JA ESTEM FARTS DE TANTA HORTA!

 

Blocatge de Donnarumma al tir de Saka, i  la selecció de futbol d’Itàlia campiona de la Eurocopa 2020. Què sabia l’arquer sobre la desmesurada histèria col·lectiva humana esclatada pels carrers italians? Covid, normes de seguretat, variant delta, això què és? Noruega, escrit per Rafa Lahuerta i publicat per Drassana, ha despertat una espècie d’anomalia psicològica semblant. El premi Lletraferit 2020 ha provocat l’efecte malament del postureo. A la xarxa social del pardalet blau, totes i tots han realitzat el mateix ritual: foteta buscant aparentar cert professionalisme darrere de la imatge i missatges recomanant este best-seller valencià. Sabeu eixa pressió social inconscient que es genera al teu voltant per dir o fer alguna cosa? Bé, he caigut. He sigut com Abu Zayd quan realitzà la conversió al cristianisme i jurà vassallatge a Jaume I; en el meu cas, l’he llegit i m’he trencat el cap per escriure esta ressenya.

En primer lloc, l’artista Gustav Klimt i Rafa Lahuerta s’assemblen més del que podríem pensar. Lahuerta no utilitza la tècnica del pa d’or com el pintor austríac, però sí ha canviat les regles del joc literari valencià. Els dos -Klimt i Lahuerta- són innovació, ruptura total amb tot allò que demanaven els tontos culturetes a les grades. Ja està bé d’escriure sobre terres, taronges i Salvem l’horta. La producció literària valenciana ha patit una obsessió constant per tota la temàtica agrícola, a causa d’una espècie d’arrelament -mai millor dit-, de connexió amb aquell element que tant configura i identifica al País Valencià, i en concret a tots els voltants del Cap i casal. Ja estem farts. Només la Guerra Civil ha superat, pel que fa l’ample catàleg de llibres i autores/ors, a tanta Horta. Lahuerta amb Noruega ha pegat igual de fort que un xinés al gong. Mostra una València urbana, cèntrica, de xicotets comerços sense invasió de multinacionals assassines, on la seua família és coneguda per tindre un establiment de llandes i conserves marines. Un estil fresc i trencador de tots aquells professors d’ensenyança valenciana, els quals sobreexplotaren i avorriren una realitat, la qual molt d’ells no visqueren ni de lluny. Ací l’aixada, sistemes de regs i arrossos no tenen espai. I en cap moment parlem d’un estil de rics (literatura burgesa), sinó altra perspectiva, altre punt de vista, tractant i desenvolupant la capital del Túria.

Per altra banda, entre Lahuerta i el Cap i casal s’estableix una relació personal. És impossible entendre l’obra, sense conéixer València. La ciutat creix, es desenvolupa i canvia, a mesura que ho fa el protagonista. Canaletto aconseguí il·lustrar el paisatge urbanístic d’aquella Venècia del XVIII amb els seus canals fluvials, mitjançant el treball pictòric. A València no tenim automòbils aquàtics travessant la ciutat, però Lahuerta, dibuixa amb les seues paraules l’estat i les modificacions temporals des de finals del seixanta del segle passat fins estos últims anys. Tot urbà. Carrer de Drets, Trench, Assaonadors, Cavallers, Pau, Plaça Cànovas... Semblava, mentres llegies, que caminaves pels diferents carrers. Tot i això, esta obra és com llegir a Kant. Has de tindre un element auxiliar, doncs recomane llegir-lo amb Google Maps, ja que pots perdre’t mentalment.

Això sí, València, amb Albert Sanchis Bermell -el protagonista-, es converteix en un Moulin Rouge parisenc. Sweet soul, Sándalo, Lisboa o Radio City, tots llocs on el protagonista s’endinsa en diferents paradisos terrenals per aquells tractats en alcohòlics anònims. Si este Albert haguera visitat el bar de El Tenampa, com haguera narrat les trobades banyades per tequil·la amb José Alfredo i Chavela Vargas? Un altre nivell haguera sigut. A banda, Velluters és caracteritzada -correctament- com una còpia barata del Bronx neoiorquí. Històries amoroses i carnals no falten, sent amb o no professionals amoroses. La vida del truhan, ciego habitual, com canta el rapero espanyol, Kase O.  I per últim, trobem veritables personatges. Esta última és interessant. De vegades coneixem a éssers humans realment extraordinaris per una capacitat interpretativa inconscient i innata. Un besavi meu, assegut a les dos en punt, era capaç de començar una actuació musical sobre la taula, tenint com instrument la cullera; Jesús Gil anunciant la seua candidatura a l’alcaldia de Marbella en un jacuzzi amb xicones d’escassa roba. Això són personatges reals. Les seues performances són singulars perquè no s’adapten a les situacions o als medis. Al revés. Les persones s’han d’adaptar a ells. A Noruega no surt ni el meu besavi, ni el senyor Gil (tant de bo), però sí El Lentejas, un ésser digne d’estudi per a un sociòleg.

A més a més, hi ha espai literari per als assumptes familiars i les amistats adolescents. Noruega, baix opinió personal, s’assembla a una escena del film, El Caballero oscuro. Concretament, una de les quatre rodes del batmòbil roda amb velocitat sense aconseguir desplaçar-se, ja que el vehicle està prop d’autodestruir-se. Finalment, Christian Bale -interpreta a Batman- surt amb una singular moto negra de grosses rodes, sortint del mateix batmòbil. Això és Noruega. És a dir, les monòtones històries kinkis i teenagers es transformen en un exacerbat dinamisme narratiu per saber més i més sobre la seua família. De zero a cent. 

A més, Noruega lluita ferotgement amb Patria – de Fernando Aramburu- per qui elabora la millor narració. Novament, dinamisme pur. Més bé, dinamita. La primera persona ajuda a clavar-te plenament en la mateixa història, com quan claves el cap baix l’aigua freda en un dia de vents subsaharians. De fet, durant un nom determinat de pàgines hi ha una narració -en primera persona també- d’una altra persona, aconseguint l’or, quan podria haver-se quedat en plata. A més, el protagonista té pretensions literàries, elaborant projectes de novel·la, com ell ho esmenta. No tenen pèrdua. Realment, si avaluem per l’estil, Noruega és llegir tres o quatre llibres diferents. Per si no teníem suficient, el mateix Rafa Lahuerta surt com un personatge més. És el primer escriptor, qui devalua i opina despectivament sobre una obra seua. Em va dur el llibre La Balada del bar Torino. Li ho vaig agrair, encara que és improbable que el llija. La balada del bar Torino és l’anterior publicació de Lahuerta.

No obstant això, també molta palla mental del protagonista. Travessa una etapa d’introspecció, on tot són ploreres i avorrides paraules. Quina mania més insana té la gent esta del món literari d’escriure sobre el desemparament, la desesperança i la carestia d’autoestima. No m’estranya que una gran massa social no tinga el gust de llegir, qui s’interessa per absurdes reflexions? La literatura té un objectiu captivador, és pegar una bufetada sobre qui està llegint, és atraure, és transportar. Quina imatge vens quan el teu discurs és només que eres un loser paràsit, un eunuc que marxa sense pena ni glòria. Els monòlegs interiors són per a un mateix, i si et sents un pringat sempre et quedarà la cridà al programa d’Esperanza Gracia.

Llig Arroz i tartana, Llig Arroz i tartana és un dels comentaris recurrents que li llança el iaio Pepe al seu net, el protagonista. Albert fa com jo amb Cien años de soledad de Garcia Márquez. Reunim ànims i forces però a les poques pàgines, el nostre cap cau en teles aràcnides, no tenint espai per seguir la mateixa història. Arriba a ser gairebé una problemàtica mental, un Estat de la qüestió com diuen al TFG. Si soc capaç d’alçar-me a  les set del matí per alçar pesos i barres en el gimnàs, per què no ho soc per processar paraules d’una de les millors obres escrites de la contemporaneïtat mundial? Tal volta Albert pensava el mateix, però alçant el got amb un líquid alcohòlic al seu interior. Per altra banda, apuntades queden algunes obres, arran de les mencions del mateix Albert: Mujeres, de Bukowski; La Ciudad oscura, de Alfons Cervera; El aullido del mudo, de Miguel Núñez.

Comptat i debatut, ara tocaria una recomanació? Noruega és la viva i furiosa tempesta que es genera després de quatre o cinc dies d’una temible ponentà. L’atmosfera es neteja de tota la brutícia calorosa i apegalosa. En altres paraules, Lahuerta ha trencat esquemes i és motiu de consideració.