Omar Khayyam. Versos de sorra contra la saviesa (i un poc vi!)
Per Joan Belló.
Omar, Omar, Omar. No pensem en un portugués xampurrejant el mar, el mar, el mar. Omar Khayyam, poeta de Nishapur, ciutat ancalada
als confins iranis de la ruta de la seda, versaire del Khorasan, l’antiga
Coràsmia grega, va viure 83 anys; una edat que concorda amb la imatge posterior
–gravada en pintures i estores perses– que ha sobreviscut fins als nostres dies,
sempre amb arrugues i barba blanca, com si fora un fill de Matusalem! Altres
diuen que va morir al 1111 dC –amb 63 anys–. Qui té raó? Això és buscar-li tres
peus al gat. Com les disputes erduites sempre són acarnissades –i sovint
estèrils– nosaltres ens abstenim, sense cap remordiment, d’elegir data. Però
vull creure –un poc de peloteo als
nostres poetes preferits no està de més– que va viure els 83 tacos que li adjudiquen els erudits més
optimistes.
Visquera 63 o 83 anys, Omar es
dedicà tota la seua vida a observar el cel, a elaborar calendaris, a reformular
teories matemàtiques o a matisar coneixements mèdics. I a escriure poesia. Amin
Maalouf, en una novel·la on ficciona les peripècies d’un Omar tan asossegat que
de vegades recorda a una planta, ens conta que al segle XII les quartetes
circulaven clandestinament. Fins i tot algun amic –una mica rondinaire i
buscaraons– possiblement feu befa d’aquells entreteniments poètics i li arribà
a recriminar que un il·lustre científic com ell perdera el temps gargotejant
quartetes. Omar, per sort, l’ignorà olímpicament. Maalouf ens confirma que Omar
anava un poc a la seua, i sí! també estudià de valent –realitat o llegenda,
diuen que coneixia de pe a pa obres
completes d’Ibn Sina–. A tots ens agrada mitificar un poc, però si de veres
empollà tractats d’Avicenna com diuen els seus superfans, és normal imaginar-lo, esgotat, revenjant-se de tanta
saviesa i de tantes hores pouant llibres:
El meu cor mai no s’apartà de
la ciència i l’estudi,
i hi ha molt pocs secrets que
jo no conegui.
Vaig pensar durant setanta-dos
anys, nit i dia,
i al final he sabut que no vaig
aprendre res de res.
(Traducció del persa d’Àlex
Queraltó. Edició d’Adesiara, 2019.)
Normal! Qui menja massa, es
farta i vomita. De vegades, les lectures abusives poden trastocar –una mica– els
nervis i la salut general dels devoradors de llibres –la història ens ofereix
exemples il·lustratius que podem comentar en futurs papers–. En altres
quartetes Khayyam abandona els meridians i la claredat escèptica d’un Sòcrates
–allò de no saber res de res– però
esdevé igual de malfiat, prudent i dubtós; això sí, a través d’uns versos més
poètics, nocturns i críptics. Nosaltres, complaguts, li ho agraïm:
Aquells que són la font de
l’excel·lència i del saber
a la reunió dels doctes van
il·luminar els companys.
Van caminar per un sender,
allunyant-se en la nit fosca,
van explicar uns quants contes
abans d’anar-se’n a dormir.
Per als qui no som Ibn Sina ni
Omar Khayyam, les seues quartetes ens consolen en la pròpia mediocritat, i ens
reafirmen en les arenes movedisses del vaguerio
on ens trobem còmodament instal·lats. En fi, des què llegim Omar Khayyam, els
amigatxos de LaLlibretat no tenim tan mala consciència quan fem el gos, la
nostra activitat preferida, a la qual
no dediquem el temps que es mereix. Però així són les coses. El món s’empenya
en complicar-nos la vida amb títols d’anglés, maldecaps burocràtics i en
envellir-nos, cada dia, un poc més. Però prou, prou! No ens queixem. Aquests
peatges, al cap i a la fi, tampoc són inadmissibles. Hi ha coses pìtjors: un
examinador d’anglés, un funcionari planxat que rep la visita inoportuna –cada
dia– d’estudiants despistats, o un esperit immortal que es marceix eternament per
moltes vegades que la Terra s’obstine en pegar voltes al sol.
“Consideremos a los antiguos,
los griegos, los indios y los musulmanes que me han precedido. Ellos han
escrito profusamente sobre todas esas disciplinas (científiques). Si repito lo
que han dicho, mi trabajo es superfluo; si les contradigo, como constantemente
estoy tentado de hacer, otros vendrán después de mí para contradecirme. ¿Qué
quedará mañana de los escritos de los sabios? Solamente las críticas hacia
aquellos que les han precedido. Se recuerda lo que destuyeron de la teoría de
los otros, pero lo que desarrollan ellos mismos será indefectiblemente
destruido, ridiculizado incluso, por aquellos que vengan después. Ésta es la
ley de la ciencia; la poesía no conoce semejante ley, no niega jamás aquello
que la ha precedido y lo que la sigue jamás la niega, atraviesa los siglos con
tranquilidad. Por eso escribo ruba’iyyat”. Això ho col·loca Amin Maalouf
(traducció de Concepción García Lomas) en boca de Khayyam. Cal dir igualment que,
per sort, els científics no han aturat la maquinària hipotètica i empírica
sabent que en un futur algú els contradirà. Omar escriví les quartetes però,
com hem vist, no plantà un semàfor en roig davant l’escrutini dels misteris i
la ciència de l’univers. I es podria haver cohibit. No sols pels rigorismes
d’algunes tendències ultraortodoxes de l’islam, sinó també per aquell sentit
del ridícul –un poc bobo– que escriu
Maalouf. Les polèmiques al món musulmà –religioses i filosòfiques, més que
científiques– podien contindre la dialèctica estructurada, inintel·ligible
moltes vegades, dels antics platònics i neoplatònics, així com la mala bava i
la ganyota cruel del cínic grec. Un contemporani de Khayyam, al-Ghazalí
(1058-1111 dC), martellejava els filòsofs contraris a l’islam a la seua Destrucció dels filòsofs –criticada més
tard per Averrois a la Destrucció de la
destrucció–. Així se les donaven els científics i filòsofs de l’època si
calia denigrar o contradir els predecessors: destrucció! El propi al-Ghazalí, a
El salvador del error. Confesiones
(Editorial Trotta, 2013. Traducció d’Emilio Tornero), ens conta la cura que
prenia a l’hora de portar la contrària als seus rivals: “la refutación de un sistema antes de
comprenderlo e investigarlo a fondo es caminar a ciegas y me tomé muy en serio
el estudio de aquella ciencia, dedicándome para ello exclusivamente a la
lectura de libros, sin recurrir a ningún maestro, en los momentos que me
quedaban libres tras la enseñanza y la redacción de libros sobre ciencias
legales, pues estaba yo entonces ocupado en la enseñanza e instrucción de
trescientos alumnos en Bagdad”. No parava en torreta, l’home! S’aplicava a abocar llum sobre els errors amb el
mateix mirament i afany que segles abans havia cultivat el pagà
Cels –va llegir tots els papers del corpus cristià existent fins al segle II
dC– per portar la contrària als cristians, o amb la mateixa obstinació amb què
els sicaris de Pinochet –com conta Bolaño– estudiaven escrits marxistes per
interrogar i torturar els malaguanyats xilens. Conèixer a fons l’enemic abans
de rebatir-lo: una feina realment agotadora!
Deixem ara els rossecs de la
saviesa i aquelles disputes d’ofuscament tabernari. I llegim altres poemes de
Khayyam:
Quan la blanca lluna esquinça
la túnica de la nit,
beu vi, ja que no trobaràs
millor hora que aquesta.
Alegra’t i no pensis en res
més, car la lluna
continuarà brillant sobre la
teva tomba.
I altre:
Quan canta el gall matinador a
trenc d’alba,
¿saps per què
crida i gemega tot sol i entristit?
Et diu que es pot llegir al
mirall del matí
que ha passat una altra nit de
vida, i tu no hi veus.
I un últim:
A l’obrador del terrissaire
vaig anar ahir a la nit,
i hi vaig veure dues mil copes
que parlaven i callaven.
I cadascuna em deia en la seva
pròpia llengua:
<¿On són el venedor, el
comprador, i el terrissaire?>
Vaaaa, vinga, una més. Ara sí,
l’última quarteta:
Tant de bo poguéssim trobar un
indret de repós,
o veiéssim un destí en aquest
llarg camí ple de fatigues.
Tan de bo un dia, passats cent
mil anys sota terra,
hi hagués l’esperança de tornar
a créixer com l’herba.
La vida, la fortuna, la mort,
el temps, el vi, la joventut, l’amor. Temes que posteriorment cantaran a
Occident els goliards. Un poema del recull Carmina
Burana (Quaderns crema, 1991. Versió de Joan Petit), ens recorda
especialment al poeta del Khorasan:
Oh Fortuna,
com la lluna,
variable en el teu estat,
sempre estàs creixent
o minvant;
la vida detestable
ara esmussa,
ara esmola
com per joc el pensament,
i dissol com si fos glaç
la pobresa i el poder.
Sort cruel
i inconsistent,
roda en moviment,
situació incerta;
salut vana,
sempre exposada a esvair-te,
ara te’m presentes
coberta d’ombres
i de vels,
mentre jo,
pel joc de la teva malvestat,
vaig amb l’esquena nua.
Ara la sort contrària
em nega salut
i virtut;
contínuament
les forces i el defalliment
van i vénen.
Ara,
cuiteu,
polseu les cordes;
puix que la sort
ha abatut el valent,
ploreu amb mi!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada