UNA ESTONA A LA LLIBRERIA

 

Va, em faré l’ànim de desviar-me per Hort dels Frares per pegar una ullada a la llibreria. Davant d’eixe lloc, on a unes vitrines s’exhibeixen formes quadrades plenes de fulles i que, quan la ignorància parla només és per dir no, això no serveix pa’ res. Poc a fer, com a consell davant eixes paraules: una oïda sorda. Realitzí el primer pas: quedar-me en posició d’estàtua. Com qui para esment davant d’un aparador de rebosteria, però ací la dificultat és no sentir com, inconscientment, es derrama un fil transparent i aquós provinent de la nostra boca, el qual cau pel costat del llavi caient en forma de gota al terra; o, quan un xiquet està davant d’un aparador amb videojocs i consoles, mamà compra’m eixe, no fill massa car, doncs les emocions passen de l’aigua al foc en segons. A les tres situacions la resta de vianants no saben si som éssers humans o estàtues encantades, només movent els nostres ulls a tots llocs. A diferència de les dues últimes, al meu cas, entrí.

Al fons a l’esquerra, tota la secció de llibres a la mateixa varietat dialectal que la utilitzada a este escrit. Sorprès m’he quedat al veure algunes novetats traduïdes. Terra Alta de Cercas ja està a l’abast en valencià, ara bé, ja vorem quan tarden en treure la segona part de la saga (es publica en castellà inicialment cap a abril-mag). El títol del Premi Planeta 2019 fa menció d’una zona on produeixen un vi molt present a ma casa, i també, per què no dir-ho? Està boníssim. Saborós i fortet, factors que defineixen un bon vi. Tanmateix, no heu de considerar-me un tòtem d’esta beguda ja ingerida per grecs i romans, massa joventut del qui està escrivint ací. A banda, de l’escocés Alan Parks ja està Gener sagnant. Lectura pendent, com tantes milers. Massa distracció amb xarxes socials, veure agonitzar el Valencia CF i escrivint entrades.

No podia faltar a esta part de les estanteries els clàssics. L’Islam té Alà, el Cristianisme a Jesucrist i nosaltres a Joan Fuster. No m’he llegit cap obra d’este home, tot cal dir-ho. Altra lectura pendent. Escrits de combat (3i4, 2020), ahí estava a una balda. No hi ha llibre del de Sueca, on a la contraportada no s’utilitzen les paraules magnífic, increïble o espectacular. A l’altre costat de la mateixa balda, Joan Francesc Mira. Tal volta m’alce un dia i em canvie el nom al Registre Civil per Joan, ja que sembla com una espècie de primer pas per ser un Messi del futbol o Scorsese del cinema, a la literatura valenciana. Em sé d’un Joan que li pega mil pataes a estos dos, sent sincer. A la fi, l’elecció no ha sigut cap Joan, sinó Vicent Josep Escartí, La pesta a València (1647-1648) (Alfons el Magnànim, 2021). Probablement haja ressenya literària futura, no assegure al 100%.

 

En mig d’eixa espiral de Joans, vins i pestes bubòniques, entrà una jove enèrgica. Sense consultar, sense fullejar algun llibre, fóra per gust o per un mínim interés, aní al mostrador. Teniu el llibre de Los Bridgerston? Bon negoci ha fet Netflix. Arrel del seu contingut, ha fet adaptacions al paper i tinta, tot i que a la inversa han hagut casos. La dependenta anava a consultar-ho perquè, segons ella, havien tret nova edició amb colors distints i no sé què qüestions estilístiques de les que la meua oïda ha fet off. La xica s’ha anat sense el llibre, travessant per eixa frustració/ràbia quan no tenen el producte. Pues no el tenim, l’encarregarem i quan el porten t’avisem. I tu, ja resignat o resignada, sí, sí, gràcies. L’entenc totalment. Una situació semblant tinguí un mes anterior quan demaní Diez días que estremecieron al mundo (Siglo XXI, 2017), de John Reed. Per dins sentim com un monstre voraç elevant-se fins la gola i ens genera força a les extremitats...però no, l’humanisme i l’auto-control ha de guanyar esta batalla. Realment no sé si eixa desconeguda haurà sentit el mateix, però qui no ha sentit d’esta manera? Siga per esta situació concreta o per qualsevol negativa.

Jo, a la meua. Si necessites qualsevol cosa m’ho dius eh, sí sí gràcies. Portava més de deu minuts dins, i això a un lloc on es venen llibres és una mica estrany. Als països nòrdics és costum endinsar-se a una sauna i hala, a deshidratar la pell com un pimentó al forn. Passa una cosa pareguda a les llibreries. No pimentons al forn, sinó suar. Clar, vas amb la corresponent jaqueta d’hivern i la calefacció està a nivell Infern. Normal, el cos respon fent plorar tota la nostra pell, tot i que al final no em compre cap. A les llibreries la meua inspiració són els pintors. La meua feina és anar pintant les parets: llegint pròlegs, fullejant, consultant diversos títols del mateix autor, cap paret es queda sense consultar pels llibres.

El tan honorable Andrea Camilleri és una de les obres pictòriques. El rey campesino (Destino, 2020) té una pinta espectacular. Veure camperols d’aldees convertits en reis i damunt ambientat a eixe segle de les llums... tal volta haja ressenya. No assegure res. L’acomiadament de Totti del AS Roma i la fallida de Camilleri m’han tocat prou la fibra, ho reconec. Són d’eixes sensacions quan una persona realitza una gesta èpica i saps, que mai tornarà. No haurà un altre com Totti, tampoc com l’escriptor, ni Montalbano. El comissari morí el mateix dia que Camilleri. Noves cares vindran, cert, però i les que no? Ay les que no continuaran... La meua ment ha visualitzat una inèdita escena: El senyor Camilleri i jo bevent vi a Vigata, doncs més que una conversació seria un conferenciant i un oient. L’últim escoltaria les històries del güelo baix el sol primaverenc d’eixa Itàlia sud: quan guanyà el Premi St. Vicent; quan s’allistà al Partit Comunista Italià; o quan publicà l’inici de tot, La forma del Agua (1994).  

El Chico de las bobinas, de Pere Cervantes (Planeta, 2020) és altra pendent. La llista s’engreixa i jo ací estic, escrivint. Tot i això, tant el de Camilleri com el de Cervantes, els demanaré a eixos espais on també tenen a l’abast molts quadrats amb fulles deixant-los a préstec. És habitual trobar a molta gent, a qui se li passa el termini per tornar-lo. Totalment justificat per mi, què collons dos setmanes per degustar un llibre?!

Abans d’anar-me’n, calia pagar el llibre. Quina vergonya per favor. Estaven les dos responsables de la llibreria reprovant el treball dels proveïdors, els quals no complien amb les dates marcades per fer arribar els llibres. Tot un conjunt d’oracions ressonaven des del despatx. Estos quan pensen portar els llibres?, Què s’han pensat?, Açò no és eh. En mig de tot eixe descontent, perdona, em pots cobrar? Clar que acceptà. 14 euros per un llibre de la pesta, not bad. Hauré de reivindicar, mitjançant esta lectura, la meua estada durant quatre anys a la Universitat de València, al grau d’Història. Però a punt d’eixir, entrava una mare amb la seua filla o fill, no ho sé, anava amb un carret i tenia pinta la criatura, asseguda, de no tindre massa preocupacions en la vida, més que beure llet materna.

Al cap i a la fi, una estona a la llibreria dóna per divagar moltíssim. Ha aprés molt, ho sé, però t’has de quedar amb allò més important: els pimentons suen al forn; per triomfar a la literatura valenciana cal nomenar-se Joan; i el vi com acompanyant és essencial. Poc més per afegir.