ELOY DE LA IGLESIA, QUAN LA MARGINALITAT ARRIBÀ AL CINEMA
![]() |
José Luis Manzano (esquerra) juntament amb Javi Garcia i Andrea Albani Font: Butaca y Butacón. |
Cabells arrissats, pell
blanca, ulls perduts i prim, més bé esprimatxat, amb sensació benestant, cames
estirades, però esquena recolzada lleugerament quedant-se mig dreçat, Como esto no hay nada tío, ni el chocolate, ni las
anfetas, ni los trippies... nada, deia
José Luis Manzano, intepretant a Paco. Alhora, darrere de l'escena, una càmera. Nomal, estaven gravant. Els responsables d’esta
escena tenen dos noms: Eloy de la Iglesia com director i guionista, i Gonzalo
Goicoechea, altre guionista. Quin era el contingut? Senzill: heroïna, política i homosexualitat.
Ja s’havia estrenat El
Padrino (1972), era coetani a Scarface (1983), i més tard
s’estrenaria Goodfellas (1990). Actors com Ray Liotta, Marlon Brandon o
Al Pacino acudien a l’estudi i realitzaven les seues interpretacions com
mafiosos: trage i corbata, Ten cerca a
tus amigos, pero más cerca a tus enemigos i un parell de tirs. Després a seguir
amb la seua vida normal. I a Espanya què? Prèviament i com a precursor, José Antonio de la Loma ho havia
buscat amb Perros Callejeros (1977), però amb un format distint. De la Iglesia tocà amb la mateixa clau, però amb ramificacions. Ací no havia consideració per la
interpretació, motivacions, dimonis, móns interiors, res. Això de complexitats del personatge quedava a un segon, tercer o quart plànol. Consistia en buscar un contingut audiovisual més
epistemològic, creïble i veritable, en altres paraules, cinema quinqui, tot i que a Eloy no li agradava esta encunyació. La realitat superà a la ficció, però de
prou. El compromís del director passà per projectar a nivell audiovisual, les
realitats i vivències d’aquells patidors del baix món. Aquell on furtar o
atracar poden ser accions tan habituals com llavar-se les dents; on tots tenen
amics, amics de amics o coneguts consumint alguna droga; aquell on una persona
lluita dia a dia amb el desemparament, carestia afectiva i els dimonis de la por.
![]() |
José Luis Manzano durant el rodatge. Font: El Español |
A més, altres actors que no van pertànyer a este món de forma directa, però tot i això, volgueren participar en ell. Malauradament mort fa poc, Enrique San Francisco formà part, o José Manuel Cervino. Fins i tot, a El Pico (1983) sortí un tal Ovidi Montllor, sí sí, no m’he equivocat, Ovidi Montllor actuant com subministrador de la droga a un film d'Eloy de la Iglesia. Maribel Verdú i Fernando Guillén realitzaren un dels seus primers papers a La Estanquera de Vallecas. I per últim, els joves -per aquells moments-, famosos i germans Antonio i Rosario Flores sortiren a Colegas.
![]() |
Eloy de la Iglesia i Enrique San Francisco (esquerra). Font: La Vanguardia. |
No tot era pols blanca, xeringues i assalts amb armes. L’homosexualitat estigué present. Per exemple, San Francisco, a El Pico, sentia, dins del seu paper, atracció per jovenets, tot i ser major d’edat. Com a curiositat, el barnús que portà al film era de De la Iglesia. A Colegas, per altra banda, una forma de guanyar diners per part d’Antonio i José, passà per prostituir-se a una sauna gay. És a dir, Eloy -homosexual que era-, mostrava esta temàtica, però no amb la típica història de dos nuvis patint per no ser acceptats en societat. Optà, més bé, per transmetre una nova realitat amb noves situacions i personatges homosexuals, alhora barrejant-la amb la marginalitat i els lumpens. Poc vist fins al moment. A El Pico II surt un tal Tejas, internat a Carabanchel, anima a Paco a donar-li caballo a canvi de sexe. D'altra banda, a El Pico, tractà la complexitat política de l'època. Bilbao i dècada dels 80, imagina't. Tot i ser gravada la majoria del film -El Pico- a Barcelona, Eloy no li importà, ja que havia nascut a Zarauz. Un dels heroïnòmans resultà ser fill d’un activista abertzale. I ací no queda tot. L’altre drogoaddicte és fill d’un comandant de la Guàrdia Civil. Així la definí el propi director: En la pel·lícula es plantegen tres temes fortament addictius i prou nocius: la família, forces d’ordre públic i la heroïna. A més a més, indaga -com un dentista en la boca- a eixes relacions entre la Guàrdia Civil amb els polítics i eixe nou sistema democràctic, encara prou verd. Per tant, es impossible entendre a Eloy, sense traslladar la nostra ment a eixos primers anys dels 80
A El Pico les
xeringues són un arrel, no obstant això, el cinturó és determinant. Quanta
joventut passejava als 80 per Madrid, Bilbao, València i/o Màlaga -on fóra- amb
cinturons, sense realment necessitar-los. A l’altura del bíceps, el nugaven per
marcar la bena i...crec que ens fem una idea gràfica quin era el següent i
definitiu pas. Tres anys enrere i basant-se en història real, a Navajeros
es representà la vida de Jaro, un delinqüent al capdavant d’una banda
treballant a una empresa no massa legal. Ja m’entens, crec. És a dir, no només
la consumició de substàncies psicoactives, sinó la més innocent i verda delinqüència.
A més a més, des de la direcció d’estos films no s’oblidaven de l’altra cara.
Tot heroïnòman travessava per una reacció física i psicològica al no consumir
la droga, conegut més popularment com tindre el mono, no tant pel seu
nom científic, síndrome d’abstinència. De la Iglesia aconsegueix mostrar un ambient entorn esta situació d’angoixa, trèmols, sudoració i espasmes. A Navajeros
es mostra estes convulsions corporals, però a El Pico s’endinsa les
veus, les pantaixades del patidor, juntament amb la desesperació del personatge.
L’aura és més estressant i claustrofòbica transmetent major angoixa. Home, Eloy
sabia a què jugava, tanmateix, estigué quatre anys apartat de qualsevol treball
cinematogràfic a causa d’una desintoxicació de drogues. Altres no tingueren
sort. A la dècada dels 90, Torete morí de sida, Pirri i Manzano
de sobredosi. Este últim despertà la polèmica, ja que faltà justament a casa
d’Eloy de la Iglesia. Altre component, i per finalitzar fou la mort, molt
tractada als films com conseqüència de tot este submón. Ara bé, no tota la transgressió la reflectí dins d'este tipus de cinema, tanmateix, el seu segon film, Algo amargo en la boca (1969) comptà amb 43 talls per la censura. I remarque: este peli no era cinema quinqui.
Comptat i debatut, encara he d'omplir alguns renglons més amb paraules buides? Si el formalisme implícit d'estos escrits m'ho demana així ho faré. És un cinema cru, però exposa i porta a debat una realitat existent com eren les drogues, que dura fins avui, malauradament. Javier Cercas digué: La heroína fue devastadora, fue la guerra de mi generación. De totes formes, Eloy exposà el seu món, de vegades fascinant, i altres més incómode. Para gustos colores, vinga tots a vore Eloy de la Iglesia! Ah, i si voleu, tinc algunes descarregades d'ell, així que ja sabeu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada