ENTRE MARISCOS, BACANALS I GEORGES DUBY

 

De tan en tant em pense Chicote, Ferran Adrià o l’immortal Arguiñano. No arribe als seus nivells ni de lluny, però sí intente copiar-los, tot i que siga només això. Directe a la cuina, i a vore quina meravella o destrossa surt. La màgia de la cuina.

No m’havia alçat massa catòlic eixe dia, ja que la gola i el cap formiguejaven. Com si Mudito, un dels set nanos de Blancanieves, em pegara amb el seu pic al front, igual. Però pa ‘lante, tocava fer una bona fideuà. Un nou preparat de caldo de peix inundaria tota la paella, però abans el sofregit s'havia d'impregnar del marisc i del mateix fideu. Meravellat com Howard Carter al trobar-se la tomba de Tutankhamón, em quedí amb eixa piscina de color obscura al foc de la cuina. La rutinària pràctica cuinera atenia a un caldo de peix claret amb tímid to groguenc, açò no. Açò eren les aigües per on Caronte traslladava les ànimes -Aqueronte- davant d’Hades. L’expectació era màxima, no per bellugar amb la paleta i que sortira un pària oblidat per Hades – que també-, però descafeïnada, doncs ja havia fet la típica de cuiner de provar el suquet de la mateixa paella, abans d’emplatar. Boníssim, doncs si les aigües on navega Caronte saben igual, em convertiria en Michael Phelps. Menjar una fideuà és com clavar-te a les profundes aigües del mare Nostrum, entrant en contacte amb tota aquella fauna marina de noms estranyíssims, amb eixes inexpressives cares d’ulls separats i aletes exercint moviment.

No satisfet amb la labor marinera del migdia, tocava un altre plat al capvespre. Els guisats són molt agraïts, segons ma mare. No li falta raó, give a shout out to ella. Ahí anava un de pollastre, amb el seu sofregit -novament-, juntament amb la carlota i els pimentons. Tota una festa celebrada a una sauna, on només les verdures estaven convidades. Fins i tot jo, qui clavava la nàpia per realitzar l’acció olfactiva, era rebutjat. Estarien passant-seu bé amb l’oli, la sal i el foc a mitja potència. Ara bé, el vi blanc animà eixa acalorada celebració. Què seria d’una festa sense alcohol? Millor dit, què seria de la vida sense alcohol? Ara digueu-me alcohòlic si voleu, estaríeu mentint.

Eixa festa anava al compàs de Natos y Waor, després Hijos Bastardos, i per últim, Lole y Manuel. La melodia i les veus animaven tant a l’olla -la parranda continuava- que això no era una festa, les verdures barrejades amb el vi blanc havien format una bacanal. No havia arribat al nivell de Tiberi, és a dir, no havia un emperador follant-se a jovenets i jovenetes. De tant en tant s’escoltava un inesperat i esquinçador crit. Era Lole fent-se de notar mentre cuinava. Les dorades peces -i un poc socarraetes- de pollastre foren admeses, novament. Per ser acceptat, calia passar abans per oli. El meu nas no suportaria temperatures tan extremes, però qui sap, si patisc algun tipus de bogeria desmesurada igual ho intente. Amb dos collons. Per últim, només quedava tirar el caldo de carn i hala, a bullir. Només quedava per arribar John Travolta vestit com Fiebre del sábado noche, pegant eixes estrafolàries ballarugues, o qui sap, igual s’havia colat la Duquessa d’Alba ballant sevillanes. Sincerament, preferiria la primera opció.

La briseta emanada per aquella olla a ritme harmònic, només s’olorarà a restaurants d’eixos que tenen un bol amb llimonada per rentar-se les mans a l’acabar de dinar. Eixe plaer visual fou, malauradament, interromput per la necessitat d’activar la desagradable campana. Sols Chaikovski podria realitzar pitjor soroll, almenys a terres russes tenen El llac dels cignes, que si no...

Sopar peix és obligatori, no recomanació. Que sí que puja els nivells de mercuri i el que vullgues, però és saludable. A vore si ara fins respirar serà un mal hàbit. Bonic mix: lluç provinent d’algun zona on època alta-medieval romanien els tan sobrevalorats vikings. Alhora, especiat amb pebre, molt possiblement d’una zona on porten turbant. La globalització fa por, igual que t’obliguen a pagar per realitzar un fatigós examen d’anglés, també t’adones del mesclaillo de menjars, si atenem a les àrees de procedència dels ingredients. Per no deixar tot sol al lluç, unes verdes fulles amb cigrons i tomaques. No faltava tampoc l’oli i, una mica de sal, ja sé sobre el perill pel que fa a la tensió, pesats. Però una amanida sense oli i sal, què serà lo pròxim? Vore a Toni Cantó a les llistes de Compromís?

Tremole per l’arribada de tots dos mesos suant com xoriços a una brasa i una dona del temps molt apanyà ella, anunciant l’arribada d’una ponentà o vents subsaharians. Què importa, és el mateix a la fi. Tot i això, si no hi ha amanides de pasta a l’hora nona, -si respectem les hores canòniques- mal auguri, com els supersticiosos monjos amb la inevitable arribada de l’Any Mil. Poca broma, segons Georges Duby eixa gent de caps rapats, cogulles marrons i parladors llatins, veien la cua d’una balena a la mar, i com veritables ninots autòmats de corda, resaven en mig de la barca. I tot per la ferma creença extesa de l’arribada de la Fi del Món. Al cap i a la fi, no sé si Georges Duby haurà menjat una amanida de pasta, a mi em basta amb això. Clar és que ell fou una de les majors veus medievalistes i membre de l’Escola de les Annals, i jo...jo escric un parell de kafkianismes sense estil identificable, però bah, amb això soc feliç.