SALVA I LA MÚSICA

 

Per Salvador Montalvá.

Possiblement, molts el coneguen per Lose Yourself, però al meu cas, als 13 anys escoltí Elevator d’un tal Eminem. Tot canvià ahí. Ramon Llull tingué l’aparició -fins a cinc voltes seguides- de Jesucrist a la creu. Jo d’Eminem. Quan tornava d’eixe centre, on suposadament havíem de treballar -molta gent l’anomena institut-, escoltava totes les cançons del de Detroit. Recorde amb molta estima anar descobrint dia a dia més i més cançons d’ell, supose que suscitaria al meu interior les mateixes emocions que Helena de Constantinopla, la mare de l’Emperador Constantí, quan trobà restes de la creu, suposadament, on van clavar a Jesucrist. Tot era buscar i buscar nou sons. Alhora, anava descobrint qui estava darrere de l’artista: la seua infància marcada per l’abandonament de som pare; els seus inicis turbulents al món underground sense gaire personalitats blanques; o el seu intent de suïcidi. Entrar a un blog, nomenat Últimes notícies d’Eminem, fou habitual, com aquella persona que ha de llavar-se les dents sí o sí de matí, perquè si no, no són persona. Em causà tanta inspiració que, fins i tot, alguns raps vaig escriure, però poc. La meua vida musical de MC fou efímera. No tot es quedà ahí. Amb 18 anys vaig tatuar-me el seu logo al braç dret, més concretament, a la part darrera del colze. No han sigut poques les ocasions, les quals desconeguts o coneguts m’han preguntat o s’han pensat que era una E per Espanya. De vegades és divertit jugar amb la percepció que la gent pot tindre de tu, i per això, responia segons la persona, context, o simplement el que em passava pel cap en eixe moment.

Primer fou l’ou, després la larva i, per últim, sortí la palometa. Amb la música passa el mateix. És impossible escoltar la mateixa música durant tota la vida. Tots creixem, no només l'edat, també la nostra capacitat auditiva. En definitiva, varien i canvien els nostres gustos. Recorde estar estudiant per al selectiu, estant més preocupat en quin equip acabaria un tal Zlatan Ibrahimovic, alhora, descobrint un subgènere del rap: trap. Especialment, l’espanyol. I encara més específic, Pimp Flaco. El coneixia únicament pels memes, ja que variava cromàticament i ràpida a l’hora de tintar-se el monyo. Amb la cançó de Puto, em preguntí a mi mateixa: què collons acabe d’escoltar? Què és açò? Dos mesos després ja coneixia tota l’escena trap d’Espanya. Kidd Keo per aquells moments no era la drag queen d’ara, de fet, ma mare és més G (Gangsta rap) que ell. No obstant això, cal apostar pel PIB nacional a la música. Actualment, La Vendicion Records mana, per molt MDLR que sone.

No tot s’ha quedat en música de niggas, pantalons amples i cadenes d’or. Des dels últims anys, la meua relació amb la música ha sigut massa eclèctica com per rebre una identificació definida. No he deixat d’escoltar rap ni trap, de fet al Spotify tinc llistes d’estos gèneres, però també d’altres estils. L’expressió quien mucho abarca, poco aprieta, no sempre és veraç. Com a exemple, no sabeu fins a quin punt la música, la qual sonava a societats on els homes portaven monyos blancs llargs i calces, pot ser motivadora a l’hora de practicar esport. Die Walkure, Act III: Ride of the Vakyries és el paradigma. Amb això no cal prendre ni cafeïna, ni Beta-Alanina, ni cap pre-entrene per activar el cos i la ment al màxim per creure’s Van Damme al gimnàs. Del mateix compositor germànic també recomanaria Tannhäuser: Overture. És inspiradora esta peça a partir del primer minut fins el final. Arranques el motor del cotxe i surtes en primera, per via urbana -com es diu a les autoescoles- no pots anar més de 50 km/h, però després surtes per autopista i ahí com es diu a una cançó trap: Con las nike tiburón, a 200 en león. Estes mateixes emocions es senten amb l’última peça musical esmentada. Per ampliar-ho, el cotxe termina reduint velocitat i sent estacionat, igual que Wagner disminueix la intensitat per a que arribe el moment, on els instrument es callen i el públic aplaudisca.

Per altra banda. la música de palmes, crits i molt popular a Andalusia també ha guanyat força en la meua oïda. Camarón òbviament és la tònica a seguir, de fet, escriví un article en commemoració pel seu 70 aniversari. No és l’únic. Enrique Morente, Paco de Lucia, Vicente Amigo o El Cigala són els altres artistes ben rebuts. Camarón afinava la veu amb diverses melodies, però l’estudi es quedà en silenci per uns segons. El cantaor tancà els ulls, obrí la boca i amb una energia fora de si, esgarrà les seues cordes bucals per llançar un crit melòdic. Vist des del sofà de casa, em semblà totalment extra-humà, doncs és impossible arribar a eixe to tan enèrgic, tan fort, tan sonor arribant a alçar els pèls dels meus braços. La seua veu en eixe crit era electritzant, causant una connexió totalment inintel·ligible entre l’artista i l’espectador. Malauradament, el flamenc viu de molts prejudicis. Un amic gal·lés, sobre el flamenc em digué: res, no els agrada, diuen que és molt cutre. Fins i tot, existiren autors espanyols de la primera part del XX, els quals rebutjaren d’esta música, molt lligada ja a eixe imaginari nacional espanyol. La gent és massa elitista per escoltar un estil musical on només amb una veu, unes palmes i una guitarra ja es realitza un afer artístic, supose.

Tant de bo acabe esta pandèmia prompte per poder gaudir dels festivals musicals de tant en tant, i al Led Rock Bar els caps de setmana. Ací entraria en primera línia de batalla els melenuts, la roba negra i els crits. Tal volta siga generalitzar massa, ja que dins d’este estil existeix un fum i mig de variants i subvariants. Derivacions que, finalment, només se les aprenen aquells que estan treballant en elles. El metalcore amb grups com Betraying the Martyrs són del meu grat. Ara bé, més de tres o quatre cançons no per l’amor de Déu. Acabe com El tambor de hojalata (1959) de Günter Grass. Òbviament sent el tambor, no el xiquet qui pega tamboraes. D’altra banda, no coneixia el grup Mötley Crüe, però després de mirar The Dirth a Netflix mai se m’oblidarà. Esta banda representa l’estereotip d’eixos grups dels huitanta, pregonant sexe, alcohol i drogues. No ho critique, simplement em sembla un hedonisme portat al nivell més extrem. Que li ho diguen al baixista del grup, Nikki Sixx, al qual li punxaren dues injeccions d’adrenalina, ja que de camí a l’hospital el declararen mort durant cinc minuts. Són molts els grups a nomenar. Nirvana, tot i ser un poc el postureo del rock, no es pot quedar fora de la meua opinió. Com diu mon pare, este grup pegà la portà a tota la música rock feta als huitanta. Tampoc ens oblidem de grups d’ací, de la terreta. Sempre pregunte el mateix, i a voltes a la mateixa gent: Obrint Pas o la Gossa Sorda? Personalment, la dolçaina del primer li aporta una identificació al grup i a la música que fan, que quina enveja haurien de tindre contra ells, Obrint Pas dic. A banda, grups catalans punks com Crim no sonen gens malament. Llegí, fins i tot al 2018, realitzaren gira pels EUA, i a més, el seu primer disc fou distribuït per eixes terres desconegudes per als europeus fins el 1492. Una bogeria tot. Tant Crim com Cristobal Colom.

Per anar acabant, no soc massa amic de la música pop, però Lana del Rey és l’excepció. La tranquil·litat i parsimònia de la seua veu seria capaç d’asserenar a tot públic present  als concerts dels grups i artistes esmentats a l’anterior paràgraf. Al mateix temps, la seua música està impregnada d’una boira vintage (propera als anys setanta) pel que fa al ritme, però també la lletra. Estos artistes bevedors i alimentats, fins a cert punt, d’eixos estils un poc més anteriors tenen un sentiment etern. Reprodueixen eixos estils per a que no moren. Ací en Espanya, El Coleta -i no em referisc a Pablo Iglesias- s’alimenta molt de l’estètica i lletres del 80, i més concretament, del panorama kinky. Tanmateix, igual que existeix un desig inevitable en la persistència i l’eternitat de la vida, estos artistes busquen la perdurabilitat d’eixe ambient, d’eixe aura, el qual s’ha anat dissipant i poc a poc morint. I per cert, en el cas de Lana, té una peça musical nomenada Salvatore. Tot suma.

Arribat al clímax, em queden moltíssimes personalitats musicals per nomenar. També, ha hagut absència d’eixe estil, el qual sona com un conjunt de màquines treballant de forma arrítmica i inconnexa. En ells destaca una persona a l’escenari tocant diversos botons a una tauleta molt afaenat, sent el punt d’orige d’eixos sons despertant de tota una complexitat inintel·ligible de sensacions entre els oients. La música és necessària, però complexa, crec. No obstant, ahí està la gràcia, la subjectivitat i les emocions que ens pot despertar a un o altre una melodia, un ritme, un so, una lletra.

Comentaris