La LLIBREtat

                   Ma mare sempre ha dit que li encantava el nom Teresa . El públic uní forces en la solitària orquestra de l’aplaudiment. A la zona baixa, les grades laterals i les més altes, s’escoltava eixe soroll totalitzador. El joc inestable dels llums impossibilità saber la quantitat de mans xocant entre elles per tot arreu. Era la simple mostra de l’agraïment. Les cordes de la guitarra reberen els primers contactes de la punta dels dits. Només existí harmonia. El públic travessà un benestar auditiu. Sens dubte, era captivador. Un home amb camisa i pantaló tot negre començà a cantar. Avisà adés del nom de la peça musical a entonar, Homenatge a Teresa . Així, Ovidi Montllor entonava amb nostàlgia el record a una mestra de la infantesa. Almenys, així ho ha interpretat tothom. Tots els xiquets la seguíem/ I en un solar apartat /Ens instruíem / Al seu voltant . L’escriptor Juan Marsé no cantava, però sí escrivia. La seua obra, Últimas tardes con Teresa (Seix Barral, 2016), no és un