humana y comparada del clima. Segons Le Roy, a
partir de 1860 assistim a un nou escalfament climàtic, dins del qual identifica
una primera reducció dels glacials (1861-1910), un primer escalfament constant
(1911-1950), un refrescament tèrmic (1951-1980) i un segon escalfament (des de
1981).
El
comportament climàtic dels últims anys no és però una mera qüestió de
percepció. Nombrosos estudis constaten, estius més llargs i calorosos, hiverns
més curts i suaus, un acurtament de la primavera. També una concentració dels
dies de precipitació, un increment de les pluges torrencials, una accelerada
retirada de les masses glaçades a l’alta muntanya, un escalfament de la
superfície del mar Mediterrani occidental.
Quins
motius hi ha darrere d’açò? La resposta és complexa però voldria
contextualitzar-la. Des de la Il·lustració, el discurs sobre la natura ha estat
dicotòmic (home/entorn; biòtic/abiòtic; natura/art; innat/adquirit) i també
sobre la teoria dels climes. Aquest discurs segrega als humans que
esdevenen «senyors» de la natura. No obstant,
en la segona meitat del segle XX, hi ha una consciència creixent que els
humans formen part del sistema terra, la qual cosa ha introduït noves
perspectives en les projeccions climàtiques. Cal recordar a més que en les
darreres dècades s’han anat desenvolupant aproximacions científiques més
integradores, models matemàtics complexos i anàlisis més interrelacionats dels
processos naturals. Per la seua banda, les ciències del sistema terra han
renovat els coneixements sobre les relacions de
continents-oceans-atmosfera-hidrosfera amb l’ús de les noves tecnologies. Per
la seua banda, les polítiques ambientalistes de les darreres dècades, la
globalització cultural i econòmica i les cimeres de la ONU sobre el clima han
contribuït a fixar objectius per mitigar els efectes del canvi climàtic global.
En síntesi, la humanitat, mitjançant el sistema atmosfèric, és una força creixent
de la transformació planetària, i la terra, un sistema fràgil. L’augment de
l’ús de les energies fòssils i l’increment de les emissions de gasos d’efecte
hivernacle, especialment per part de les societats més industrialitzades i
urbanitzades, estan provocant l’escalfament climàtic i el canvi global amb
projeccions alarmants per a finals del segle XXI, si no s’avança en l’aplicació
dels acords de les successives cimeres del clima.
-
Quina inundació ha sigut més difícil
a l’hora d’estudiar-la per a vostè? Per quins motius?
Reconec que el desmoronament de la
primera fase de la presa de Tous i la gran catàstrofe de la Ribera d’octubre de
1982 van marcar la meua trajectòria investigadora i també docent. Cal dir que
el 1980 ja havia publicat un article sobre la plana d’inundació del Xúquer, que
l’agost de 1982 amb el professor Karl W. Butzer de la universitat de Chicago ja
havíem dedicat alguna jornada de camp vora de la rambla d’Algemesí i voltants
d’Alzira i, fins i tot, mostrejarem una excavació arqueològica que dirigia
Agustín Ferrer prop del quarter de la Guàrdia Civil per a reconstruir la
dinàmica de les inundacions medievals i modernes del Xúquer en Alzira. Aquests anys anteriors a la pantanada vaig
visitar també diversos arxius municipals com Alberic, Alzira, etc. Algun
llaurador, davant de les meues preguntes, em va dir: «xiquet no pergues el
temps estudiant les riuades del Xúquer perquè són cosa del passat». El bon home
participava de la percepció que la presa de Tous havia liquidat el vell problema.
En realitat la presa havia alimentat una falsa seguretat.
La
dimensió de la desfeta de 1982 mostrà greus dèficits públics i socials en un
espai fluvial que ho havia fiat tot a una presa que fou àmpliament superada per
una riuada extraordinària. A poqueta nit del 20 d’octubre de 1982, hi havia
autoritats que no donaven crèdit a una realitat, que donaven ordres d’alerta i
evacuació a poblacions distant del Xúquer, etc. Sense cartografies de risc,
sense protecció civil, sense informació clara, la nit fou molt llarga i
dramàtica. En fer-se de dia, la gent no donava crèdit al què estaven veient.
El
dia 21 d’octubre al matí tenia classe amb els estudiants de Geografia (física)
d’Espanya en tercer curs de la llicenciatura de Geografia i Història. Aquell
dia vaig dedicar la sessió a explicar-los diversos aspectes de l’article que
havia publicat el 1980 a Cuadernos de Geografía sobre què era una plana
d’inundació, els processos i les formes més representatives i les més
característiques adaptacions humanes (poblament, regadiu, etc.). Aquella
mateixa vesprada, vaig ser invitat a participar en una sessió extraordinària
del Col·legi de Camins de València dedicada a l’anàlisi de la catàstrofe i dels
impactes en la Ribera. L’endemà ja vaig poder entrar en Carcaixent des de
Rafelguaraf. I posteriorment vaig visitar molts altres indrets de la Ribera.
Els
mesos següents foren molt intensos, coordinant amb el meu mestre V. M.
Rosselló, un número monogràfic de Cuadernos de Geografia dedicat a la
catàstrofe de la Ribera. També vaig participar en diverses reunions acadèmiques
celebrades a València i Madrid, en jornades de camps, etc. Mentrestant hi havia
una reacció de la gent de la Ribera demanant responsabilitats i reparació de
danys.
L’experiència
d’aquella gran desfeta va condicionar part de la meua investigació posterior
fins al present. Quan he tingut ocasió he programat eixides de camps per
explicar la dimensió territorial del que implica viure en una plana
d’inundació, les complexes interrelacions entre natura i cultura, així com la
recent gestió territorial de la Ribera.
-
Alguna volta ha viscut de primera mà
una inundació o catàstrofe natural?
Si m’ho permets, diferenciaria
viure i investigar un fet extrem de la natura (o de baixa freqüència i alta
intensitat). Viure-ho és qüestió d’hores quan l’atenció mediàtica és màxima i
es repeteix allò de «mai de la vida s’havia vist». Estudiar-ho és una tasca
callada, quan la societat ha oblidat o sembla haver oblidat aquests fenòmens,
és anar de camp, elaborar cartografies, consultar algun arxiu. Són temps
distints i perspectives diferents.
El
fet de màxima energia de la natura que he viscut fou el 22 de gener de 1974,
festiu a la ciutat de València, durant un viatge organitzat per professors del
departament de Geografia als Columbrets. Participaren professors amb familiars
i algun estudiant de darrer curs de la llicenciatura entre els quals
m’encontrava. A última hora del dia 21 eixíem del port amb un luxós vaixell a
vela amb fortes ratxes de vent. Després vam saber que el capità volia provar el
motor reparat en un taller del Grau: la tripulació, a banda del capità, eren
mecànics del taller que no sabien on hi era bavor ni estribord. Poc després
d’eixir del port, una molt forta ratxa de vent acabà la festa en trencar el pal
major de l’embarcació, obrint-se alguna via d’aigua, quedant a la deriva,
mentre les ones cada vegada eren més enèrgiques. El tòpic de la calma del mar
Mediterrani no sempre és cert.
En
fer-se de dia, la majoria del passatge ja estàvem més que marejats, mentre
contemplàvem la serra d’Espadà cada vegada més llunyana. El temporal no remetia
i el vent terral bufava cada vegada més fort. Aquella jornada podia haver
acabat de forma dramàtica. No funcionava la ràdio, a bord no hi havia coets
d’alerta. La situació era desesperada. A la bodega hi havia quasi un metre
d’aigua. Finalment al voltant de les 16 hores el correu Barcelona-Alacant ens
va veure i ens va remolcar al port de València, on entràvem passades les 22
hores del dia 22.
El
capità, que no havia fet cas a les prediccions de la Comandància Marina,
manifestà després que no hi havia hagut cap risc perquè tenia pensat posar rumb
a Mallorca on, per cert, aquell dia, es van enfonsar diverses embarcacions. Ara
pense que les imprudències, les falses seguretats, les complicitats
d’administradors públics, l’afany de guanys immediats, solen superposar-se amb
els successos extrems de la natura, produint més pèrdues en vides humanes i més
danys econòmics.
-
Per tractar un poc l’actualitat, per
què a les últimes setmanes Granada ha viscut uns episodis sísmics tan
continuats, i en alguns casos, greus?
Els humans contemplem muntanyes,
valls i planes com l'escenari estàtic on vivim. De tant en tant, però, els
sismes o terratrèmols i les erupcions volcàniques mostren que el nostre planeta
és calent, inquiet i dinàmic, principalment en els límits o marges de les
plaques tectòniques, tot i que també se'n produeixen en els dominis intraplaca.
Un sisme és una vibració brusca i passatgera a causa de les ones alliberades
pel trencament d'una porció de l'escorça terrestre. Quan més gran siga
l'energia alliberada per un sisme, major serà l'abast de les ones produïdes.
La
península Ibèrica és una microplaca situada en la zona de col·lisió entre les
gran plaques Eurasiàtica i Africana. Entre les zones ibèriques més actives, al
destacar la compresa entre les Açores i el cap de São Vicente (límit
transformant) que provocà entre d'altres els sismes de Lisboa (1755) que va
produir un tsunami amb ones de fins a 15 m d'alçada i unes 100.000 víctimes, la
majoria a Lisboa. Una altra zona és el massís bètic (límit convergent) on també
s'han registrat nombrosos sismes catastròfics. Així en la província de Granada
i adjacents els terratrèmol d'Arenas del Rey-Alhama o d'Andalusia (1884) produí
839 morts, 1500 ferits i 4400 cases derrocades. També el País Valencià ha patit
greus sismes com el de Montesa-Estubeny (1748) que també afectà Xàtiva, Canals,
Sallent, etc. El terratrèmol de Torrevieja (1829) afectà molts pobles de la
Vega del Segura, causà 389 víctimes mortals i motivà el pla de reconstrucció a
càrrec de l'enginyer Larramendi. Més recentment el sisme de Lorca (2011)
provocà 9 víctimes mortals i nombrosos danys materials en habitatges.
Des
de gener l'àrea metropolitana de Granada està sent afectada per successius
sismes d'intensitat inferior a 4 graus, associats a la falla de Santa Fe amb
l'epicentre en la Vega, a més de les rèpliques, que estan causant alarma entre
la població. Cal dir que les víctimes per terratrèmols solen produir-se per
col·lapse d'edificis, raó per la qual la mitigació de morts i danys passa per
una rigorosa normativa d'edificació que incorpore mesures sismorresistents.
D'altra banda, per a conviure amb els terratrèmols, calen també mesures no-estructurals
com ara la predicció, la planificació territorial, plans d'emergència i
sensibilització, etc.
-
Quins motius s’amaguen pels quals
Madrid i altres zones de la Meseta hagen viscut una gran nevada?
En la península Ibèrica, les
nevades hivernals, que solen estar associades a depressions àrtiques o del NE,
tenen incidència en les muntanyes i també en les terres altes del Duero i de
l’Ebre i poden provocar problemes de trànsit, en la ramaderia, etc. a més de
contribuir a la recàrrega d'aqüífers i a generar puntes de cabal en els rius en
els moments de la fusió. En la resta del territori neva dèbilment no tots els
anys, sense formar normalment una capa molt durable. Aquesta pauta normal s’ha
vist alterada pel canvi climàtic, i de vegades s’aparta d’aquests enunciats. Fa
uns mesos llegia un assaig interessant de B. Bruner (2020) Cuando los
invernos eran inviernos, sobre les societats i les cultures que s’han
desenvolupat en condicions de fred extrem, on és imprescindible la preparació
de l’hivern i conéixer allò que cal fer o no.
En
plena pandèmia, els dies 8 i 9 de gener de 2021 la profunda borrasca Filomena
desencadenà una gran nevada sobre una part important de la península Ibèrica,
ben visible en les imatges de satèl·lit d’aquelles jornades. La nevada
paralitzà vàries ciutats (de les quals se’n parla poc) i principalment Madrid i
la seua àrea metropolitana. El dia després (10 de gener) el caos als hospitals,
aeroport, etc. era enorme, amb una mobilitat molt limitada, pel gel, sense
transport públic en superfície, caiguda d’arbres, etc. A més una potent
inversió tèrmia havia contribuït a la congelació de la neu, mentre a la Sierra
de Madrid la capa de neu era inferior i les temperatures més elevades.
Per
què la borrasca generà tal paràlisi? D’entrada les metròpolis són fràgils
davant les adversitats climàtiques i Madrid quasi no tenia memòria d’una gran
nevada (la darrera fou el 1971) i en mig segle la metròpoli havia canviat molt.
Les alertes no foren seguides d’accions ràpides des de l’inici de la nevada. No
hi havia pràctica d’allò que calia i del que no devia fer-se. Una diferència
significativa amb metròpolis que gestionen quasi tots els anys una o dues
nevades intenses (p.e. Nova York). El diagnòstic no es contradictori amb els
actes heroics i altruistes, la gran tasca desplegada pels serveis municipals,
autonòmics i estatals, el civisme i solidaritat de tanta gent. Passats quasi
dos mesos cal no oblidar la gran nevada de principis de gener i traure
conseqüències per a futures «adversitats» climàtiques urbanes en el context del
canvi climàtic.
-
Des de la comunitat universitària,
els professors -en termes generals- tendeixen a atacar els treballs
divulgatius, alhora, defensant tot allò científic. Realment s’ha de considerar
tan negativament el treball dels primers?
No m’agraden les desqualificacions
tan rotundes. Com en tot, hi ha divulgació científica d’alta qualitat, però
també pseudodivulgació que caricaturitza qüestions complexes o només pretén
titulars d’impacte amb poc de fonament. La divulgació científica deu ser
entenedora, crítica, però complexa; suggereix el debat i anima a ampliar allò
que s’està llegint. No és fàcil fer divulgació científica de qualitat, però
tenim bons exemples a la nostra universitat. M’estic referint en concret a la
revista Mètode, una publicació de referència amb monogràfics ben pensats
de temes d’actualitat, ressenya de llibres, i altres seccions, a càrrec de
reconeguts investigadors. És una revista que transmet una imatge molt creativa
i atractiva de la ciència, una tasca impulsada per l’equip de redacció de Mètode,
dirigit pel professor i amic Martí Domínguez, biòleg de formació, i escriptor
de gran cultura humanística. A l'estudiantat de primer de Geografia, una
activitat programada era una consulta de la col·lecció de Mètode per a
que se n’adonaren del potencial de la revista per als seus estudis de grau.
No
hi veig contraposició entre treball científic i divulgació científica. Són
plànols diferents, però complementaris. Sense bona formació, no hi pot haver
difusió científica de qualitat. Tens raó quan dius que hi ha professors que
tendeixen a menysvalorar els treballs divulgatius; cal dir que també n’hi ha
que utilitzen les xarxes socials per a divulgar la recerca o els seus
comentaris respecte d’allò que estan observant o llegint, i que participen en
el debat social.
-
Llevant l’àmbit acadèmic, quines lectures
i escriptors són del seu gust?
La meua afició a la lectura ha
tingut diverses etapes i influències. Entre les influències, m’he beneficiat
dels consells i suggerències de companys i amics de la Facultat que, de forma
casual, poden sorgir prenent un café, anant a l’aula o al despatx. Un bon
col·lega i amic, ja desaparegut, de la universitat de Sevilla me va anar
descobrint els llibres de vell, als quals m’he anat aficionant.
A
banda dels llibres disciplinars, sempre m’han interessat els autors clàssics
del pensament geogràfic. També llibres d’història i alguns d’història de la
ciència, assajos sobre la societat valenciana, narrativa, etc. Els darrers anys
he llegit sobre viatges, viatges a l’Orient, i he anat comprant guies de viatge
(amb bones cartografies urbanes) de finals del segle XIX i principis del XX
(Baedeker, Joanne, Bleu, Touring Club Italiano). També literatura no-geogràfica
sobre paisatges.
Entre
els autors més recents que m’han interessat, per deformació professional,
destacaria H. D. Thoreau, amic i company d’Emerson i altres transcendentalistes
americans. L’autor, antiesclavista
militant, ha estat rescatat els darrers anys com un dels pioners del pensament
ecologista. En la seua obra més característica, Walden, narra dos anys
passats en el bosc, vora de la llacuna homònima amb reflexions sobre la vida en
contacte amb la natura. Prèviament havia escrit Musketaquid sobre un
viatge per un riu també de Nova Anglaterra. He llegit amb molt de gust altres
dos narracions (Cape Cod i Los bosques de Maine).
Un
altre autor ha estat Julien Gracq (1910-2007), professor de geografia i
història en diversos lycées. El primer llibre que li vaig llegir fou El
mar de las Sirtes, un relat surrealista sobre dos estats ficticis, enmig
d’un entorn pantanós, enfrontats des de fa segles per motius quasi desconeguts.
L’obra fou premiada amb el Goncourt (1951), guardó que refusà. M’ha agradat molt
A lo largo del camino on va recreant la memòria personal o col·lectiva
de paisatges viscuts o visitats. I li he llegit d’altres, entre els quals En
torno de las siete colinas, sobre la decepció que li va produir Roma. Tinc
pendent La forma de una ciudad sobre Nantes. Un escriptor surrealista de
sòlida i minjciosa formació geogràfica vidaliana.
Un
diumenge al rastre de València vaig comprar Brasil. Pais de futuro
d’Stefan Zweig, pensant que era un manual de geografia descriptiva de Brasil
perquè no sabia res de l’autor. Quina sorpresa!!! Fou una lectura apassionada
per la qualitat del text. Després li he llegit alguna biografia (Magallanes,
Maria Estuardo) i estic acabant Viajes. Una selección a diverses ciutats
europees i dos impressionants relats curts finals que recomane. I ja tinc
esperant el seus diaris (1931-1940).
-
Ha canviat molt el paisatge físic i
urbà, del País Valencià des de la teua infància fins ara? Quins canvis t’han
sorprès més, per a bé o per a mal?
La vida d’una persona, segons es
mire, és molt llarga o molt curta. La meua generació estem tenint una vida
llarga perquè, com escriu Horario Capel, encara hem tingut la sort de viure el
trànsit de dos èpoques ben distintes. Durant la infantesa vaig conéixer el
final de la Contrareforma, encara present amb el catolicisme oficial; també el
de l’edat mitjana per quant el Maestrat encara persistien relacions quasi
feudals, malgrat els canvis jurídics del segle XIX; la ràpida retirada d’eines
agrícoles romanes, etc. Però al mateix temps he vist l’inici d’un nou món on la
ciència està permetent cotes abans inimaginables en biotecnologia, física o
electrònica, en la conquesta de l’espai, en teletreball, etc. que estan
comportant modificacions radicals en les relacions socials.
Des
d’aquestes premisses cal mirar els canvis accelerats esdevinguts al País
Valencià, un territori d'estructura dual, que lluny d’atenuar-se, s’han anat
exacerbant i que amb l’ús massiu d’energies fòssils i les economies d'escala
han incrementat l’aglomeració humana litoral i d’altres indrets
d'interconnexió. Fins 1950, la topologia del territori valencià s’estructurava
en aldees, viles, conurbacions i ciutats, envoltades per espais productius,
principalment agraris, connectats per vies de comunicació deficients on el
vehicle predominant era el carro. En l’actualitat, mentre els corredors, no
només costaners, entre ciutats concentren importants fluxes de persones i
mercaderies, també hi ha extenses àrees marginals i «improductives» i fins i
tot autèntics deserts demogràfics.
Els
canvis han anat depresa. Quan feia la tesi, el tram litoral comprés entre
Peníscola i Alcossebre, excepte el sector més proper als dos nuclis era un
desert de món, amb molts camps de conreu (garrofers i oliveres majoritàriament)
quasi totalment abandonats i amb un camí vora mar quasi intransitable. Però
aquella talaia sobre la mar prompte esdevindria un recurs i una oportunitat per
a l’avançada de dos fronts d’edificacions des del nord i des del sud, fins que
la declaració de parc natural (2002) els va contindre. Simultàniament la
Tinença de Benifassà estava vivint el final d’un cicle secular. Sobre 1980 als
pobles de la Tinença de Benifassà ja no funcionava cap forn i es proveïen de pa
per la nit quan un veí de la Pobla el portava des de la Sénia al finalitzar
allí la jornada laboral. A Bel ja no hi vivia ningú i el terme municipal fou
agregat a Rossell; al Bell-estar només habitaven dos persones majors, a Castell
de Cabres, Coratxar, el Boixar i Fredes hi havien moltes cases assolades i
d’hivern no hi vivia ningú. Els exemples podrien allargar-se (com el cas de
Torrevieja, abans i després de la gran urbanització, la consolidació de l’àrea
metropolitana de València, els incendis descontrolats de les serres, la
pinarització de bancals abandonats, la contaminació de les séquies en moltes
hortes litorals, l’abandó de camps de tarongers, les plantacions de tarongers a
les faldes de les muntanyes, l’artificialització del litoral, etc.).
Entre
les eines més útils per estudiar els canvis territorials destacaria les
fotografies aèries, les imatges de satèl·lit, el potencial dels drons, etc. És
una diferència substancial, especialment quan, al principi, només disposàvem
del vol americà. És un salt qualitatiu molt important. I en segon lloc, voldria
destacar que l’ingrés en la Unió Europea ha comportat un marc normatiu
d’obligat compliment en temes ambientals i territorials. De vegades pense què
seria el nostre territori, sense les directives marc de la Unió Europea!!!
-
Tot i que siga de difícil elecció, i més per a vostè, quina és la seua zona
favorita del País Valencià? Per què?
Quan vaig començar a donar classe,
hi havia a les prestatgeries de la biblioteca del departament de Geografia, un
llibre recent d’un geògraf xinés, Yi-Fu Tuan, titulat Topophilia. A study of
environmental perception, attitudes and values, la temàtica del qual em va
sorprendre molt, però s’apartava de la meua tesi doctoral. Anys després, quan
estava llegint i estudiant sobre la construcció cultural dels llocs i del
paisatge, vaig tornar sobre aquest autor, del qual m’havia parlat el professor
Karl W. Butzer durant les campanyes de la serra d’Espadà. La topofilia
al·ludeix als vincles afectius dels grups humans i de cada persona amb el seu
entorn, els quals varien molt en intensitat i en les formes d’expressió.
L’apreci d’un lloc o d’un paisatge resulta més intens quan a l’experiència
personal s’afegeix la memòria d’altres persones o esdeveniments viscuts, o la
mateixa curiositat científica. El sentiment per la «terreta» no té perquè ser menyspreu
per l’altre. Cal recordar que Sanchis Guarner publicà Els pobles valencians
parlen uns dels altres, un extens repertori de manifestacions i dites
topofíliques d’una societat tradicional en relació als pobles veïns i propers i
en definitiva als altres.
Al
llarg de la meua trajectòria de geògraf, he publicat sobre temes diversos, unes
vegades per elecció i altres per obligació, referits al País Valencià. En
conseqüència he fet moltes jornades de camp en diferents indrets, he pogut
conversar amb persones molt distintes, he gaudit d’experiències enriquidores,
he pogut admirar magnífics quadros de la natura i també valuosos
paisatges culturalment construïts. En poques paraules, he tingut l’oportunitat
d’anar observant un territori allargassat i estret, des de la recòndita Tinença
de Benifassà fins l’apartada Oriola. Amb el pas del temps els sentiments
topofílics han anat donant pas a valoracions més ponderades que m’han ajudat a
anar entenent de forma crítica un territori molt divers en nínxols naturals,
espais marginals i en accelerada transformació.
En
una primera època vaig parar més atenció al nord del País Valencià, més enllà
del riu Millars. Posteriorment vaig descobrir la Ribera del Xúquer i, poc
després, la serra d’Espadà. Després he atés diversos temes (les Observacions
de Cavanilles, regadius històrics, paisatges, el paper territorial de la
Confederació Hidrogràfica del Xúquer, etc.). I darrerament m’interessa molt el
patrimoni i la ciutat de València.
Quina
és la «zona favorita»? No resulta fàcil de dir-ho. Però pel número de
publicacions diria que tinc el «cor partit» entre les terres d’enllà Uxó i la
Ribera del Xúquer. Alguna vegada he dit a casa, que si em perd i no torne a la
Vall d’Alba, que vagen a buscar-me a les terres grasses de la vora del Xúquer.
Per a mi no són només territori, son llocs vinculats a esdeveniments, a
persones, i a ingredients materials, i també a valors, intangibles i
sentiments. Cada vegada són llocs més personals.
-
En quina situació es troba Joan Mateu
Bellés actualment i què li depara el futur?
Després d’un càncer declarat en
2013 que pintava mal, sóc un sobrevivent que disfruta de la vida prorrogada amb
passió. Des de la jubilació sóc mig-urbanita a Benimaclet i mig-masover al pla
de Vilafamés, dos escenaris complementaris on estic a gust. Mantinc una relació saludable i voluntària
amb el departament de Geografia de la Universitat de València i dispose d’espai
i ganes per a seguir fent allò que m’agrada.
Tinc
a la vista diversos compromisos de participació en algun llibre col·lectiu i
alguns articles només pendents de redacció. També estic pensant escriure alguna
obra més integradora sobre el nord valencià i una altra sobre la Ribera. Però
tot dependrà de la salut.
Durant
els mesos del primer confinament, vaig començar a enviar whatsapps diaris a
amics i companys per animar-los i animar-me. Després he passat a cròniques
dominicals, on vaig mostrant detalls menors de la ciutat de València,
explicacions sobre el patrimoni rural, especialment del Maestrat. Alguns m’animen
a publicar-ho i altres que òbriga un blog. Encara no ho he decidit, perquè
estic més pendent de la crònica del proper diumenge.
M’agradaria
viatjar a ciutats fluvials, però per ara no m’ho permet la salut. No obstant
això, crec que ho faré. Com va escriure l’arquitecte F. Chueca Goitia, tota
ciutat és conseqüència d’un especial contracte subscrit amb el seu medi
natural. Tot un objectiu per a un viatge d’un geògraf jubilat, però amb la
passió del primer dia. A l’eixida de València la primera parada serà Alzira,
sense dubte.
Per finalitzar, Salva, moltes gràcies.
Entrevista realitzada de forma telemàtica.
Una meravella. Un retrat precís.
ResponEliminaMagnífica entrevista!
ResponEliminaExtensa i interessantissima entrevista! l 'Enhorabona al mestre! molts bons records!
ResponElimina