ENTRETÉ I CAFÉ
Un tallat i una pulga
-així l’anomena el cambrer de la cafeteria- demane. El matí no presenta cap
novetat. Cap aspecte a ressenyar pel que fa a la situació meteorològica, ni
tampoc sobre afers quotidians personals. A l’última taula, abans de partir
direcció als servicis, un solitari home major d’altes graduacions mira al no
res. No soc mag, ni tampoc tindrien proves contra mi per culpar-me. Tot i això,
esbrine que la seua ment no realitza eixe exercici gairebé inevitable, quan
adoptem una posició estàtica de repòs absolut. Pensar. Per què pensar tant? Els
tontos te diran que és roín (surten arrugues, segons les veus ignorants faltes
d’evidències científiques); aquelles i aquells addictes a la tortuosa feina
d’utilitzar el cervell no et contradiran. Eixe senyor realitzava una batalla
contra si mateixa. Dibuixar mentalment una planura blanca buida o abastida amb
una supèrflua capa de gespa verda, distanciant-se de qualsevol dimoni vital
present, passat o futur. Quin esforç! Dues
dones, ja bé agranades, i possiblement educades escoltant el lamentable serial
d’Elena Francis, xarraven a l’altra taula. La seua conversa, però, seguia la
línia dels altres. No criticaven, només xarraven d’uns i altres, sense cap
crítica negativa. Cosa estranya, inconscientment l’edat no perdona, i així com
els homes tendixen a ser insofribles, les dones pequen de la vella pràctica de
la rumorologia. Me’n vaig al banc que he de solucionar açò; Ai,
jo també que he d’anar on t’he dit. Ja està bé hui.
Si em pose ací em marege
de veure passar a la gent, assenyalà mon pare. Estàvem
en Màlaga, tot just abans de veure el film Parásitos, soparem a un Lizarran
en la mateixa estació Maria Zambrano, quan el meu antecessor soltà estes
paraules. Era dissabte (abans de la pandèmia) i la gran massa social civil i no
civil patia la malaltia del desfici, possiblement, de les infermetats més
antigues des que l’ésser humà començà a ser bípede i menjar carn al calor d’una
paella. Ara, la quadrada vitrina de l’Entreté i Café oferia una imatge
limitada de la Plaça Major. Des del meu seient, on gaudisc sota la redona taula
blava turquesa, aprecie Perfumeria Prieto, Nautalia Viajes i tots
eixos comerços que segueixen fins arribar a l’avinguda Sants Patrons,
sinó optes per girar pel cantó on es troba B7 i clavar-te pel carrer Sucro.
Tanmateix, estic d’acord amb les paraules de mon pare. Les persones es movien
com abelles sobrevolant el panell per produir mel, com voltors rondant una vall
en busca d’alguna presa fallida. D’ací cap allà, i d’allà cap ací. Totes i tots
amb les seues històries i motius, travessant la cèntrica i urbana plaça de forma
irregular amb més eixides de tota Europa, segons la meua professora d’història
de l’institut.
Entre mossos a eixa pulga
d’olives amb tomaqueta dins d’un panet, i el glopet de tallat llegia un
article sobre Joan Roís de Corella. Era l’aniversari del seu naixement, i Nosaltres
La Veu havia publicat un article amb dades biogràfiques i referides a la
seua obra. A l’institut, un dels seus títols fou obra voluntària per pujar la
nota. Més que llegir-se el llibre, això era una manera hipòcrita de mostrar
interés per una assignatura. Unes quantes dècimes per catapultar la nota i
aconseguir una satisfacció personal per part de l’alumne. De fet, el company
que se’l llegí no donà molt bones referències. Possiblement, Roís de Corella
siga una castanya (no ho sé) però, què passa? Cal acceptar-ho. Totes les
literatures, qualssevol, compta amb les seues misèries. Per llegir i/o escriure
en valencià, no s’ha de caure en el pecat de la divinització de la nostra
mateixa literatura. Malgrat que hem d’entendre -i estem obligats a això- la
forma i el contingut literari en la seua època (a mi m’ho diran, saps).
Tenia un nom
veritablement estranyíssim. A vore... Calímaco de Cirene, això, Calímaco de
Cirene. L’altre dia llegia un altre escrit en el National Geographic
sobre la Biblioteca d’Alejandria, i este Calímaco era el
responsable de l’organització i direcció de la mateixa. Si visquérem en la
societat victorina i jo fora alguna de les germanes Brontë o Mary Shelley
(patidores de la discriminació acadèmica), signaria amb este nom, sens dubte.
Tornant. El responsable de dita construcció havia sigut un tal Alexandre Magne,
però clar, es trobava pegant bacs per l’Índia barallant-se amb els seus soldats
per tornar ja a casa. La pulga s’acabava mentres llegia per segona
vegada eixe article. Però què els passa amb estos amants de les lletres amb les
biblioteques? Fuck biblioteques. Estàtics elements quadrats, situats en
les estanteries i on el seu interior conté pàgines i tinta, genera
inestabilitat visual i estètica. Si Lahuerta -en Noruega- envia a fer la
mà l’Horta, jo a eixos edificis claustrofòbics on la lucidesa perd valor davant
la insuperable quantitat de tapes, títols i noms.
Entra un xic de color
intentant vendre bijuteria barata, rebent la negativa de les dues dones
darreres. Una dona jove espenta suaument la cadira de rodes on es troba una
senyora major. S’assenten. A ella con hielo, a mí normal. A causa -molt
possiblement- de l’oxidació auditiva, l’octogenària ho remarca, A mí sin
hielo. Darrere meua, dos homes no cansen de moure els llavis i emetre
soroll barrejat amb paraules. Xarren i xarren. Hui és Sant Rafel; Ah
colló, pues a mi em diuen Rafel. Les converses populars, sense cap mena de
dubte, no són deixalles. Tot el contrari. Són xicotets tresors comunicatius
oblidats -la gran majoria d’ocasions- en les memòries col·lectives; instants
fugaços on l’espontaneïtat s’obri per camins i temàtiques desconegudes;
opinions i realitats compartides amb una greu carestia d’arguments o fonaments
sòlids. Açò és Alzira. Viva la quotidianitat, l’espontaneïtat de l’ésser humà,
i foc sempre a l’academicisme. Les germanes Brontë i Mary Shelley estarien d’acord.
Molt bo!!
ResponElimina