DE GIMNÀS I GILIPOLLES

 


Per Salvador Montalvá.

Sabeu que un gos pot patir una tendinitis? Però més increïble em sembla haver escoltat açò entre màquines, estores encoixinades per tonificar abdominals i animalots amb una part superior corporal esculpida en marbre, contrarestada per dos barretes de carranc si baixaves la mirada.


Si puede levantar eso, ole su figa peluda. Les declaracions d’este xic a la piscina municipal d’Alzira, allà per 2014/2015, em semblen més concises i clares que els meus dards enverinats llançats en LA LLIBREtat contra aquelles gents dignes de fer meme. Jiménez Losantos sempre a la memòria. Res de Universitats, biblioteques, Cases de la Cultura, res d’això. Les converses més curioses i estrambòtiques són a sales de musculació. Está loca, despues de follármela, me dijo que había hecho un trío la semana pasada con un camarero y no sé quién. Ara els gimnasos semblen ser una espècie de consultoris sexuals, només falta Leticia Sabater amb eixa cara castigada – o millor dit, desfigurada- per la cirurgia estètica, pegant la xapa amb els seus lamentables consells. L’esprimatxat de cabells rossos i curts, de qui emanà esta frase, pot tindre la seua vida personal i sexual com desitge -no soc qui per jutjar-, però prim, ho digué gairebé a crits a un amic a l’altra punta de la zona de musculació. Sols li faltà pujar a una tarima, pillar un micròfon i que s'adonaren allà on Crist va perdre la creu. Imagineu les cares d’aquells dels voltants, dels què estaven amb uns pinganillos agarrats per les orelles, aïllats del món amb les seues melodies i veus rebotant per la seua oïda no, eixos no s’enterarien ni de mitja. Però en el meu cas, em quedí igual que una gàrgola de Notre-Dame, petrificat.

Amb la Covid-19, un nou exercici hem aprés al gimnàs: netejar. Abans i després d’utilitzar màquines, cal netejar amb paper i flus flus d’eixe. Déu només sap la composició química que porta això. Més bé, el lleixiu o el pixum de rats penats que siga, ho sabran els responsables de la neteja. Quan anàvem a les classes de religió a l’institut, un company tenia el TOC de netejar totes les taules amb el mateix aparell, impregnant l’ambient d’una entabuixada olor. Anys més tard, he vist a gent  repetir l’acció. Aquell xic ruixava un poc, al gym la gent té la inintel·ligible mania de banyar sencera la màquina amb això, d’esta forma no estàvem a un gimnàs, sinó en una sauna química, on era impossible realitzar la funció vital primordial pel que fa a les fosses nassals. Clar, ara tot té sentit. Tirem pixum de rates perquè nosaltres som les rates.

Per altra banda, l’estereotip este de qui va al gimnàs, no té cervell. No ho qüestione, ho afirme. No indague tant en això perquè subnormals hi ha en tots llocs, siga a una sala de musculació, el Congrés dels Diputats, o fins i tot, tu (probablement), si m’estàs llegint. La problemàtica és l’egocentrisme i els influencers amb tot eixe compendi que han creat per emanar falsos sentiments i subnormalaes convertides en frases motivadores. Els influencers són símptoma de com les generacions més joves estan -o estem- baix una gran sobreprotecció per part dels nostres pares. A més, la tecnologia ens ha facilitat molt la vida, convertint-nos en inútils. Si no fora per Internet, jo no elaboraria estes martellaes literàries. Sense desviar-me del tema, en definitiva, la joventut necessita de persones que han aconseguit cert èxit, per rebre estímuls. Podria transcriure algunes d’estes dolces i edulcorades fins dir basta de frases, però de moment no he impregnat de merda els meus escrits, i així continuarà sent. Pensant-ho millor, va, una diré que escoltí: No soy creído, solo me alegro de los objetivos que voy marcándome. El meu objectiu fou no descollonar-me davant d'esta còpia barata de Narcís, Oller no, el gladiador romà. La constància i l’esforç és el que importa, l’èxit és secundari. Els somnis són cosa de Walt Disney, tu eres tu. A mi m’agradaria escriure com el cabró de Garcia Márquez, però collons, soc realista i ja puc esprémer el meu cervell de moniato per arribar a un quart de la seua qualitat literària. No arribaré ni en broma, però mentres em deixen torear ací ni tan mal. No oblidem i remarquem: tu eres tu. Quan escrivia raps amb tretze anys somiava en ser com Eminem, però torna la redundància: Eminem només hi ha un. Ara, per a collons l’home invident que ve als gimnàs tots els dies. Chapeau per eixe home, qui es desplaça de màquina en màquina pel corredor del gimnàs amb la mateixa vitalitat i ganes que una planta carnívora posant fi a la vida d’un  feredat insecte amb un nom estranyíssim.

L’egocentrisme fa parella amb els capullos que intenten plantar la carabasseta en la llavor de la xica. Solo respeto si estan casadas, digna frase de ser penjada a ForoCoches. El calb que soltà tal perla serà el típic que, a l’hora d’eixir de festa, realitzarà autèntiques barbaritats humorístiques sense tindre en compte la seua dignitat com ésser humà. Intentant destacar i fer-se valdre, serà un bufó de la cort dels seus amics i amigues. Segurament, més d’una vegada haurà tornat a casa establint un diàleg amb el seu jo, realitzant-se preguntes de tipus existencials per la magnitud del ridícul feta eixa nit. Futur humorista en paro, com deia el meu professor de francés quan algú feia alguna broma en classe. A banda, els homes semblen que, a partir de certa edat adulta i madura viuen una nova realitat. Un nihilisme social i educatiu, on es creuen totalment exempts de l’exercici del dissimule. Mirar descaradament a les xiques realitzant assentadetes o glutis entra en eixe gran ventall d’exempcions. Dos veneçolans que només saben atacar a El Coletas pel seu suport a la dictadura chavista, llançaven lascives mirades a una xica de cabells rossos i dos bombes asimètriques pel que fa a la resta de la seua fisonomia corporal. Eixes mamelles operades hauran propiciat comentaris que, afortunadament, no han arribat a la meua oïda, però em faig la idea. La xica que faja el que vullga, per mi com si es vol destruir-se com ésser humà igual que Yola Berrocal, però aguantar a eixos dos xatos calents moniatos se fa boleta.

No estic de conya quan dic que, quasi tots els matins ahí estava Ruben El Pipo Baraja exercitant els músculs. L’ídol de la infància, titular indiscutible en aquells partidassos aliens a la realitat disputats en el Pro Evolution Soccer 2008. Imatge única quan es retirà com futbolista professional, acomiadant-se de tota l’afició en l’abans anomenat Luis Casanova, després d’una inusual i estranya temporada on gairebé disputem el següent any en la segona divisió. Tot i això, guanyarem la Copa del Rei. Eixe serio gest facial no l’ha pogut eliminar de l’ADN personal, com jo tampoc la meua vergonya i timidesa per parlar amb ell. Només reuní valor en una ocasió i perquè veia un tema de conversació de fons. Rubén, enhorabuena que hoy es el aniversario de aquel gol de Ayala que os dio la Liga del 2002. Aconseguí traure-li una tímid i vague somriure, afirmant que ja ni ho recordava. Em donà les gràcies i continuà amb els seus exercicis. Què coses té la vida! Hi ha gent que no s’acorda dels seus mateixos èxits. O, almenys al cas de Baraja.

Consells? Només un: no exerciteu cames al gimnàs després d’estacar-vos una platà d’arròs al forn. És fisiològicament incompatible realitzar qualsevol activitat física i/o mental quan la nostra panxa digereix bona cosa de greix botifarrer, complimentat per la cansalada, així com els cigrons, la creïlla, la tomaqueta... Consells que vos els done el monitor fortot de la Piscina Municipal, qui estos dies està acabant una de les mil novel·les de Santiago Posteguillo. Eixe tio m’encanta, li ha pegat una escopinyada a la cara a tots els heterodoxos historiadors, adoradors de la producció més purament científica de la Història antiga. Fuck egocèntrics i fuck estos historiadors. Total, acaben sent el mateix.

 


Comentaris