ALZIRA PER TOT ARREU | ENTRETÉ I CAFÉ

 Per Salvador Montalvá.

Un tallat i una pulga -així l’anomena el cambrer de la cafeteria- demane. El matí no presenta cap novetat. Cap aspecte a ressenyar pel que fa a la situació meteorològica, ni tampoc sobre afers quotidians personals. A l’última taula, abans de partir direcció als servicis, un solitari home major d’altes graduacions mira al no res. No soc mag, ni tampoc tindrien proves contra mi per culpar-me. Tot i això, esbrine que la seua ment no realitza eixe exercici gairebé inevitable, quan adoptem una posició estàtica de repòs absolut. Pensar. Per què pensar tant? Els tontos te diran que és roín (surten arrugues, segons les veus ignorants faltes d’evidències científiques); aquelles i aquells addictes a la tortuosa feina d’utilitzar el cervell no et contradiran. Eixe senyor realitzava una batalla contra si mateixa. Dibuixar mentalment una planura blanca buida o abastida amb una supèrflua capa de gespa verda, distanciant-se de qualsevol dimoni vital present, passat o futur.  Quin esforç! Dues dones, ja bé agranades, i possiblement educades escoltant el lamentable serial d’Elena Francis, xarraven a l’altra taula. La seua conversa, però, seguia la línia dels altres. No criticaven, només xarraven d’uns i altres, sense cap crítica negativa. Cosa estranya, inconscientment l’edat no perdona, i així com els homes tendixen a ser insofribles, les dones pequen de la vella pràctica de la rumorologia. Me’n vaig al banc que he de solucionar açò; Ai, jo també que he d’anar on t’he dit. Ja està bé hui.

Si em pose ací em marege de veure passar a la gent, assenyalà mon pare. Estàvem en Màlaga, tot just abans de veure el film Parásitos, soparem a un Lizarran en la mateixa estació Maria Zambrano, quan el meu antecessor soltà estes paraules. Era dissabte (abans de la pandèmia) i la gran massa social civil i no civil patia la malaltia del desfici, possiblement, de les infermetats més antigues des que l’ésser humà començà a ser bípede i menjar carn al calor d’una paella. Ara, la quadrada vitrina de l’Entreté i Café oferia una imatge limitada de la Plaça Major. Des del meu seient, on gaudisc sota la redona taula blava turquesa, aprecie Perfumeria Prieto, Nautalia Viajes i tots eixos comerços que segueixen fins arribar a l’avinguda Sants Patrons, sinó optes per girar pel cantó on es troba B7 i clavar-te pel carrer Sucro. Tanmateix, estic d’acord amb les paraules de mon pare. Les persones es movien com abelles sobrevolant el panell per produir mel, com voltors rondant una vall en busca d’alguna presa fallida. D’ací cap allà, i d’allà cap ací. Totes i tots amb les seues històries i motius, travessant la cèntrica i urbana plaça de forma irregular amb més eixides de tota Europa, segons la meua professora d’història de l’institut.

Entre mossos a eixa pulga d’olives amb tomaqueta dins d’un panet, i el glopet de tallat llegia un article sobre Joan Roís de Corella. Era l’aniversari del seu naixement, i Nosaltres La Veu havia publicat un article amb dades biogràfiques i referides a la seua obra. A l’institut, un dels seus títols fou obra voluntària per pujar la nota. Més que llegir-se el llibre, això era una manera hipòcrita de mostrar interés per una assignatura. Unes quantes dècimes per catapultar la nota i aconseguir una satisfacció personal per part de l’alumne. De fet, el company que se’l llegí no donà molt bones referències. Possiblement, Roís de Corella siga una castanya (no ho sé) però, què passa? Cal acceptar-ho. Totes les literatures, qualssevol, compta amb les seues misèries. Per llegir i/o escriure en valencià, no s’ha de caure en el pecat de la divinització de la nostra mateixa literatura. Malgrat que hem d’entendre -i estem obligats a això- la forma i el contingut literari en la seua època (a mi m’ho diran, saps).

Tenia un nom veritablement estranyíssim. A vore... Calímaco de Cirene, això, Calímaco de Cirene. L’altre dia llegia un altre escrit en el National Geographic sobre la Biblioteca d’Alejandria, i este Calímaco era el responsable de l’organització i direcció de la mateixa. Si visquérem en la societat victorina i jo fora alguna de les germanes Brontë o Mary Shelley (patidores de la discriminació acadèmica), signaria amb este nom, sens dubte. Tornant. El responsable de dita construcció havia sigut un tal Alexandre Magne, però clar, es trobava pegant bacs per l’Índia barallant-se amb els seus soldats per tornar ja a casa. La pulga s’acabava mentres llegia per segona vegada eixe article. Però què els passa amb estos amants de les lletres amb les biblioteques? Fuck biblioteques. Estàtics elements quadrats, situats en les estanteries i on el seu interior conté pàgines i tinta, genera inestabilitat visual i estètica. Si Lahuerta -en Noruega- envia a fer la mà l’Horta, jo a eixos edificis claustrofòbics on la lucidesa perd valor davant la insuperable quantitat de tapes, títols i noms.

Entra un xic de color intentant vendre bijuteria barata, rebent la negativa de les dues dones darreres. Una dona jove espenta suaument la cadira de rodes on es troba una senyora major. S’assenten. A ella con hielo, a mí normal. A causa -molt possiblement- de l’oxidació auditiva, l’octogenària ho remarca, A mí sin hielo. Darrere meua, dos homes no cansen de moure els llavis i emetre soroll barrejat amb paraules. Xarren i xarren. Hui és Sant Rafel; Ah colló, pues a mi em diuen Rafel. Les converses populars, sense cap mena de dubte, no són deixalles. Tot el contrari. Són xicotets tresors comunicatius oblidats -la gran majoria d’ocasions- en les memòries col·lectives; instants fugaços on l’espontaneïtat s’obri per camins i temàtiques desconegudes; opinions i realitats compartides amb una greu carestia d’arguments o fonaments sòlids. Açò és Alzira. Viva la quotidianitat, l’espontaneïtat de l’ésser humà, i foc sempre a l’academicisme. Les germanes Brontë i Mary Shelley estarien d’acord.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada