Omar Khayyam. Versos de sorra contra la saviesa (i un poc vi!)

 Per Joan Belló.

 

Omar, Omar, Omar. No pensem en un portugués xampurrejant el mar, el mar, el mar. Omar Khayyam, poeta de Nishapur, ciutat ancalada als confins iranis de la ruta de la seda, versaire del Khorasan, l’antiga Coràsmia grega, va viure 83 anys; una edat que concorda amb la imatge posterior –gravada en pintures i estores perses– que ha sobreviscut fins als nostres dies, sempre amb arrugues i barba blanca, com si fora un fill de Matusalem! Altres diuen que va morir al 1111 dC –amb 63 anys–. Qui té raó? Això és buscar-li tres peus al gat. Com les disputes erduites sempre són acarnissades –i sovint estèrils– nosaltres ens abstenim, sense cap remordiment, d’elegir data. Però vull creure –un poc de peloteo als nostres poetes preferits no està de més– que va viure els 83 tacos que li adjudiquen els erudits més optimistes.

Visquera 63 o 83 anys, Omar es dedicà tota la seua vida a observar el cel, a elaborar calendaris, a reformular teories matemàtiques o a matisar coneixements mèdics. I a escriure poesia. Amin Maalouf, en una novel·la on ficciona les peripècies d’un Omar tan asossegat que de vegades recorda a una planta, ens conta que al segle XII les quartetes circulaven clandestinament. Fins i tot algun amic –una mica rondinaire i buscaraons– possiblement feu befa d’aquells entreteniments poètics i li arribà a recriminar que un il·lustre científic com ell perdera el temps gargotejant quartetes. Omar, per sort, l’ignorà olímpicament. Maalouf ens confirma que Omar anava un poc a la seua, i sí! també estudià de valent –realitat o llegenda, diuen que coneixia de pe a pa obres completes d’Ibn Sina–. A tots ens agrada mitificar un poc, però si de veres empollà tractats d’Avicenna com diuen els seus superfans, és normal imaginar-lo, esgotat, revenjant-se de tanta saviesa i de tantes hores pouant llibres:

 

El meu cor mai no s’apartà de la ciència i l’estudi,

i hi ha molt pocs secrets que jo no conegui.

Vaig pensar durant setanta-dos anys, nit i dia,

i al final he sabut que no vaig aprendre res de res.

(Traducció del persa d’Àlex Queraltó. Edició d’Adesiara, 2019.)

 

Normal! Qui menja massa, es farta i vomita. De vegades, les lectures abusives poden trastocar –una mica– els nervis i la salut general dels devoradors de llibres –la història ens ofereix exemples il·lustratius que podem comentar en futurs papers–. En altres quartetes Khayyam abandona els meridians i la claredat escèptica d’un Sòcrates –allò de no saber res de res–  però esdevé igual de malfiat, prudent i dubtós; això sí, a través d’uns versos més poètics, nocturns i críptics. Nosaltres, complaguts, li ho agraïm:

 

Aquells que són la font de l’excel·lència i del saber

a la reunió dels doctes van il·luminar els companys.

Van caminar per un sender, allunyant-se en la nit fosca,

van explicar uns quants contes abans d’anar-se’n a dormir.

Omar llegint fins a l’últim dia. Com toca!

Per als qui no som Ibn Sina ni Omar Khayyam, les seues quartetes ens consolen en la pròpia mediocritat, i ens reafirmen en les arenes movedisses del vaguerio on ens trobem còmodament instal·lats. En fi, des què llegim Omar Khayyam, els amigatxos de LaLlibretat no tenim tan mala consciència quan fem el gos, la nostra activitat preferida, a la qual no dediquem el temps que es mereix. Però així són les coses. El món s’empenya en complicar-nos la vida amb títols d’anglés, maldecaps burocràtics i en envellir-nos, cada dia, un poc més. Però prou, prou! No ens queixem. Aquests peatges, al cap i a la fi, tampoc són inadmissibles. Hi ha coses pìtjors: un examinador d’anglés, un funcionari planxat que rep la visita inoportuna –cada dia– d’estudiants despistats, o un esperit immortal que es marceix eternament per moltes vegades que la Terra s’obstine en pegar voltes al sol.

La novel·la ficcionada d’Omar Khayyam, que com moltes novel·les comença bé i es desunfla a meitat camí. Però té pàgines bones, sobretot les dedicades als dos amics d’Omar: el visir Nizam al-Mulk i l’ismaïlita Hassan ibn Sabbah, cèlebre ancià de la muntanya i fundador de la secta dels assassins (possibles fumadors d’haixix que assassinaven eficaçment qui volien).

“Consideremos a los antiguos, los griegos, los indios y los musulmanes que me han precedido. Ellos han escrito profusamente sobre todas esas disciplinas (científiques). Si repito lo que han dicho, mi trabajo es superfluo; si les contradigo, como constantemente estoy tentado de hacer, otros vendrán después de mí para contradecirme. ¿Qué quedará mañana de los escritos de los sabios? Solamente las críticas hacia aquellos que les han precedido. Se recuerda lo que destuyeron de la teoría de los otros, pero lo que desarrollan ellos mismos será indefectiblemente destruido, ridiculizado incluso, por aquellos que vengan después. Ésta es la ley de la ciencia; la poesía no conoce semejante ley, no niega jamás aquello que la ha precedido y lo que la sigue jamás la niega, atraviesa los siglos con tranquilidad. Por eso escribo ruba’iyyat”. Això ho col·loca Amin Maalouf (traducció de Concepción García Lomas) en boca de Khayyam. Cal dir igualment que, per sort, els científics no han aturat la maquinària hipotètica i empírica sabent que en un futur algú els contradirà. Omar escriví les quartetes però, com hem vist, no plantà un semàfor en roig davant l’escrutini dels misteris i la ciència de l’univers. I es podria haver cohibit. No sols pels rigorismes d’algunes tendències ultraortodoxes de l’islam, sinó també per aquell sentit del ridícul –un poc bobo– que escriu Maalouf. Les polèmiques al món musulmà –religioses i filosòfiques, més que científiques– podien contindre la dialèctica estructurada, inintel·ligible moltes vegades, dels antics platònics i neoplatònics, així com la mala bava i la ganyota cruel del cínic grec. Un contemporani de Khayyam, al-Ghazalí (1058-1111 dC), martellejava els filòsofs contraris a l’islam a la seua Destrucció dels filòsofs –criticada més tard per Averrois a la Destrucció de la destrucció–. Així se les donaven els científics i filòsofs de l’època si calia denigrar o contradir els predecessors: destrucció! El propi al-Ghazalí, a El salvador del error. Confesiones (Editorial Trotta, 2013. Traducció d’Emilio Tornero), ens conta la cura que prenia a l’hora de portar la contrària als seus rivals:  “la refutación de un sistema antes de comprenderlo e investigarlo a fondo es caminar a ciegas y me tomé muy en serio el estudio de aquella ciencia, dedicándome para ello exclusivamente a la lectura de libros, sin recurrir a ningún maestro, en los momentos que me quedaban libres tras la enseñanza y la redacción de libros sobre ciencias legales, pues estaba yo entonces ocupado en la enseñanza e instrucción de trescientos alumnos en Bagdad”. No parava en torreta, l’home! S’aplicava a abocar llum sobre els errors amb el mateix mirament i afany que segles abans havia cultivat el pagà Cels –va llegir tots els papers del corpus cristià existent fins al segle II dC– per portar la contrària als cristians, o amb la mateixa obstinació amb què els sicaris de Pinochet –com conta Bolaño– estudiaven escrits marxistes per interrogar i torturar els malaguanyats xilens. Conèixer a fons l’enemic abans de rebatir-lo: una feina realment agotadora!

Deixem ara els rossecs de la saviesa i aquelles disputes d’ofuscament tabernari. I llegim altres poemes de Khayyam:

 

Quan la blanca lluna esquinça la túnica de la nit,

beu vi, ja que no trobaràs millor hora que aquesta.

Alegra’t i no pensis en res més, car la lluna

continuarà brillant sobre la teva tomba.

 

I altre:

 

Quan canta el gall matinador a trenc d’alba,

¿saps per què crida i gemega tot sol i entristit?

Et diu que es pot llegir al mirall del matí

que ha passat una altra nit de vida, i tu no hi veus.

 

I un últim:

 

A l’obrador del terrissaire vaig anar ahir a la nit,

i hi vaig veure dues mil copes que parlaven i callaven.

I cadascuna em deia en la seva pròpia llengua:

<¿On són el venedor, el comprador, i el terrissaire?>

Vaaaa, vinga, una més. Ara sí, l’última quarteta:

 

Tant de bo poguéssim trobar un indret de repós,

o veiéssim un destí en aquest llarg camí ple de fatigues.

Tan de bo un dia, passats cent mil anys sota terra,

hi hagués l’esperança de tornar a créixer com l’herba.

 

La vida, la fortuna, la mort, el temps, el vi, la joventut, l’amor. Temes que posteriorment cantaran a Occident els goliards. Un poema del recull Carmina Burana (Quaderns crema, 1991. Versió de Joan Petit), ens recorda especialment al poeta del Khorasan:

 

Oh Fortuna,

com la lluna,

variable en el teu estat,

sempre estàs creixent

o minvant;

la vida detestable

ara esmussa,

ara esmola

com per joc el pensament,

i dissol com si fos glaç

la pobresa i el poder.

 

Sort cruel

i inconsistent,

roda en moviment,

situació incerta;

salut vana,

sempre exposada a esvair-te,

ara te’m presentes

coberta d’ombres

i de vels,

mentre jo,

pel joc de la teva malvestat,

vaig amb l’esquena nua.

 

Ara la sort contrària

em nega salut

i virtut;

contínuament

les forces i el defalliment

van i vénen.

Ara,

cuiteu,

polseu les cordes;

puix que la sort

ha abatut el valent,

ploreu amb mi!

Fem cas a Omar. Bevem vi! Sols ens falta l’amada o l’amat.

I per tancar aquest recorregut, una cançó de l’Ovidi Montllor que m’agrada molt, on l’alcoià també musica el vi, i la vida, i el món, i el temps… Verí-good: 

La fortuna, roda capritxosa…