EL DESPERTAR ATRACTIU DE TERESA

       

        Ma mare sempre ha dit que li encantava el nom Teresa. El públic uní forces en la solitària orquestra de l’aplaudiment. A la zona baixa, les grades laterals i les més altes, s’escoltava eixe soroll totalitzador. El joc inestable dels llums impossibilità saber la quantitat de mans xocant entre elles per tot arreu. Era la simple mostra de l’agraïment. Les cordes de la guitarra reberen els primers contactes de la punta dels dits. Només existí harmonia. El públic travessà un benestar auditiu. Sens dubte, era captivador. Un home amb camisa i pantaló tot negre començà a cantar. Avisà adés del nom de la peça musical a entonar, Homenatge a Teresa. Així, Ovidi Montllor entonava amb nostàlgia el record a una mestra de la infantesa. Almenys, així ho ha interpretat tothom. Tots els xiquets la seguíem/ I en un solar apartat /Ens instruíem / Al seu voltant. L’escriptor Juan Marsé no cantava, però sí escrivia. La seua obra, Últimas tardes con Teresa (Seix Barral, 2016), no és un homenatge, ni tampoc un record. No obstant això, l’ús d’este nom els serví a tots dos per a un reconeixement social. Ovidi Montllor omplí el Palau de Sant Jordi el 1993, i Marsé obtingué, amb esta novel·la, el premi Biblioteca Breu el 1965. I ma mare? Doncs, és ma mare, crec que sobren les paraules, no?

            No subestimes mai el poder de l’espai literari. Siga una novel·la de ficció o realista. Marsé, com Henri Cartier-Bresson amb la seua càmera, fotografià una Barcelona agitada. Aquella Barcelona de finals dels cinquanta, on els afònics crits rabiosos d’un grup de joves sabiondos (nomenats universitaris), ressonaven per la lluita de renovacions polítiques i socials. Era irònic. Aquells debats polítics organitzats discretament, contrastaven amb unes intensitats internes esdevingudes per l’objecte i els arguments exposats. Moltes vegades no ens agrada allò que escoltem, i no podem mantindre els nostres llavis immutables. Teresa Serrat nadà en estos afluents de tímida subversió, de la impressió de quatre pamflets propagandístics i lectures de Simone de Beauvoir. Per altra banda, Marsé dibuixà la Barcelona lumpen. La dels barris, on la confrontació física naix d’una mala mirada, i les eixides laborals escapaven de la legalitat vigent. Manolo, aka Pijoaparte, és catedràtic d’este submón. No massa consonàntic amb l’universitari, per cert. Monte Carmelo i Pueblo Seco són els seus hàbitats. La conjunció de tots dos móns, aparentment amb arrels semblants, però diferents. Molt diferents. Sense consultar Vikipèdia, ja se sap que la ciutat de la Sagrada Família fou testimoni mut del naixement de l’escriptor. Les petjades no són debades. Les Rambles, carrer Escudillers, Passeig de la Bonanova, plaça Sanllehy, plaça Lesseps, carrer Trafalgar, carrer Gran Vista, plaça Reial, passeig de Santa Coloma, i el Parc Güell.

        Escassa educació i formació, partides de cartes al Bar Delicias, i preocupacions constants i persistents per butxaques buides. Així és Manolo. És interessant veure a l’instruït Juan Marsé, modelant com un escultor, este tipus de personatges. De vegades, els escriptors, mitjançant la configuració dels personatges, poden mostrar complexos i resignacions personals. Pot ser que, Marsé tinguera la voluntat de formar part d’eixe món marginal i obscur. Una espècie de vull ser així, però no puc. No puc perquè no he nascut en eixe entorn. Manolo, el pària murcià arribat a Barcelona, coneix una nit a Maruja i Teresa. Esta última és l’altra cara. La xiqueta de l’adinerada família Serrat, de residència estiuenca a Blanes. Tots tres són les peces dels famosos -i més que vistos- triangles amorosos. Possiblement, Marsé s’inspirà en la modelo, Brigitte Bardot, per caracteritzar a Teresa físicament. Les dues amb els seus cabells rossos i ulls blaus, i a més, conductores d’un Renault Floride. 

Brigitte Bardot en un Renault Floride

            L’alarma del fail vibrà amb el tractament del personatge de Maruja. És tractada com la ingènua, la xiqueta innocent i obedient. La que no qüestiona res de l’estatus quo. Només s’aprecia una mica de certa transgressió personal en aquelles nits de focs carnals, en què Manolo i ella emulen a Eros i Psique. Durant la seua estada hospitalària, desapareix. Marsé la deixà a la banqueta escalfant, mentres altres juguen el partit. Doncs, podria haver aportat una major presència. Una novel·la realista també pot jugar amb allò oníric o místic. No estic parlant de realisme màgic. Sinó, relatar una experiència onírica. Per exemple, la narració d’un somni interior; o una conversa directa amb Teresa o Manolo, tot i estar ingressada i inconscient.

            Juan Marsé és un escriptor d’aspectes secundaris. I compte, que estos recursos, gairebé invisibles, no són bòfia. De vegades, el lector esquiva estos importants detalls inconscientment. En general, la tinta de la novel·la és castellana. No obstat això, Marsé pega alguna martellaeta en l’idioma de les calçotades (podrien haver sigut més), i el de les boines i la Tour Eiffel. A banda, les inesperables aparicions auditives d’artistes musicals desconeguts. Los ejes de mi carreta, de Atahualpa Yupanqui, amenitza -puntualment- la novel·la amb la seua guitarra i el seu estil folklòric. I també, Tomaso Albinoni. El compositor italià, amb el seus característics Adagios, no passa desapercebut. A més a més, altres escriptors no han fallat a la invitació. Ací Marsé m’haurà vist a mitges. Pujant-me els pantalons, però deixant-me el tors descobert. Blas de Otero ja el coneixia, però Juan Goytisolo, és primera notícia per als meus oïts i vista. Espera, també m’ha pillat amb els peus despullats. Nâzim Himket tampoc el conec.

            Aprenden a hacer el amor sin metafísicas angustias posesivas, mientras la porquería de la vida prosigue en otra parte. A Marsé li diagnosticaren el Síndrome del poeta enamorat. El sentir afectiu és l’única espenta que anima a esta classe d’escriptors. Es del·laïta amb la galeta de l’amor, que qualsevol xiquet la deixaria per al final, després d’engolir un tros de torta. És un autor anacrònic. Hauria estat ben avingut amb tota eixa generació nou-centista romàntica: Larra, Bécquer, Espronceda, Zorrilla... I què seriem sense l’oxitocina navegant pel nostre cervell, provocant-nos tant de mal de cap? Se podían ya enumerar toda una serie de lances amorosos de la sangre, de pequeñas emociones unilaterales que oscilaban de un cuerpo a otro con intermitencias dictadas al azar.