ENTRETÉ I CAFÉ
Un tallat i una pulga -així l’anomena el cambrer de la cafeteria- demane. El matí no presenta cap novetat. Cap aspecte a ressenyar pel que fa a la situació meteorològica, ni tampoc sobre afers quotidians personals. A l’última taula, abans de partir direcció als servicis, un solitari home major d’altes graduacions mira al no res. No soc mag, ni tampoc tindrien proves contra mi per culpar-me. Tot i això, esbrine que la seua ment no realitza eixe exercici gairebé inevitable, quan adoptem una posició estàtica de repòs absolut. Pensar. Per què pensar tant? Els tontos te diran que és roín (surten arrugues, segons les veus ignorants faltes d’evidències científiques); aquelles i aquells addictes a la tortuosa feina d’utilitzar el cervell no et contradiran. Eixe senyor realitzava una batalla contra si mateixa. Dibuixar mentalment una planura blanca buida o abastida amb una supèrflua capa de gespa verda, distanciant-se de qualsevol dimoni vital present, passat o futur. Quin esforç! Dues don