JA ESTEM FARTS DE TANTA HORTA!
Blocatge
de Donnarumma al tir de Saka, i la
selecció de futbol d’Itàlia campiona de la Eurocopa 2020. Què sabia
l’arquer sobre la desmesurada histèria col·lectiva humana esclatada pels
carrers italians? Covid, normes de seguretat, variant delta, això què és? Noruega,
escrit per Rafa Lahuerta i publicat per Drassana, ha despertat una
espècie d’anomalia psicològica semblant. El premi Lletraferit 2020 ha
provocat l’efecte malament del postureo. A la xarxa social del pardalet
blau, totes i tots han realitzat el mateix ritual: foteta buscant aparentar
cert professionalisme darrere de la imatge i missatges recomanant este best-seller
valencià. Sabeu eixa pressió social inconscient que es genera al teu voltant
per dir o fer alguna cosa? Bé, he caigut. He sigut com Abu Zayd quan realitzà
la conversió al cristianisme i jurà vassallatge a Jaume I; en el meu cas, l’he
llegit i m’he trencat el cap per escriure esta ressenya.
En
primer lloc, l’artista Gustav Klimt i Rafa Lahuerta s’assemblen més del que
podríem pensar. Lahuerta no utilitza la tècnica del pa d’or com el pintor
austríac, però sí ha canviat les regles del joc literari valencià. Els dos
-Klimt i Lahuerta- són innovació, ruptura total amb tot allò que demanaven els
tontos culturetes a les grades. Ja està bé d’escriure sobre terres, taronges i Salvem
l’horta. La producció literària valenciana ha patit una obsessió constant
per tota la temàtica agrícola, a causa d’una espècie d’arrelament -mai millor
dit-, de connexió amb aquell element que tant configura i identifica al País
Valencià, i en concret a tots els voltants del Cap i casal. Ja estem farts.
Només la Guerra Civil ha superat, pel que fa l’ample catàleg de llibres i
autores/ors, a tanta Horta. Lahuerta amb Noruega ha pegat igual de fort
que un xinés al gong. Mostra una València urbana, cèntrica, de xicotets
comerços sense invasió de multinacionals assassines, on la seua família és
coneguda per tindre un establiment de llandes i conserves marines. Un estil
fresc i trencador de tots aquells professors d’ensenyança valenciana, els quals
sobreexplotaren i avorriren una realitat, la qual molt d’ells no visqueren ni
de lluny. Ací l’aixada, sistemes de regs i arrossos no tenen espai. I en cap
moment parlem d’un estil de rics (literatura burgesa), sinó altra perspectiva, altre punt de vista,
tractant i desenvolupant la capital del Túria.
Per
altra banda, entre Lahuerta i el Cap i casal s’estableix una relació personal.
És impossible entendre l’obra, sense conéixer València. La ciutat creix, es
desenvolupa i canvia, a mesura que ho fa el protagonista. Canaletto aconseguí
il·lustrar el paisatge urbanístic d’aquella Venècia del XVIII amb els seus
canals fluvials, mitjançant el treball pictòric. A València no tenim automòbils
aquàtics travessant la ciutat, però Lahuerta, dibuixa amb les seues paraules
l’estat i les modificacions temporals des de finals del seixanta del segle
passat fins estos últims anys. Tot urbà. Carrer de Drets, Trench, Assaonadors,
Cavallers, Pau, Plaça Cànovas... Semblava, mentres llegies, que caminaves pels
diferents carrers. Tot i això, esta obra és com llegir a Kant. Has de tindre un
element auxiliar, doncs recomane llegir-lo amb Google Maps, ja que pots
perdre’t mentalment.
Això
sí, València, amb Albert Sanchis Bermell -el protagonista-, es converteix en un
Moulin Rouge parisenc. Sweet soul, Sándalo, Lisboa o Radio
City, tots llocs on el protagonista s’endinsa en diferents paradisos
terrenals per aquells tractats en alcohòlics anònims. Si este Albert haguera
visitat el bar de El Tenampa, com haguera narrat les trobades banyades
per tequil·la amb José Alfredo i Chavela Vargas? Un altre nivell haguera sigut.
A banda, Velluters és caracteritzada -correctament- com una còpia barata del
Bronx neoiorquí. Històries amoroses i carnals no falten, sent amb o no
professionals amoroses. La vida del truhan, ciego habitual, com canta el
rapero espanyol, Kase O. I per últim,
trobem veritables personatges. Esta última és interessant. De vegades coneixem
a éssers humans realment extraordinaris per una capacitat interpretativa
inconscient i innata. Un besavi meu, assegut a les dos en punt, era capaç de
començar una actuació musical sobre la taula, tenint com instrument la cullera;
Jesús Gil anunciant la seua candidatura a l’alcaldia de Marbella en un jacuzzi
amb xicones d’escassa roba. Això són personatges reals. Les seues performances són
singulars perquè no s’adapten a les situacions o als medis. Al revés. Les
persones s’han d’adaptar a ells. A Noruega no surt ni el meu besavi, ni
el senyor Gil (tant de bo), però sí El Lentejas, un ésser digne d’estudi
per a un sociòleg.
A
més a més, hi ha espai literari per als assumptes familiars i les amistats
adolescents. Noruega, baix opinió personal, s’assembla a una escena del
film, El Caballero oscuro. Concretament, una de les quatre rodes del batmòbil
roda amb velocitat sense aconseguir desplaçar-se, ja que el vehicle està prop
d’autodestruir-se. Finalment, Christian Bale -interpreta a Batman- surt amb una
singular moto negra de grosses rodes, sortint del mateix batmòbil. Això
és Noruega. És a dir, les monòtones històries kinkis i teenagers
es transformen en un exacerbat dinamisme narratiu per saber més i més sobre la
seua família. De zero a cent.
A
més, Noruega lluita ferotgement amb Patria – de Fernando
Aramburu- per qui elabora la millor narració. Novament, dinamisme pur. Més bé,
dinamita. La primera persona ajuda a clavar-te plenament en la mateixa
història, com quan claves el cap baix l’aigua freda en un dia de vents
subsaharians. De fet, durant un nom determinat de pàgines hi ha una narració
-en primera persona també- d’una altra persona, aconseguint l’or, quan podria
haver-se quedat en plata. A més, el protagonista té pretensions literàries,
elaborant projectes de novel·la, com ell ho esmenta. No tenen pèrdua.
Realment, si avaluem per l’estil, Noruega és llegir tres o quatre
llibres diferents. Per si no teníem suficient, el mateix Rafa Lahuerta surt com
un personatge més. És el primer escriptor, qui devalua i opina despectivament
sobre una obra seua. Em va dur el llibre La Balada del bar Torino. Li ho
vaig agrair, encara que és improbable que el llija. La balada del bar
Torino és l’anterior publicació de Lahuerta.
No
obstant això, també molta palla mental del protagonista. Travessa una etapa
d’introspecció, on tot són ploreres i avorrides paraules. Quina mania més
insana té la gent esta del món literari d’escriure sobre el desemparament, la
desesperança i la carestia d’autoestima. No m’estranya que una gran massa social
no tinga el gust de llegir, qui s’interessa per absurdes reflexions? La
literatura té un objectiu captivador, és pegar una bufetada sobre qui està
llegint, és atraure, és transportar. Quina imatge vens quan el teu discurs és
només que eres un loser paràsit, un eunuc que marxa sense pena ni
glòria. Els monòlegs interiors són per a un mateix, i si et sents un pringat
sempre et quedarà la cridà al programa d’Esperanza Gracia.
Llig
Arroz i tartana, Llig Arroz i tartana és un dels comentaris
recurrents que li llança el iaio Pepe al seu net, el protagonista. Albert fa
com jo amb Cien años de soledad de Garcia Márquez. Reunim ànims i forces
però a les poques pàgines, el nostre cap cau en teles aràcnides, no tenint
espai per seguir la mateixa història. Arriba a ser gairebé una problemàtica
mental, un Estat de la qüestió com diuen al TFG. Si soc capaç d’alçar-me a les set del matí per alçar pesos i barres en
el gimnàs, per què no ho soc per processar paraules d’una de les millors obres
escrites de la contemporaneïtat mundial? Tal volta Albert pensava el mateix,
però alçant el got amb un líquid alcohòlic al seu interior. Per altra banda,
apuntades queden algunes obres, arran de les mencions del mateix Albert: Mujeres,
de Bukowski; La Ciudad oscura, de Alfons Cervera; El aullido del mudo,
de Miguel Núñez.
Comptat
i debatut, ara tocaria una recomanació? Noruega és la viva i furiosa
tempesta que es genera després de quatre o cinc dies d’una temible ponentà.
L’atmosfera es neteja de tota la brutícia calorosa i apegalosa. En altres
paraules, Lahuerta ha trencat esquemes i és motiu de consideració.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada