LA HISTÈRIA DEL FULL EN BLANC

 

Eixe full en blanc. La meua concentrada pupil·la clavada en un full exempt de paraules; la ment abstreta en eixa carestia d’oracions, esquemes, fletxes, idees i/o coneixements. Ni tan sols una simple il·lustració d’estes que traces amb un bolígraf o llapis, quan l’avorriment aprofundeix la teua forma d’estar. El senyor – a l’àmbit acadèmic, més conegut com professor o docent- emet sorolls, els quals irradien tota una cascada de paraules, encunyant conceptes teòrics. No l’escolte. Eixa llibreta, tamany A5 i portada horrible, genera la meua tensió mental davant la mancança de qualsevol expressió literària. I supose que ahí radica l’origen de tot, el naixement de LA LLIBREtat. El diagnòstic seria l’enemistat continuada amb fulls buits de tot rastre de tinta i formes associades a lletres.

Després d’un any, ací continue pegant la vara amb este portal web i sempre, amb algun contingut nou a escriure, publicar i compartir. El fandom, els escèptics i els pesats no estaran d’acord. El primer escrit data del dia 11 de novembre (2020). Entrí a Blogger un dia, polsí en Crear Blog, i c’est fini. Cert. No obstant això, el dia 30 -mateix mes i any- es creà el compte en Twitter. Punt d’inflexió indubtablement. No hi havia marxa enrere, com Julio César creuant el Rubicón. La importància (dic jo) de tot el construït radica més en esta decisió, que en aquella onzena de novembre. Estem equivocats quan parlem de les relacions, i només les associem amb altres éssers humans. Les ressenyes literàries, o qualsevol tipus d'expressió pel que fa al tema literari, són prova d'una relació amb el llibre. De fet, hi ha similituds. Amb les persones, establim un tipus de relació depenent de les circumstàncies, i de com siga la seua forma de ser. Els llibres el mateix. Depenent de molts factors residents a l'obra poden despertar en nosaltres uns o altre sentiments; unes o altres opinions. Amb Una vida de Guy de Maupassant (primer escrit), sentí la necessitat de compartir una sèrie de percepcions, crítiques -més o menys positives- i imaginacions personals. Existí la vaga oportunitat de publicar-lo en un portal semblant, però me la rebutjaren finalment. Llàstima gens ni miqueta. No m’ho acceptaren en eixe rebombori de culturetes i snobs literaris, doncs m’ho munte pel meu compte. Soc el clar exemple esperpèntic de Soy mi propio jefe. Primer, LA LLIBERTAT, per a després canviar-se a LA LLIBREtat.

Este camí de tres-cents seixanta-cinc dies ha sigut com la darrera festa fallera, on acabí a les sis de la matinada en un pub. Curt, molt curt. Quan comences un projecte mai saps si es perllongarà en el temps, doncs és la incertesa de si l’embrió quallarà o farà falta una altra espenta. Açò és la veritable màgia. No tenia una estratègia, una idea, un pues, d’ací un mes faré açò, pa’ després tal. Res. Tot seguit, utilitzí la xarxa social del retweet per a compartir i difondre eixos primers words. Després, tot pillà forma. Joan Belló i jo érem Xavi i Iniesta en esta partida consistent en passar-nos la pilota dels articles. Eixa ressenya de Manuel Baixauli escrita per ell -quan només el bloc tenia una setmana de vida- superà les cent visites. M’ha ajudat, animat i influït en tota la labor escrita. No tire les cartes en un programa de matinada, però eixe home d’actitud innocent i coneixement titànic és i serà una bestiola literària. Ja ha rebut algun astiró d’orelles per a que publique alguna coseta. Paga la pena.

Entrar a llits elàstics per botar despertaven bona cosa adrenalínica en la meua jove ment amb preocupacions, merament, vinculades amb deures d’escola i Playstation 2. L’entrevista al professor Joan Mateu fou el mateix. Actualment (i tinc proves per demostrar-ho) eixe escrit supera les nou-centes visites. Nou-centes visites en un portal, on la mitja normal són entre seixanta i huitanta visites. Bogeria se quedaria lluny, totalment. Ets obvi que la persona entrevistada generava l’interés de tots -sense excepcions-, però quedar-me a cent visites de les mil, tio. Això no ho havia ni somniat. A més a més, aprenguí molt a com treballar i realitzar entrevistes. Tota la responsabilitat de l’assimilació d’eixa pràctica, poc realitzada per mi, recau sobre Joan Mateu. En definitiva, escric perquè m’agrada, però tindre estos reconeixements puntuals són rebuts de tot cor. Més endavant, la ressenya personal de Noruega, ha sigut un dels últims èxits. Més modest, però cent-trenta visites no ho consideraria un mal resultat. No he heretat l’academicisme de Joan Fuster; tampoc escriuré huit-centes ressenyes literàries com Josep Iborra; clar està que no treballaré el rondallisme enricvalorià; i ni de lluny aconseguiré la capacitat poètica estellesiana. Tot i això, ho entenc com xicotetes victòries, ja que si lo haces por fama o por dinero, no lo hagas, com afirma Ayax en la cançó, Bukowski.

Per altra banda, tota esta situació ha obert en el meu meló una pregunta recurrent: per què m’agrada o, almenys, tinc la necessitat d’escriure? Moltes persones del gremi (i alguns guardonats amb premis literaris de prestigi) han conceptualitzat sobre l’escriptura. Per exemple, Almudena Grandes, qui fa escassos dies faltà, i des d’ací realitze una tímida de menció en honor a la seua memòria. No estic en una posició docta i erudita de clavar-me en eixa selva amaçònica tortuosa d’idees teòriques, tot i això, sí dirigir-lo al camp personal. La meua situació parteix de la necessitat d’expressar i alhora, mantindre’m distant. No estic parlant amb tu, però existeix un monòleg convertit en un diàleg aproximat, fins a cert punt. Un joc reflexiu, on l’associacionisme d’idees impregna tot el text, desmarcant-me, per a després tornar al punt de partida. Els escrits són una projecció de la meua ment, malgrat que de vegades peque d’hipèrboles i ironies, la qual cosa genera en la lectora o lector una imatge personal no cent per cent veritable. Si em permets una confessió: encara m’avergonyeix quan em diuen llegí el teu últim escrit, no sabia que escrivies. 

Existeix un personatge darrere del meu jo real. I per què? En Tesis (film d’Amenàbar), un personatge grava cinema gore, però després ell no ho practica a la vida real. Per què? Amb l’escriptura (com qualsevol afer artístic) és el mateix. Es proposa un desfogament intern, en què mostres una inquietud o una fascinació material representada en un camp concret de forma (fins i tot) inconscient. Per tant, la realitat o les opinions personals d’un mateix poden esperar, ja que l’art no té un compromís tancat amb un cadenat indestructible, pel que fa la realitat. Em cansí d’escoltar rap (en el sentit més purista de la cultura i ritme musical) perquè estava fart de raperos dient Soy el más real, tal i qual. L’art són les termites de la fusta. Envaeix tot, siga veritable o no. Tot siga per contribuir al malalt vici de l’expressió.

I per acabar (i per mantindre la formalitat mitja de l’escrit) només queden paraules d’agraïments. Agrair a Joan Belló, George Eduard i Eduardo Borrás pels seus escrits publicats; agrair al professor Joan Mateu Bellés, i a l’escriptor, Pasqual Alapont, per acceptar les entrevistes; a Agustí Sala per crear un logo personal. I en última instància, a totes les persones que han mostrat el seu interés llegint un o més escrits, i a tu per llegir-me ara mateixa. Dedicar uns minutets a un contingut creat per un servidor -de vegades kafkià- significa molt. I de fet, si hi ha opinions siguen més o menys favorables, benvingudes siguen. Ara ja podeu vomitar tot esta torta de doble xocolate i galetes que haveu engolit en forma de paràgraf. Objectius? Aspiracions?  Em quede amb una cita del colossal Garcia Màrquez: Y por fin, realicé el primer sueño de mi vida, que era empezar a escribir, sin que nadie me jodiera. En la literatura, de moment, no seré com Horaci en la batalla de Filipos. No fugiré, ja que LLIBREtat queda pa’ rato.