LECTURES, 2021

 

Per Salva Montalvá Muñoz.


1.      UNA NAVIDAD DIFERENTE, de John Grisham (Ediciones B, 2002)

Conversava amb un llibreter present en la Fira del Llibre Antic, celebrada tots els anys en Gran Via Marqués del Túria. Es un escritor muy conocido, y trata sobre una família que cambia sus planes en navidad, una cosa semblant em digué aquell home amb ulleres d’alta graduació, i suèter blau fosc devastat per l’inevitable pas del temps. Raó tenia. 

Un matrimoni decideix realitzar un viatge a una illa paradisíaca, allunyant-se de l'autòmata tradició nadalenca anual. La marxa de la seua filla a Amèrica del sud per a treballar de voluntària en una ONG, és determinant per animar-se a prendre esta decisió. L’atractiu no entra fins que la resta del veïnat -sabedor d’esta situació- comença una campanya coercitiva per a que ells celebren i preserven la continuïtat de la festa. Realment, és un reflex de com una tradició es pot entendre com una imposició. A més, de com una festa produeix desajustes mentals en el col·lectiu humà.

No esperes un best-seller amb una profunda història emotiva, on una quantitat considerable de personatges mostren les seues complexitats i dimonis interns. Estos llibres que et deixen pensant i reflexionant uns dies. Res d’això. Ara bé, complix amb les normes de l’entreteniment i la comèdia. Sens dubte, l’aconsellaria per a un filòleg hispànic atabalat, perquè els seus alumnes adolescents lligen alguna coseta que no siga l’entrada d’una foto d’Instagram.

 

2.      EL LOBO ESTEPARIO, de Hermann Hesse (Alianza, 1985)

Harry Haller i el desfici màxim, eixa haguera sigut la meua proposta de títol per a esta obra poser. El protagonista escriu i llig obsessivament, però es transforma amb les fugides nocturnes entre balls, drogues i putes. Per entendre’ns, baix la llum solar és un Isaac Newton -per les inquietuds intel·lectuals-, i sota la lluna és Julio Iglesias. No cal aclarir, supose.

A banda, retrata perfectament aquella Alemanya famèlica i buida d’estreles esperançadores, davant la situació post I Guerra Mundial. Una crisi econòmica, però també de valors morals. I per si no fora prou, també fa ressò d’un futur bèl·lic, enaltit pels aires de revenja per part d’autoritats i poble pla alemany. Atenció a l’spoiler, el senyor Hesse endevinà. Només cal anar-se’n a l’1 de setembre de 1939.

Ací deixe la RESSENYA LITERÀRIA personal d’esta obra: https://www.lallibretat.com/2021/01/quin-mal-ha-fet-lherencia-nietzschana.html





3.      PATRIA, de Fernando Aramburu (Tusquets, 2016)



Aramburu escriu la història de dues famílies basques, les quals tallen relacions de sobte. Motiu? L’assassinat del Txato (pare d’un dels nuclis familiars) a mans de Xose Mari (fill de l’altra família). L’afiliació d’este últim a la banda terrorista, ETA, explica tal fet.

Les narracions són excel·lents. He sigut un beduí esgotat bevent pel que fa a la caracterització i narració dels fets. Si hi ha algun però, és la seguida de fets. Les primeres huitanta pàgines són un escoltament de piano chopinista, transformant-se posteriorment en una valquíria wagneriana. Este avorriment esporàdic és, proporcionalment, un número de fulls insignificant, si atenem a les 644 pàgines de resultat final.

A banda, utilitzar nomenclatura basca, puntualment, carrega de força el relat. Al final, el llibre és acompanyat d'un xicotet diccionari basc-espanyol. No he vist la sèrie, però davant de la dicotomia audiovisual-lectura, em quede amb la segona.

 

4.      ESTADO DE SITIO, d’Albert Camus (Alianza, 1980)

Iniciar lectures teatrals em contenta. Significa que tardaré menys temps en llegir-lo, i si no, que li ho diguen a aquell Salva de 2n de Batxillerat. Encara recorde quan em llegí la vespra abans de l’examen, Luces de bohemia. Tota, sencera.

Camus dibuixa una hipotètica Cadis, patidora d’una desconeguda pesta que està acabant amb la vida de centenars d’habitants. Compte amb les similituds presents. La pesta és un personatge més qui controla a la població amb la por i la coerció. Decideix a qui matar i a qui deixar viu. El rerefons és polític. Camus denuncia els autoritarismes presents i passats, ja que la publicació de l'obra data de 1948. La personificació d’un element intangible -com és una pesta- fou una sorpresa gratament inesperada.

5.      EL JARDÍN DE LOS FRAILES, de Manuel Azaña (Colecciones El País, 2003)

Enveja frontal i total a Azaña. Només sé de dos coses amb un valor incalculable en este món: la Capilla Sixtina, primer; la qualitat narrativa i descriptiva del President de la II República, segon. Les seues vivències com a estudiant al Monestir de Sant Llorenç de l’Escorial emanen una frescor i virtut impressionant. Ara bé, existeix una doble cara. És una lectura sobrecarregada, plena de metàfores, i recursos literaris pecadors d’un doble sentit. Aconselle llegir-lo amb una mirada emocional i poètica, més que mental.

En eixe monestir nadaven entre les cabronades que feien els alumnes -Azaña també-, i  els monjos. Estos una quadrilla de pirats espirituals. Tot això dins d’una educació fèrria, uniforme i reglamentària.


6.      BÚNKER, de Toteking (Blackie Books, 2020)

Vaig pecar molt, conscientment, del meu fanatisme musical per Manuel González, aka Toteking. No obstant això, qüestione el seu plantejament sobre la idea de Búnker. En definitiva, hem de travessar per totes les emocions i experiències possibles -dins d’uns límits- perquè això és viure. A més, alimentar-nos de factors externs: llibres, films, música. No allò que diu sobre enclaustrar-te com un monjo medieval i, obsessivament, dedicar-li mil hores a allò on vullgues destacar.

La seua opinió de l’èxit, allunyada de les dolçors típiques dels influencers, així com les seues anècdotes i experiències personals són de chapeau.

Ací deixe la RESSENYA LITERÀRIA personal d’esta obra: https://www.lallibretat.com/2021/06/tots-al-bunker.html

 

7.      HISTORIA DE ROMA, d’Indro Montanelli (DeBolsillo, 2021)

Habemus papam! Per fi una lectura divulgativa de la història de Roma. Montanelli, posa’t a cobert, que les llances de professors universitaris ortodoxos en matèria científica, t’assassinaran!

El italià recull tota, absolutament tota la història romana, des dels inicis quan Ròmul i Rem fins l’entrada del hèruls a la capital de l’Imperi. Dedica capítols a tots els àmbits: política, economia, societat, religió... Malgrat la bona qualitat del llibre, l’època de Mario, Julio Cèsar i Sila, agarra un caràcter de telenovel·la veneçolana complexa. És impossible de recordar. És clavar-te a un laberint sense possibilitat d’eixida. Ni amb les explicacions de Mary Beard -catedràtica d’estudis clàssics en la Universitat de Cambridge-, la meua ment aconseguiria abstraure tota aquella odissea bèl·lica.


8.      NORUEGA, de Rafa Lahuerta Yúfera (Editorial Drassana, 2019)

Tot dit amb aquella ressenya publicada en juliol d’este any.

Ací deixe la RESSENYA LITERÀRIA personal d’esta obra: https://www.lallibretat.com/2021/08/ja-estem-farts-de-tanta-horta.html

 

 

9.      LA PESTA BUBÒNICA A VALÈNCIA (1609-1610), de Vicent Josep Escartí (Institució Alfons el Magnànim, 2020)

Dos monjos valencians -un dominic, l’altre caputxí- relaten els esdeveniments d’una València castigada per la mortal pesta. No només des de la quotidianitat, sinó també des de les normatives civils dictades per l’Ajuntament de València. L’escrit del primer té més chicha que el segon. Hi ha barra lliure d’influència religiosa. És comprensible.

A destacar el pròleg del senyor Escartí, qui contextualitza històricament, i recopila els diferents treballs mèdics presents fins principis del segle XVII.

Ací deixe la RESSENYA LITERÀRIA personal d’esta obra: https://www.lallibretat.com/2021/09/monjos-i-els-seus-fetitxes.html

 

10.  LA REPÚBLICA Y SUS ENEMIGOS, de Manuel Chaves Nogales (Almuzara, 2021)


On va este home?
, pensí. Estàvem dinant a l’Estany (Cullera), quan mon pare s’alçà de sobte, abandonant la terrassa. Un minut -si arriba- després, vingué acompanyat de tots dos llibres.

És una recopilació de talls periodístics sobre aquells fets, els quals provocaren la tremolor dels ciments governamentals de la II República: Sanjurjada, xicotetes revoltes anarco-sindicalistes i la Revolució d’Astúries. A més, compta amb entrevistes a aquelles personalitats polítiques més famoses. La d’Azaña no té pèrdua, ja que el corrent de l’entrevista es desvia cap a qüestions més personals i biogràfiques, que no tant discursos polítics buits i cuinats prèviament amb l’ajuda de dos súbdits molt bé pagats.


Comentaris