MONJOS I ELS SEUS FETITXES

 

Un servidor llegint.

Probablement haja ressenya literària futura, no assegure al 100%. Açò comentava en un darrer escrit (Una estona a la llibreria) cap a finals de febrer, sobre La pesta a València (1648-1649). Amb LA LLIBREtat, soc com el responsable de subministrar la metadona als drogoaddictes. Ací teniu la ressenya literària. Ara ja tot per l’aire. El responsable de l’obra? Vicent Josep Escartí. D’allà al costat, d’Algemesí. I l’editorial Institució Alfons el Magnànim (2020), vinga, a veure si algú d’eixos treballadors alfonsins em promociona.

El títol és clar com aigua i poc subtil, no obstant això, no hem de guiar-nos per eixa característica tan primària, doncs la màgia radica en la composició de les dues memòries conformadores del llibre. La primera a càrrec del frare dominic, Francesc Gavaldà. L’orde religiosa dominica en València és com la Camorra en la banda meridional italiana. Tots dos són monstruosament poderoses, malgrat el seu poder sobrenatural de invisibilitat. Els innumerables tentacles del calamar gegant dels dominics acapara qualsevol edifici en el Cap i Casal. Actualment, passeges prop del Mercat de Colón en València, i ahí està el Convent de Predicadors per una banda, i una escola per altra. Tots dos baix supervisió dominica, ets clar. Franco s’enganyà. En compte de tanta histèria amb la maçoneria, hauria -si més no en terres valencianes- haver fet caça a estos regulars. Per altra banda, Pau d’Alacant -nascut en eixa ciutat, però vivint a València- és el responsable de la segona i escarida memòria. Ahí ofereix un xicotet (tediós i monòton) resum biogràfic dels seus vint-i-set col·legues caputxins morts a causa de la pesta. Collin Farrow interpretant al protagonista del film Alejandro Magno, manà executar al metge del seu amant, ¡Ejecutadle!, i tot per no aconseguir sanar-lo. A Sevilla, este Pau llançava eixos mateixos ¡Ejecutadle! en les rabudes homilies dirigides als seus feligresos, per les -suposades- pràctiques herètiques dels seus feligresos. Tanta mala fama guanyà, que el traslladaren a València ràpid. L’imagine eixint de Hispalis escoltat per la policia, com Figo quan tornà al Camp Nou amb la samarreta merengue.

M’alce amb un ull tancat, on vaig jo pel món si encara no és de dia?, doncs el gimnàs és la resposta a una de tantes preguntes interiors diàries, tot i això abans dejune. No tinc sucre en gra, però sí edulcorant líquid transparent. No em queda altra. Ho tire sobre el café. Primer glopet i conforme entra, el llance sobre la pica de la cuina, juntament amb tota la pilastra de plats per llavar. La memòria de fra Francesc Gavaldà és això, un insuportable café carregat de dolçor i llepolies al servei d’autoritats municipals i eclesiàstiques. El Real Monestir de santa Maria de la Murta en Alzira pateix el mateix quadre clínic, pel que fa a l’absència d’alguna opinió negativa davant el seu estat present ruïnós. Tot són reverències, abraçades i arrumacos, però per què no llançar una boleta de paper banyada amb saliva? Per què no estudiar la desamortització de Mendizábal, la qual la deixà en eixa condició decrèpita? Per què d’aquella València empestada, el pare Gavaldà no escriví, almenys un minúscul paràgraf sobre els errors comesos a la ciutat pel que fa a la gestió de la pesta? Tanmateix, crec que este senyor era una espècie de Fernando Simón del moment. No passa res. Reblar el clau en opinions negatives no exclou la qualitat que puga tindre un esdeveniment o una narració. De fet, tot el contrari. Aporta major complexitat i riquesa a un estat de la qüestió. Per què quedar-nos amb la medalla de subcampió, si hi ha possibilitats d’alçar el trofeu victoriosos? Al cap i a la fi, si creem literatura al servei d’una entitat poderosa, tot seran invisibles paraules passades per un filtro de buidor sentimental i emocional. El grau d’Història en la Universitat de València és un boníssim exemple.

A més a més, males notícies per als ortodoxos historiadors de la Universitat de València. Escartí no busca l’atracció de rates d’arxius històrics, tira fletxes de qualsevol producció històrica divulgativa i alta qualitat literària. Només amb la nítida introducció, deixant de banda les dues memòries, ja tens setanta-set pàgines de vastes planures de coneixements sobre l’època. Sense cap mena de dubte, si ho haguera de recomanar a alguna persona concreta, seria a algun dissenyador bohemi estrany d’estos que fabriquen peces de roba més prop de disfressar a alienígenes, que vestir realment a un ésser humà. El cotó patí de debò un constant abús per part del lleixiu -en dos ocasions consecutives-; el teixit sofria la força dels rajos solars fins aconseguir l’assecament total de tal peça; per últim, travessava pel llavat i perfumat amb romer i ginebrer. El romer és versàtil -per no dir l’hòstia-, igual que el tires a la paella, perfuma una peça de roba. A més a més, els remeis casolans no tenen pèrdua. Alguns prenien pel matí una nou, altres prenien brots de ruda -no sabia què collons era això- i una figa seca, i tot junt s’ho mengen. Al dia següent, a l’altura del pit es col·locaven una coqueta d’arsènic cristal·lí; al tercer dia de tot eixe embolic, pols de grans d’hema assecats a l’ombra, mesclat amb vi blanc. De tots estos destarifos, només m’apanya l’últim, però qui sap, quan em torne a pegar un colp de calor com el sofrit el mes passat, igual m’anime a seguir este tractament de medicina alternativa. Ara bé, Escartí no es lliura d’una punxada personal. Sols el portal del Real quedava de nit obert i per ell no entrava cap cotxe (...), segons narra fra Gavaldà. Però com tradueix un cotxe? Ja si vols posa el model, un C3, Qashqai, Golf TDI? Malgrat que la nèmesi de qualsevol historiador passa per detectar anacronismes i empalar al responsable, personalment em desperta la imaginació. Home, albira un Ferrari Miura entrant per la porta del Real cap a mitjans del segle XVII, saps o què?

Cadascú pot tindre els seus fetitxes personals, però quin tipus de trastorn tenien estos monjos amb els peus? Pensava que eixes fantasies només eren possibles a la ficció, com en la sèrie Me llamo Earl, on un dels personatges xupla una de les extremitats d’una xica amb una finalitat sexual. De bojos. Pau d’Alacant comenta que un dels frares caputxins, dedicat a treballs vinculats amb l’almoina, es passejava descalç per l’Horta. A més, segons narrava, sofria terribles cremades. Eixos peus serien una tomatina de Bunyol entrant en contacte amb el terreny reverberant els crits solars estiuencs. Fra Gavaldà, per altra banda, escrivia: Anaven davant les processons, totes descalces, els cabells desfets, el rostre cobert amb un volant negre i amb un Crist crucificat a les mans. Això jo també ho he vist aquells matins que abandonàvem les acampades de festivals. O fins i tot, en els mateixos concerts, indistintament entre dones i homes. Serà que estes persones ja havien llegit sobre l’absència de sabates? Si la vida és una caixa de sorpreses, estos adoradors de creus i sants són com aquell listening de B2 d’anglés que un servidor hagué de fer (total, per suspendre’l). Consistia en la fugida vital d’un matrimoni, abandonant els seus treballs amb salaris astronòmics per traslladar-se al camp i viure de tallar-li el monyo als veïns. WTF? Dels fetitxes i absurdes històries angleses passem a la vagància, un pecat capital per cert. Segons el nostre amic caputxí, un dels frares passejava pels voltants de València, quan de sobte li ordenà cavar una fossa a l’escolà que anava amb ell, on seria sepultat posteriorment (el frare, no l’escolà). El motiu de no cavar era Divendres Sant. Eixe mateix dia era Divendres Sant, per tant el monjo no volia treballar. Em resulta familiar. Mai em veuràs estudiant un Dia o Nit de Nadal, Any Nou o Divendres Sant, tanmateix. No soc creient, però què collons? El no dejes para mañana lo que puedes hacer hoy, em sembla la major bòfia que el capitalisme juntament amb eixe mentida de cultura de l’esforç -i que tant efectes nocius ha tingut en la societat, com la figura dels influencers- ha tingut.

No sabia que existien proto-Menéndez Pelayos ja en el segle XVII. Segons fra Pau d’Alacant, València fou fundada pel cabdill dels grecs -Hèrcules Tebà- cinquanta anys enrere a la batalla de Troia. Té collons la cosa. Damunt se tira el pisto de realitzar localitzacions cronològiques. I després, quan els romans es varen fer senyors d’Espanya, els va semblar que només la seua ciutat havia d’anomenar-se Roma i li donaren el nom de València, que sona el mateix en llatí que Roma en grec, escriví fra Pau d’Alacant. Ací he de traure la meua pedanteria pel que fa la Història, entesa com disciplina científica. Roma és la derivació llatina de Reo, terme etrusc. Reo vol dir riu en llatí. No sabia que esta gent mig calba i vestits amb una sotana negra fins els turmells guardaven certes simpaties amb les comèdies. Lope de Rueda ja havia mort, per tant els entremesos ja eren gaudits pel públic teatral, però no pels monjos. A banda, remarque eixe senyors d’Espanya, tal vegada persones del rigor de Jiménez Losantos o Ortega Smith han tingut una bona i satisfactòria erecció hispànica.

Coneixia la història de l’Àngel Custodi, qui en temps de Martí l’Humà es popularitzà al Cap i Casal per una epidèmia de pesta, però no Lluís Beltrán. Este senyor rebí la devoció total del poble valencià. S’encomanaren a ell com els senadors al gladiador, Narciso, per assassinar a l’emperador romà, Cómodo. Iker Jiménez pararia esment al saber què profanaren la seua tomba; autoritats religioses besaren els seus peus -el fetitxe al primer crit, com la taula i el llit- i romaní una nit sencera en la sagristia del Convent dels Predicadors. És interessant veure com els éssers humans en situacions crítiques, realitzem una sèrie de pràctiques per pal·liar el nostre fredat. Busquem mitjançant accions intangibles i admeses (baix la nostra realitat) amb la fi de mitigar el càstig o el sofriment que tant pertorba el nostre benestar. És com quan saps que suspendràs un examen, i malgrat la situació, continues estudiant per una ínfima esperança que la nostra ment il·lustra. Tanmateix, amb les oracions religioses sembla el mateix. No queda res. Absolutament res, i encara alguns mortals naden a contracorrent davant les enormes ones per mantindre’s en la mar esperançadora. Per contra, estan els que de la seua pena barregen una eixida emocional i la perdició. L’alcoholisme d’Eric Clapton i la fallida del seu fill, no l’ha privat de tocar la guitarra a un nivell només intel·ligible i comparable amb divinitats de la talla d’Apol·lo o Bragi; qui haguera esbrinat que un nano discriminat per la societat i benvolgut per les meretrius, com Toulouse-Lautrec, pintaria eixos cartells parisencs tan singulars. És involuntària esta màscara de Yuval Noah Harari -pendent de lectura tinc Homo Deus- que m’he posat en este paràgraf, però necessària. En conclusió, no tot serà pegar-li fogata a estes gents que no surten de les quatre parets i resen a un tio clavat en una creu.