TOTS AL BÚNKER

 

TOTEKING en un concert (Font: elenanorabioso.com)

El rap no es nada misterioso, el rap nace en Chicago, però que inventa también Bob Dylan en Subterranean homesick blues. Si l'haguera escoltat un xic de catorze anys que escolta rap des de no sap ni quan, hauria dit: Què classe de declaracions són estes i més venint d’un professor d’Universitat com Enrique Vila-Matas? Què sabrà ell de rap? Ara, eixe xaval que llig, i fins i tot, ha arribat a escriure estes línies, no pensa el mateix. Reflexions canviants a causa del pas del temps de banda, Vila-Matas ha escrit el pròleg, doncs la veritable cara de Búnker, és Manuel Rodríguez González, aka TOTEKING. L'editorial, Blackie Books.

La introducció ja és provocadora. Tota una anàfora de dos pàgines i mitja començant les oracions amb la paraula Odi. L’última frase defineix una part important, Te odio por tener a tu puto padre, y yo no. La mort de som pare l’animà a escriure. No és ex novo, doncs no cal anar molt lluny, el mateix Vicent Andrés Estellés s'inspirà en la fallida del seu fill -o filla- per escriure Coral romput. És increïble allò a què ens pot llançar la voluntat davant una llàstima. Però també, és impossible entendre al rapero, sense saber la relació amb som pare. Recorde l'anècdota del seu antecessor queixant-se per la mala qualitat dels comentaristes de Basket. Identificat fins dir basta. Mon pare li passa igual amb els de futbol, i no li falta raó. Les llances, en una ocasió, foren dirigides a un comentarista de la 1, ja que el to de la seua veu incordiava la parsimònia i estabilitat de mon pare. Cadascú amb les seues manies.

Mitjançant les descripcions del barri de la Macarena, on va nàixer i créixer, descriu la visita a la casa d’Antoni Machado, on Manuel adquireix un estil costumista, dins de la seua Sevilla natal. Comer delicias y entrenar isométricros de paso, algunes descripcions no tenen pèrdua. I què important és la cultura de bar en este país, així ho ha reflectit la pandèmia. I tots amb les seues particularitats: al País Valencià l’esmorzarot; a Madrid les tapes (fins que les privatitze Ayuso); a Màlaga el pitufo....Hem de ser sincers, a tots ens bombardejaren des de març de l'any enrere amb el conte Disney de trobar a faltar familiars, amics, amants, però tots realment -o la gran majoria- han dibuixat a la seua ment una cerveseta a un bar. Els escrits quotidians són de primera, jugaria en la Champions League. Quan passa uns minuts baix l’aigua amb tiburons blancs és d’una grandíssima capacitat literària, tot i això, cal parar esment en el capítol de Gatillazos. Ací repassa aquells moments més desagradables dins de la vida del músic, on intenta escapar d’eixa imatge de fals ídol que produeix, tanmateix, des de la seua realitat el fan. L’ambigüitat, el una de cal y otra de arena, li aporta una riquesa literària mai vista a esta obra. Estem molt acostumbrats a les bones paraules del nostre artista favorit, però i lo roín? On quedà les males experiències, les poques ganes de cantar davant de milers de persones, els viatges? Honestedat, així definiria a TOTE.

Hi ha una part del llibre que és una autèntica joia, i de les cares, no bisuteria barata. Es coneix millor a la persona, qui hi ha darrere del rap o la literatura. I a més, la complexitat del seu ésser. Tote, millor dit Manuel González Rodríguez, prefereix quedar-se a casa que eixir de festa, a la cançó NBA així ho narra Yo amanecía junto a mi balón, tú junto a las botellas. Però tanmateix, després es contradiu a si mateixa, Saliendo de resaca al campo ese número seis, estaba claro ya que yo no iba a ser el nuevo Garbajosa, canta a Puzzle. Tote critica a qui surt de festa, però per què no? Ell també ha gaudit de la horrible sensació de tragar-se un xupitet de tequila, de rialles absurdes que sense portar alcohol en sang no les provocaria, o d’alçar-se amb la sensació què algú està menjant-se el seu cervell. Clarament, Tote ha gaudit la nit com tots. No obstantant això, ahí és on s'aprecia la complexitat de la persona. Alhora, rebutja l’ostentació i l’egocentrisme. Explica com un dia jugant a Basket amb els amics, arribà un xic qui portava un caríssim xandall Nike, i tots -inclòs Tote- van tractar-ho com un pallaso, les rialles envers ell foren la tònica principal. Però clar, en Ahora vivo de esto, altra peça musical de l'artista, s’aprecia la lírica identificadora del rap, enaltidora d’un mateix, on la resta són uns pringats. Egocentrisme pur i dur. Per tant, el sevillà es riu del què porta Nike, però després vacil·la de lo puto amo que és? M'encanta. Ahí radica la complexitat i les contradiccions d'un mateix. Totes i tots hem criticat coses, que després -algunes d’elles- hem acabat fent i/o dit. Tampoc ens condemnaran a la creu per això, de moment.

A més a més, no ignora el motiu pel qual s’ha fet una persona coneguda, és a dir, també tracta el rap i la seua carrera. Concretament, em quede quan narra les seues visites setmanals a Discos del sur per encomanar i comprar tota la novetat musical underground . Eixa praxi ja quasi s’ha perdut. La digitalització de la música ha actuat com Ayax amb la seua espassa travessant les cabres en un alienació mental transitòria, ho ha matat tot. També ha passat el mateix amb les epístoles, en quin lloc s’ha quedat la bona pràctica d’enviar i rebre cartes? Gmail ha cremat totes les naus. Tornant a la música, si la gaudeixes en format físic eres un estrany. Això de tindre a una estanteria un cercles tancats a uns plastiquets quadrats pa’ què? Si puc fondir-los, com Hefest els metalls, fins que es derrame sang per les meues oïdes a través de YouTube o Spotify. Per contra, la digitalització, com un drac bufant foc per la boca, també ha afavorit l’entrada i èxit de tants i tants artistes musicals, i el hip hop no és excepció. Natos y Waor, per exemple.

Per altra banda, Tote és un assidu a la lectura i ho deixa veure mitjançant les mencions d’escriptors com Jean Marie Le Clézio o Witold Gombrowicz. Les provocadores i significatives cites, Si dinero es símbolo de excrementos, la avarícia no es más que una forma de coprogafia, així te les amolla Tote. Per cert, esta frase és de Guido Ceronetti. Altre nivell ja és Montaigne. M’imagine al francés i Tote al castell bevent vi i mastegant raïm, animant-se poc després l’últim a pillar un micròfon amb la intenció de marcar-se un freestyle per la posterioritat. De segur, Montaigne gaudiria igual que jo quan aní a un concert de Tote a la sala Moon en València. A una entrevista, el rapero declarà que la seua biblioteca personal ja es quedava xicoteta, però tio, és que té entre cinc-cents i sis-cents llibres. Que ois. M’atabalaria veure’m 500 llibres col·locats verticalment mirant-me, mentres el subconscient o qualsevol merda de terme que s’inventen els psicòlegs em diu: Llig, llig, llig! Si algun dia em creue amb Tote li ho preguntaré: Com no convides als veïns a ta casa per celebrar una enorme fogata amb tant de llibre? Els llibres no només tenen eixe ús tan intel·lectual -socialment entés- per llegir, qui no et diu que una Bíblia no pot contribuir a una bona barbacoa?

Se m’oblidava el títol, Búnker -com títol- consisteix en la idea de l’escriptor de tancar-se a una habitació, aïllar-se de tot el món com Henry Haller a El Lobo Estepario, i endinsar-se al seu món. Pero per què? La teua realitat no es tanca quan t’enclaustres com un malalt agorafòbic. De fet, tot el contrari, cal viure, veure, llegir i sentir per escriure. Els monjos són la clau. Quan estan tancats al monestir només es dediquen a tasques relacionades amb la religió, però els traus d’allí i què? No saben fer res, perquè no han viscut altra vida més que dedicar-se a oracions amb salms on les paraules Señor, Virgen Maria, Padre nuestro són les més habituals; i, per altra banda, llegir una recopilació de llibres amb diluvis, plaga de granotes i un home clavat a una creu. Per inspirar-se, cal viure. El rollo eixe antisocial a l’altra vora del riu!