UN ACUDIT SOBRE L'EDUCACIÓ

 

Per Salvador Montalvá.

Soy el nuevo de la clase como chino, podria ser una entonació personal quan em traslladaren a una nova escola amb sis anys, però la pistola no dispara eixa bala. Love Yi és el responsable d'esta mediocre frase, però què li farem? A la meua oïda li genera atracció eixa peça musical. Quina relació hi ha entre açò i la resta de l’article? Res. Només volia trencar el gel amb alguna cosa absurda i estúpida. Descartes, amb tant de racionalisme ara te fots. Dalí, Salvador només hi ha un i sóc jo.


Progrés sempre. Abans aprenien a llegir, escriure i parlar en llatí, llengua alineada amb la cultura i saber més primitiu; ara, estudiem anglés perquè la primera superpotència mundial, on tenen a Scarlett Johansson i establiments de menjar de baixa qualitat parlen en anglés. A més, si estàs malalt i no tens segur privat, busca qui t’ha pegat saps. Clar que hem progressat. Ara ja fora ironies i sarcasmes barats, és una llàstima. Fins fa no res, si més no, es donava llatí de forma obligatòria en allò conegut com COU (2n de Batxillerat actual), i enguany? Només hi ha resignació. Llatí, meravellosa llengua morta. El teu cervell sí està mort dient això, borinot. Alhora, hem desterrat la llengua del rosa, rosae per una altra amb una cultura morta. La situació és paradoxal. Què s’ha d’esperar d’un país on cuinen amb mantega i el seu plat característic és peix i creïlles passades per una bassa d’oli? A eixe terres on l’Armada Invencible gairebé estigué a punt de desembarcar -maleïda tempesta- només trobem un tret significatiu: la Monarquia. Fa ois, i als pitjors casos genera nàusees i vòmits veure com el nacionalisme d’un país recau en una família parasitària. Millo reformule: fa ois qualsevol nacionalisme. Almenys, sempre estarà el príncep Harry, sent la icona de tots aquells que viuen per la festa.

Als centres educatius medievals ja existia la figura del conserge. Les coses no han canviat massa. Realment, esta figura al meu institut era com les publicacions de LA LLIBREtat, impredictible fins dir basta. Porta hòstia!, i tot per preguntar-li si podia imprimir-me un full; ara vos foteu i vos quedeu fóra!, digué tancant-me la porta de l’institut davant meua passada la mitja hora de les huit del matí. Imagineu amb quina cara em quedí. No obstant això, era molt volgut. Home, Edu portava quaranta anys exercint la mateixa funció a l’institut. La calvície començava a ser acompanyant de la seua vida, així com les ordinàries arrugues facials, el màxim culpable el pas del temps. Què puta és la vellea! Alguns acudits roïníssims comentava de tant i en tant, i actuà amb benevolència per deixar-nos eixir al no vindre la o el professor a última hora. Vinga Edu, deixa que m’acabe el cigarro; Va Edu, un minut que no passa de i mitja. Clar, Edu feia barret -o fumava directament- amb tots aquells i aquelles que es fotien els pulmons abans d’entrar a classe. Inhalació i exhalació; nicotina obrint-se pas per la gola, brama eixint pel mateix lloc (o orificis nassals).

Per altra banda, abans (parle d’Edat Mitjana-Edat Moderna) la religió abundava. Manava com el gos amb el ramat de cabres, i per tant, moltes obres profanes eren prohibides. I per què criticar-ho? Ja està bé de ser tan obert de ments, de ser tan culturetes i de no tancar-nos. Ni open-mind, ni hòsties. T’adones realment què és el món literari quan la teua ment defensa que alguns llibres haurien d’estar prohibits. No em referisc només a títols de Belen Esteban o El Rubius, també alguns clàssics. La Celestina, per exemple, hauria de ser cremada. Pegar una fogata a l’estil Savonarola. Realment,  comencí a escriure per demostrar que escric millor que Fernando de Rojas. Però bastant, vamos, jo jugue en la Champions i ell en regional. No he llegit una pila inaguantable de llibres, ni les parets de la meua habitació estan envoltades d’estos, però estic convençut: La Celestina és el pitjor llibre que els meus ulls i cervell han pogut processar. Simplement, s’alimenta del sensacionalisme que suposa el plaer entre dos éssers humans. I si vols ampliar-ho, una güela pel mig sent una espècie de Carlos Sobera al programa de First Date. Horrible. No es mereix ni que la nomenen, però de tant en tant, agrada pegar martellades a autors reconeguts, i clar està, a les seues obres. Cervantes, prepara’t, el següent seràs tu. A altre escrit ja sortiràs, ja.

A Francion, una obra del XVII, afirmava no nos explicaba más que tonterías, y nos hacía el tiempo en un montón de cosas inútiles. Ostres, em sembla familiar. Estudiar elements de construcció; un cercle cromàtic; realitzar acrogimnàsia; jo he estudiat coses estúpides? No, que va, jo, jo? Que va, jo no, no. Sarcasme on. Per ja cagar-se era conscient, immers a la situació, d’allò més absurd que era saber o practicar eixos coneixements. En quin puto cap entra que haguera d’estudiar-me uns elements de construcció? Marzà cabró, vaig per tu. Salva, que no queda altra, ho has d’estudiar, em deien. L’educació s’assembla a cremar una falla. Més tard o més prompte la cremaran i tu, resignat, l’acceptes. Total, no queda altra. De l’acrogimnàsia, a més, muntaren un vídeo a Youtube amb el ball, ja que l’objecte d’esta activitat era combinar diferents exercicis aeròbics. A eixa època no alçava 24 kg en pectoral -ara sí-, però meh, alguna coseta feia de tant en tant.

El professor vestia amb un birret, una túnica fins els turmells i una capa curta negra. Qui donava les classes? Batman? Clar, i els alumnes eren el Joker. L’uniforme tingué tacte físic amb mi des dels sis fins els onze anys. Un polo blau, pantalons de pana i sabates negres. Què no vull uniforme, vull vestir normal! Malgrat llançar rajos i focs per la boca, sent un nano petano, enguany em posaria un. A la Universitat ho pensí més d’una ocasió, ja que pensar què em posaré demà portava, conseqüentment, a un trencaclosques mental. Amb la quantitat de necessitats cobertes i les facilitats que ens proporciona el meravellós sistema capitalista, com des de tots els centres educatius (a totes les edats) no aposten per endinsar un uniforme. Siga obligatori o no. De fet, a més d’una o un li vindria bé. Manté, groc i taronja mai es combinen.

També, la higiene, sempre com un requisit. Quan entràvem a una classe, on havia estat adés personetes amb poc més de dotze anys, i poc menys de setze, era... era... no sabria descriure-ho. Com si tot allò escapat de la caixa de Pandora inundara les nostres fosses nassals; com entrar a casa creient que la mala olor provenia del bany i era de la cuina perquè estaven bullint col; com si estàs a un concert i et claves massa a la voràgine. L’evolució ens ha permet tindre una pedra blanca on introduir-nos, tenint una carxofa de dutxa. Ahí ho tens, dutxar-se. I per favor, desodorant. Ja ho deia la meua profe d’Educació Física: Xics, gasteu desodorant, per favor. Quan obriu eixa ala, ai eixa olor. Això...haurien de pagar per olorar eixa briseta totalment distorsionada emesa des de l’axil·la.

Comptat i debatut, passe de fer resums d'este escrit surrealista, satíric i d'opinió. Ara bé, mil gràcies per no donar-me plaça a un màster a l'estiu passat. Del contrari, mai m'haguera plantejat crear i publicar articles a un blog. Tampoc presentar-me a un concurs literari. En definitiva, tindre l'ambició de dedicar-me plenament a l'escriptura, i per què no? Si en un futur guanye diners amb açò i visc del que m'agrada no és del·licte, no?


Comentaris