LA BRUIXA JOAN FUSTER

        Potser, era un monòton dia. Un dia castigat per l’oblit futur, ja que l'he recordat puntualment. Tindria entre els dotze i els catorze anys perquè em sembla, que amb quinze ja tenia constància de qui era, així com la importància de la seua figura. Tampoc recorde per què estaria assegut a les primeres files de classe. Però ahí estava. Un pòster d’un home amb bigotet, ulleres i un somriure singular. A la part inferior, Joan Fuster. Nosaltres, els valencians. Indiferent. Però què li vas a demanar a un xiquet entre dotze i catorze anys? Li preguntí a mon pare, després de veure aquella figura. Home clar que sé qui és, em digué. Novament, indiferent, per al meu ésser.

            Tampoc sabia que este 2022 l’escriptor de Sueca inundaria tot àmbit literari. Enguany més que l’Any Fuster, personalment, encunyaria la Febra Fuster. La malaltia es caracteritza per desenvolupar un interés exacerbat per la figura de l’escriptor. Se materialitza en un interés per la seua lectura, i fins i tot, en els pitjors dels casos, escriure (com estic fent) sobre ell. El Levante – EMV s’ha contagiat. Tots els diumenges publica una carta de la seua correspondència personal. Els atabalats treballadors de l’Espai Joan Fuster desconeixen el descans. Com podran desconnectar si reben visites tots els dies? L’editorial 3i4 també ha caigut. Ha publicat una nova edició de Diaris, 1952-1960, amb pròleg d’Enric Iborra. Fins i tot, la Universitat de València. Concretament, la de Filologia celebrà recentment el Simposi Internacional Joan Fuster. Les falles, en la dècada dels seixanta, comptaren amb la vacuna fusteriana. Els responsables foren identificats i coneguts com Junta Central Fallera i l’Ajuntament de València.

            Aquelles falles coetànies a Fuster s'adonaren de la febra. El País Valenciano (Destino, 1962) caigué de cul sota la cosmovisió d’aquella festa popular, de Pasdobles i foc. L’home de bigotet singular i ulleres d’altes diòptries, publicà una guia turística a la valenciana. Ahí qüestionava alguns punts de la tradició fallera. Els fallers, o millor dit Junta Central Fallera i Ajuntament de València, pecaren de l’infame exercici de la tergiversació. Una de les pitjors malalties literàries. Sort per a qui la patisca! Fuster no escriví mai Las mujeres se disfrazan de fallera. Tot i això, en eixe moment fallers i falleres, tots dos, reberen la vacuna d’immunitat, gràcies a Junta Central Fallera i el consistori de la ciutat. Un valencià criticant les falles? Això on s’ha vist? A banda, encunya termes com Països Catalans? A les seues cases, el pervers catalanisme s’ha introduït com un virus entre les gents valencianes! Només els haguera faltat vincular-lo amb la maçoneria i el judaisme per arrodonir una amalgama plena de fal·làcies i manipulacions envers Joan Fuster.

            El 1963, la tradicional Cavalcada del Ninot fou alterada per una crema esporàdica, gens preparada dins de la programació festiva fallera. La falla Peu de la Creu-Juan de Vilarrassa (encara existeix) portava a la seua carrossa el lema, El mundo de los infiernos. Un dels ninots simulava a Fuster, caracteritzat paròdicament, amb el llibre El País Valenciano. La marxa, amb eixes gents alegres i musicals, com totes les Cavalcades del Ninot, arribaren al clímax amb una fogata imprevisible. Fuster, en eixe instant, era una bruixa tardo-medieval castigada amb les furioses flames de la Inquisició. Condemnat per heretgia. La seua confluència amb allò català no entrava dins la idiosincràsia d’aquell regionalisme valencià bé entès. Els acusadors eren unes ments alienes d’una ortodòxia social i festiva, totalment manipulada. Les autoritats falleres -Junta Central Fallera-, i l’Ajuntament de la ciutat admiraren este acte. De fet, no van tindre cap cura en compartir les imatges de la fogata en tots els mitjans de comunicació possibles. Tanmateix, era una manera d’opinar. Compartir la mort artística de Fuster era un crit de guerra des d’un punt de vista institucional. La Junta Central Fallera i l’Ajuntament de València no volien a Joan Fuster.

<<El Aquelarre>>, de Francisco de Goya (1797-1798)

            L’acadèmic també va sofrir les estocades de les literàries llances falleres. El 1963 -mateix any-, la comissió Plaça de la Mercè (encara existeix) li dedicà uns versos no gaire agradables. Pecarem del vague exercici de parafrasejar: Cert llibret escrigué un fuster / que empudegà nostra essència / demostrant-li a València / i als valencians, no voler. / L’home -que és de molt saber / segons creu, sense falòries-, / renega de nostres glòries / amb un cinisme sincer. / Mostra ser pantomimer / i per la seua expressió / mereix de fet l’expulsió / d’este país tan sincer. / Que es menge el pa d’altre lloc; / que ací a València volem / fills que no ens tiren al fem / com ens ha llançat fa poc / Que es menge paella en rata / ben neteta, de marjal... / i que... no li sente mal / si és que te el budell de gata! / I altres coses que callem/ per no armar més polseguera. / Creguem que el lloc de primera / d’eixe mite, és el fem. Em quede amb eixe /que ací a València volem / fills que no ens tiren al fem. És molt representatiu de la cosmovisió fallera. Cara a la societat, ni les autoritats falleres, ni les seues gents merament civils, acceptaren una crítica o una tímida paraula mala. Les falles són festa i tradició, i són immillorables!

            Al cap i a la fi, Fuster no pararia esment a eixes ganivetades fallides, eixos atacs propis d’un odi col·lectiu ortodox, pecador d’ignorància. La indiferència, potser, és el millor armament per a lidiar amb estes situacions. El de Sueca continuà el seu camí, construint una relació especial i personal amb la tradició fallera. Com a mostra, Combustible per a falles (Col·lecció Garbí, 1967) fou la continuació d’eixa travessia d’opinions i particulars aforismes. Possiblement, el context determinà esta relació tòxica i gens amigable entre escriptor i festa. Les falles, pense, no estaven preparades per a rebre esta mena de reflexions tan teòriques i dubitatives del status quo. Una llàstima. Les opinions generen idees alternatives, que si són coherents, poden tindre espai i lloc per a tractar-se. Les dues institucions més importants del Cap i casal afegiren més gasolina a aquella fogata descontrolada, on fallers i falleres encadenaren eixe odi. No és nou. La ràbia cap a un grup social, element o individu en concret -com este cas- genera identitat de grup. Ara bé, fins a quin punt la tradició manipula i desconstrueix la consciència individual?