ELOY DE LA IGLESIA, QUAN LA MARGINALITAT ARRIBÀ AL CINEMA

 

José Luis Manzano (esquerra) juntament amb Javi Garcia i Andrea Albani
Font: Butaca y Butacón. 

Cabells arrissats, pell blanca, ulls perduts i prim, més bé esprimatxat, amb sensació benestant, cames estirades, però esquena recolzada lleugerament quedant-se mig dreçat, Como esto no hay nada tío, ni el chocolate, ni las anfetas, ni los trippies... nada, deia José Luis Manzano, intepretant a Paco. Alhora, darrere de l'escena, una càmera. Nomal, estaven gravant. Els responsables d’esta escena tenen dos noms: Eloy de la Iglesia com director i guionista, i Gonzalo Goicoechea, altre guionista. Quin era el contingut? Senzill: heroïna, política i homosexualitat.

Ja s’havia estrenat El Padrino (1972), era coetani a Scarface (1983), i més tard s’estrenaria Goodfellas (1990). Actors com Ray Liotta, Marlon Brandon o Al Pacino acudien a l’estudi i realitzaven les seues interpretacions com mafiosos: trage i corbata, Ten cerca a tus amigos, pero más cerca a tus enemigos i un parell de tirs. Després a seguir amb la seua vida normal. I a Espanya què? Prèviament i com a precursor, José Antonio de la Loma ho havia buscat amb Perros Callejeros (1977), però amb un format distint. De la Iglesia tocà amb la mateixa clau, però amb ramificacions. Ací no havia consideració per la interpretació, motivacions, dimonis, móns interiors, res. Això de complexitats del personatge quedava a un segon, tercer o quart plànol. Consistia en buscar un contingut audiovisual més epistemològic, creïble i veritable, en altres paraules, cinema quinqui, tot i que a Eloy no li agradava esta encunyació. La realitat superà a la ficció, però de prou. El compromís del director passà per projectar a nivell audiovisual, les realitats i vivències d’aquells patidors del baix món. Aquell on furtar o atracar poden ser accions tan habituals com llavar-se les dents; on tots tenen amics, amics de amics o coneguts consumint alguna droga; aquell on una persona lluita dia a dia amb el desemparament, carestia afectiva i els dimonis de la por.

José Luis Manzano durant el rodatge. Font: El Español

Esta col·lecció filmogràfica exposava la crua realitat de milers d’espanyols afectats pels seues orígens familiars, no massa favorables i a banda, per una crisi sense cap compassió amb la joventut. No molt lluny de la situació actual. José Luis Manzano seria la icona de tot este rebombori. Nascut a Toledo, però vivint a Vallecas, no rebí ni l’educació mínima. Buscant-se la vida com pogué, però tot canvià al 1980. Eloy i José Luis, José Luis i Eloy, un duo inseparable. Navajeros (1980), Colegas (1982), El Pico (1983), El Pico II (1984), La Estanquera de Vallecas (1987) foren els títols. Tots esperaven que el cinema reinserira a este xic, qui no havia tingut sort. Tot el contrari. Quan tota la febre quinqui passà, Manzano tornà al baix món, acabant a la presó de Carabanchel a principis dels 90, tanmateix, irònicament ja havia estat temps enrere quan es gravà El Pico II. 

A més, altres actors que no van pertànyer a este món de forma directa, però tot i això, volgueren participar en ell. Malauradament mort fa poc, Enrique San Francisco formà part, o José Manuel Cervino. Fins i tot, a El Pico (1983) sortí un tal Ovidi Montllor, sí sí, no m’he equivocat, Ovidi Montllor actuant com subministrador de la droga a un film d'Eloy de la Iglesia. Maribel Verdú i Fernando Guillén realitzaren un dels seus primers papers a La Estanquera de Vallecas. I per últim,  els joves -per aquells moments-, famosos i germans Antonio i Rosario Flores sortiren a Colegas.

Eloy de la Iglesia i Enrique San Francisco (esquerra).
Font: La Vanguardia.

No tot era pols blanca, xeringues i assalts amb armes. L’homosexualitat estigué present. Per exemple, San Francisco, a El Pico, sentia, dins del seu paper, atracció per jovenets, tot i ser major d’edat. Com a curiositat, el barnús que portà al film era de De la Iglesia. A Colegas, per altra banda, una forma de guanyar diners per part d’Antonio i José, passà per prostituir-se a una sauna gay. És a dir, Eloy -homosexual que era-, mostrava esta temàtica, però no amb la típica història de dos nuvis patint per no ser acceptats en societat. Optà, més bé, per transmetre una nova realitat amb noves situacions i personatges homosexuals, alhora barrejant-la amb la marginalitat i els lumpens. Poc vist fins al moment. A El Pico II surt un tal Tejas, internat a Carabanchel, anima a Paco a donar-li caballo a canvi de sexe. D'altra banda, a El Pico, tractà la complexitat política de l'època. Bilbao i dècada dels 80, imagina't. Tot i ser gravada la majoria del film -El Pico- a Barcelona, Eloy no li importà, ja que havia nascut a Zarauz. Un dels heroïnòmans resultà ser fill d’un activista abertzale. I ací no queda tot. L’altre drogoaddicte és fill d’un comandant de la Guàrdia Civil. Així la definí el propi director: En la pel·lícula es plantegen tres temes fortament addictius i prou nocius: la família, forces d’ordre públic i la heroïna. A més a més, indaga -com un dentista en la boca- a eixes relacions entre la Guàrdia Civil amb els polítics i eixe nou sistema democràctic, encara prou verd. Per tant, es impossible entendre a Eloy, sense traslladar la nostra ment a eixos primers anys dels 80

A El Pico les xeringues són un arrel, no obstant això, el cinturó és determinant. Quanta joventut passejava als 80 per Madrid, Bilbao, València i/o Màlaga -on fóra- amb cinturons, sense realment necessitar-los. A l’altura del bíceps, el nugaven per marcar la bena i...crec que ens fem una idea gràfica quin era el següent i definitiu pas. Tres anys enrere i basant-se en història real, a Navajeros es representà la vida de Jaro, un delinqüent al capdavant d’una banda treballant a una empresa no massa legal. Ja m’entens, crec. És a dir, no només la consumició de substàncies psicoactives, sinó la més innocent i verda delinqüència. A més a més, des de la direcció d’estos films no s’oblidaven de l’altra cara. Tot heroïnòman travessava per una reacció física i psicològica al no consumir la droga, conegut més popularment com tindre el mono, no tant pel seu nom científic, síndrome d’abstinència. De la Iglesia aconsegueix mostrar un ambient entorn esta situació d’angoixa, trèmols, sudoració i espasmes. A Navajeros es mostra estes convulsions corporals, però a El Pico s’endinsa les veus, les pantaixades del patidor, juntament amb la desesperació del personatge. L’aura és més estressant i claustrofòbica transmetent major angoixa. Home, Eloy sabia a què jugava, tanmateix, estigué quatre anys apartat de qualsevol treball cinematogràfic a causa d’una desintoxicació de drogues. Altres no tingueren sort. A la dècada dels 90, Torete morí de sida, Pirri i Manzano de sobredosi. Este últim despertà la polèmica, ja que faltà justament a casa d’Eloy de la Iglesia. Altre component, i per finalitzar fou la mort, molt tractada als films com conseqüència de tot este submón. Ara bé, no tota la transgressió la reflectí dins d'este tipus de cinema, tanmateix, el seu segon film, Algo amargo en la boca (1969) comptà amb 43 talls per la censura. I remarque: este peli no era cinema quinqui.

Comptat i debatut, encara he d'omplir alguns renglons més amb paraules buides? Si el formalisme implícit d'estos escrits m'ho demana així ho faré. És un cinema cru, però exposa i porta a debat una realitat existent com eren les drogues, que dura fins avui, malauradament. Javier Cercas digué: La heroína fue devastadora, fue la guerra de mi generación. De totes formes, Eloy exposà el seu món, de vegades fascinant, i altres més incómode. Para gustos colores, vinga tots a vore Eloy de la Iglesia! Ah, i si voleu, tinc algunes descarregades d'ell, així que ja sabeu.