ENRIC IBORRA: ''Ara, caldria preguntar-se si aquesta admiració per FUSTER, aquesta abundància d'estudis sobre la seua obra, va acompanyada d'una lectura igualment dels seus llibres''

 

Enric Iborra (font: el diario.es)

         Enric Iborra (València, 1960) ha dedicat la seua vida a la docència a l’IES Lluís Vives de València. En este centre educatiu, impartia l’assignatura, Valencià: llengua i literatura; i també l’optativa, Literatura Universal, en els dos cursos de batxillerat.

            En el curs acadèmic 2010/2011 creà el bloc La serp blanca. Notes de lectures i altres històries d’Enric Iborra (https://laserpblanca.blogspot.com). En este web, publicava memòries del contingut tractat a les classes. A més a més, començà a compartir les seues opinions literàries, per si els seus alumnes volien ampliar l’aprenentatge. El títol -La serp blanca- és una referència al poema «De lluny estany», escrit per Josep Carner. Parafrasejant a Enric Iborra, així explica el seu significat metafòric: «La serp blanca, en el poema de Carner, és una metàfora del camí, que, al seu torn, és una metàfora tòpica de la vida. El sintagma és bonic i suggestiu».

            El camí de la serp blanca no quedà ací. Juntament amb la labor docent i el web, el professor Iborra ha realitzat una rellevant tasca literària. El 2013, guanyà el Premi Ciutat de Barcelona d’Assaig, Ciències Socials i Humanitats Recopilà  amb el llibre, Un son profund. I per si fora poc, també va rebre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians XXIV, l’any següent. El 2018 publicà un segon llibre, Literatura retrobada. 101 contrapunts de lectures. I el darrer any,  Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura va veure llum.

            Per altra banda, començà a impartir el Curs de Literatura Universal a València en l’Espai Octubre el curs 2015/2016. El curs següent repetí amb una segona edició. El 2019, estigué a l’Espai Fuster, impartint el mateix contingut en estos cursos.

            Ara, jubilat, es dedica plenament al seu passatemps favorit. Viu entre llibres i escrits al seu bloc, La serp blanca. Entre lectura i escriptura, ens ha dedicat part del seu temps personal a atendre’ns a LA LLIBREtat. Només queda agrair infinitament la seua acceptació per fer possible l’entrevista i respondre a les nostres preguntes.

 

            P: Quin és el seu primer record amb la literatura o els llibres?

Vaig nàixer en una casa plena de llibres. El meu pare sempre estava llegint. Quan era menut, diuen que l’únic que em distreia era passar les pàgines d’un llibre. Fins als set anys, per unes circumstàncies que ara no fan al cas, no vaig aprendre a llegir, cosa que em desesperava. Però des d’aleshores no he deixat de fer-ho. Durant un primer moment el que llegia eren sobretot còmics, tebeos: el TBO, les sèries d’Astèrix i Òbelix, Mortadelo i Filemón, Jabato, el Capitán Trueno… També, còmics d’indis i vaquers, i de la segona guerra mundial. Va ser una etapa breu. Quan els vaig deixar vaig passar directament als llibres de la literatura adulta.

 

        P: Si no hagués sigut la lectura, en quin o  quins passatemps creu que haguera invertit temps?

En la música, igual que he fet sempre. Sentir música i llegir són dues activitats que combine i alterne. Abans, ja fa molt de temps, llegia mentre sentia música. Ara ja no m’agrada fer-ho així i m’estime més llegir o sentir música, de manera concentrada. La música demana tanta concentració, o més encara, que la lectura d’un llibre.

 

            P: Algun llibre de l’adolescència o de la joventut que guarde en alta estima?

La Vida de Manolo de Josep Pla, L’home que mirava passar els trens de Georges Simenon, l’Autobiografia de John Stuart Mill, els contes de Txékhov, Anna Karènina de Tolstoi, Tonio Kröger de Mann.

 

            P: Tirant lo Blanch o El Quixot? Només pot escollir-ne un.

Supose que he de dir el Quixot. Fins ara, els he llegit tots dos dues vegades. Enguany m’he fet el propòsit de tornar a llegir el Quixot i de rematar la jugada llegint per segona vegada les Novelas ejemplares. Però sospite, no sé per què, que d’aquí uns anys, si em tornen a fer aquesta pregunta, diré que el Tirant.

 

            P: A qualsevol no li demanen una tasca tan important com escriure el pròleg de Diari 1952-1960, de Joan Fuster. Com va rebre la notícia i com fou el procés d’elaboració?

Em va alegrar molt la proposta de redactar aquest pròleg, perquè el Diari 1952-1960 és una de les obres que més m’agraden de Fuster. L’he llegida diverses vegades. De tant en tant, hi torne per rellegir-ne una entrada o altra. El procés d’elaboració del pròleg va ser relativament ràpid, perquè ja tenia moltes notes preses de les lectures anteriors. És un llibre que tenia assimilat, en la mesura que es pot dir això d’un llibre tan ric.

 

            P: El llegat de Fuster és innegable. La seua contribució literària és impossible que passe desapercebuda. Ara bé, creu que la seua figura ha creat un monopoli cultural? És a dir, una cosmovisió on s’accepta a la resta d’escriptors, però no hi haurà cap com Fuster.

No estic segur, però Fuster deu ser a hores d’ara l’autor de la literatura catalana del segle XX que disposa de més estudis sobre la seua obra. Hi ha, fins i tot, una Biblioteca Joan Fuster, editada per la Universitat de València, que aplega vora trenta títols. Això s’explica, a més de pel valor i l’interès de l’obra de Fuster, pel funcionament del sistema acadèmic, que necessita material per a fer tesis doctorals, simposis, jornades, articles, etc. No sé si s’ha arribat a un punt d’una certa saturació. Les reiteracions, és clar, s’han fet inevitables. En principi, tot això no hauria de preocupar-nos. Ara, caldria preguntar-se si aquesta admiració per Fuster, aquesta abundància d’estudis sobre la seua obra, va acompanyada d’una lectura igualment dels seus llibres. Fins a quin punt Fuster és llegit en l’actualitat pel lector habitual? Fins a quin punt constitueix un referent per als escriptors actuals? Aquesta és la qüestió decisiva.

 

 

            P: A la literatura valenciana estan els grans: Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Joan Francesc Mira... Però quan parlem de Isabel Clara-Simó, Carmelina Sánchez Cutillas o Isabel de Villena, sembla que parlem d’una segona divisió pel que fa a la seua visibilitat. Què pensa de la consideració i el paper, pareix secundari, de la dona en la literatura valenciana?

No crec que ningú considere aquestes autores com de segona divisió. Ben al contrari. En el cas concret de Carmelina Sánchez-Cutillas hi ha un consens crític a considerar la seua Matèria de Bretanya com una de les obres mestres de la literatura catalana al País Valencià durant el segle XX. Sobre la segona part de la pregunta, s’ha aconseguit una bona presència d’escriptores en la novel·la i en la poesia. No tant en l’assaig i en els dietaris, encara que des de fa poc això està començant a canviar, ni que siga a poc a poc. En destacaria com a exemple, limitant-me  a l’àmbit valencià, els assaigs de Pilar Alfonso sobre les arts plàstiques contemporànies i els dietaris de Lourdes Toledo.

 

            P: I com veu ara la situació de les dones dins de la literatura?

Convindria diferenciar entre les dones com a lectores i les dones com a escriptores. Com a lectores, sembla que llegeixen més que els homes, i que es decanten per determinats gèneres, la narrativa sobretot i la poesia en menor grau. Les raons d’aquesta diferència mereixerien un estudi detingut, que jo no estic en condicions de fer. En les últimes dècades hem assistit a una incorporació molt nombrosa de les dones a l’escriptura, sobretot en narrativa i poesia. En grau suficient o en la mateixa proporció que els escriptors? Encara no del tot, però estic segur que s’hi arribarà en les pròximes dècades. Més endavant, caldrà deixar una mica de banda l’enfocament quantitatiu habitual quan es parla de la literatura escrita per dones i centrar-se més a fer-ne un balanç crític. Això s’ha d’aplicar també, és clar, a la literatura escrita pels homes.

 

            P: En un dels seus escrits, sobre Blasco Ibáñez, escriu: «Són uns articles que encara es llegeixen molt bé; estan millor escrits que les seues novel·les». No li agraden les obres de Blasco Ibáñez?

Les novel·les de Blasco Ibáñez, sobretot les de l’etapa valenciana, m’agraden molt. Tenen una gran força i encara avui es llegeixen molt bé. Blasco coneixia molt bé els valencians del seu temps i les seues novel·les en són un document impagable. L’únic que pot apartar una mica d’aquestes obres al lector actual és el castellà que hi fa servir Blasco, un castellà que tendeix a la grandiloqüència, amb abundància d’epítets. És un castellà que ha envellit mal. De fet, La barraca es llegeix millor en la traducció al català de Miquel Duran de València que en l'original. Els seus col·legues de la literatura espanyola, que li tenien enveja, perquè Blasco Ibáñez tenia èxit i ells no, li van criticar sovint que no sabia escriure bé en castellà. En canvi, quan escrivia els articles de combat en El Pueblo, Blasco hi feia servir un llenguatge més directe, menys literari, i més efectiu.

 

            P: En el mateix escrit sobre Blasco Ibáñez, escriu també: «Va preferir les expectatives de fama i mercat que li oferia el castellà». Dedicar-se professionalment a la literatura en valencià, no sembla un repte gairebé impossible?

Sí, i en castellà també. Hi ha molts pocs escriptors, en una llengua i en l’altra, que puguen viure només dels llibres que publiquen. En la gran majoria dels casos, tenen un altre treball, o complementen els drets d’autors amb altres activitats, com ara conferències, participació en clubs de lectura, col·laboracions en la premsa, etc. El públic lector, en castellà i en valencià, és molt reduït i està molt fragmentat. A més, es publica tant que l’escriptor ho té molt difícil per a aconseguir un mínim de repercussió o de visibilitat. Un altre aspecte de la qüestió, que encara ho complica més, és que cada vegada hi ha més gent que escriu i que publica. Els lectors, en canvi, no creixen en la mateixa proporció.

 

            P: El diari Ara publicà un article titulat, «El boom de la novel·la valenciana». Estem davant d’uns vents favorables de la producció literària valenciana?

Hi ha una producció novel·lística àmplia i diversa, i de qualitat també diversa. Ara, no acabe d’estar segur que s’haja constituït un públic lector per a aquesta producció, si més no al País Valencià, malgrat l’èxit de Noruega de Rafa Lahuerta.

 

            P: Ha llegit i comentat en el bloc, llibres de caire més recopilatoris. Per exemple, Breve historia de la novela, de Henry Russell, o La plaga blanca, d’Ada Klein. Creu que este tipus de llibres poden ser útils per a indagar i descobrir més autors i títols?

Sí, certament. Però jo m’estime sobretot els comentaris que fan els mateixos escriptors sobre alguns dels llibres que han llegit. Estic pensant ara en un llibre com ara Biblioteca personal de Jorge Luis Borges, en què parla d’obres poc o molt conegudes, encara que d’un gran valor. Si no fos per ell, no les hauria llegit. Moltes pàgines de Josep Pla i de Joan Fuster es poden llegir també com una orientació i una incitació a la lectura de determinats autors.

 

            P: En el seu bloc, ha qüestionat en més d’una ocasió el sistema educatiu. Com a mostra, estan els escrits, «La farsa de la selectivitat», «Contra el comentari de segon de batxillerat», o «Sobre l’examen de valencià de les PAU». No li va fer por, pensar que alumnes seues llegeixen estos escrits, s’influenciaren i perderen l’interés per l’assignatura de valencià? És a dir, com el professor ja ho crítica, per a que vaig a esforçar-me?, podrien pensar els seus pupils.

A veure, jo no feia mai el que criticava que no s’havia de fer! Al contrari. Aquests articles els vaig publicar per a justificar la meua manera d’enfocar les classes i, sobretot, per a deixar clar que es podien i s’havien d’impartir d’una altra manera. Sobre l’examen de les PAU, jo preparava els meus alumnes perquè el pogueren aprovar, i amb bona nota. Però la veritat és que això no em costava massa temps. I em negava a convertir el segon de batxillerat en un curs de preparació per a un examen que era insultantment fàcil.

 

            P: De fet, en un altre escrit, «Algunes observacions sobre l’ús del català a l’institut», narra la desconcertant situació lingüística en una reunió entre docents. La pregunta segueix el mateix camí que la darrera: No sentia temor que un company/a, després de llegir el seu escrit, es sentira al·ludit/a?

Ja m’hauria agradat que algú se sentira al·ludit, però en la nostra societat ningú no es dóna al·ludit per res. Només reaccionen davant d’un insult directe, i encara. Naturalment, no es tracta d’insultar a ningú.

 

            P: Els llibres no sempre han de complir amb una finalitat educativa. Si hagués llegit a Bukowski, com hagués encarat la dinàmica de les classes? Ja que l’estil i les temàtiques de Bukowski… i damunt amb adolescents. 

No he llegit res de Bukowski, però més o menys sé de què va. La veritat és que no m’imagine comentant-lo en classe, ni Bukowski, ni Sade, ni el Tròpic de càncer de Henry Miller. Però si comentés algun d’aquests autors, els comentaria com qualsevol altre, de la mateixa manera que he llegit Sade i Miller: com qualsevol altre llibre. 

 

            P: En una entrevista en Ràdio 4, vostè afirmà que el Quixot de Cervantes no inaugura la novel·la moderna. Segons el seu criteri, la novel·la moderna naix en el XVIII amb autors com Daniel Defoe i Henry Fielding. Shakespeare i Cervantes no troba que estan sobrevalorats? Al cap i a la fi, en eixa època escrivia qui escrivia, i els contextos històrics determinen molt...

Autors com Shakespeare o Cervantes, des del moment que els llegim en el moment present, són tan actuals com l’últim autor que acaba de publicar un llibre. Una altra cosa és que no llegim, no podem llegir el Macbeth o el Quixot de finals del XVI. La lectura que fem ara d’aquestes obres està mediatitzada per totes les lectures que se n’han fet des d’aleshores, i també per tots els altres llibres que han aparegut després, i pel món en què vivim. La novel·la de Cervantes va tenir èxit des del primer moment, però es llegia com una novel·la còmica i prou, com una novel·la entretinguda. El Quixot que llegim en l’actualitat, encara que coincidesca lletra per lletra amb el que va escriure Cervantes, té l’origen en la lectura que en van fer els romàntics alemanys. Van ser ells els qui van llegir el Quixot com la novel·la profunda, de múltiples perspectives que llegim avui. I, sobrevalorats o no, això és una característica dels clàssics: són aquells llibres que permeten i demanen de ser rellegits. Sempre ofereixen perspectives noves, al llarg de la vida d’un lector i al llarg de les èpoques.

 

            P: A l’entrevista que li feren en Catalunya Ràdio, al programa Sentits, també assegurà que a les seues classes només centrava als seus alumnes en la lectura i comentari del llibre. Això em recordà a aquell Salva de 2n de batxillerat, empollant una cascada d’obres de Pio Baroja, Unamuno, Valle-Inclán amb les idees de cadascun. Una tasca absent de dinamisme i aprenentatge, és clar. Pot ser, que de vegades, des dels instituts, amb estes dinàmiques animen, fins i tot, a que l’alumne/a demonitze la literatura?

La majoria dels estudiants no identifiquen la literatura amb l’experiència personal de la lectura, sinó amb una assignatura, amb una disciplina acadèmica, enfocada habitualment des d’un punt de vista nacional i historicista. S’estudia la literatura espanyola, o la literatura catalana, separadament de totes les altres literatures, i les diferents obres i autors s’exposen en ordre cronològic. Però aquest enfocament acadèmic totalment estrany a la l’experiència de la literatura. Els lectors habituals no llegeixen mai les obres literàries per ordre cronològic! Ni s’autotorturen obligant-se a llegir, només, obres d’una única literatura nacional. La literatura com a disciplina acadèmica, si no disposa d’una experiència personal prèvia, no té sentit. D’altra banda, aquest plantejament acadèmic contribueix a blocar la possible conversió de la literatura en experiència personal. Ja tenim el cercle viciós. 

 

            P: En un dels seus escrits, cite textualment, diu: «(...) de les lectures obligatòries, és l’única (Mercè Rodoreda) que pot despertar simpatia pels adolescents?» Què opina sobre eixa regla de manar llegir clàssics de la literatura a xiquets i xiquetes de 14 anys que no tenen, a priori, cap interés per la lectura?

No és una bona idea, i pot ser més aviat una mala idea. L’únic que s’aconsegueix, en la majoria dels casos, és vacunar els alumnes contra el virus de la lectura personal. Els llibres que es fan llegir als alumnes han de ser de qualitat, però accessibles a la seua edat i atractius per als seus interessos. La majoria dels clàssics per antonomàsia, tant de la literatura espanyola com de la catalana, no compleixen aquests requisits. Em sap greu dir-ho, però és així. En aquest punt jo he recorregut sense manies a les traduccions, que ofereixen una oferta més àmplia i variada. Un altre factor important a l’hora de triar llibres de lectura per als alumnes: han de ser obres curtes. Tinc comprovat que els alumnes estan disposats a llegir qualsevol llibre, encara que els resulte difícil, a condició que no siga massa llarg. Si dels catorze anys passem als disset dels alumnes de segon de batxillerat, la cosa canvia. A partir d’aquesta edat, els alumnes es poden enfrontar amb qualsevol llibre. A condició, és clar, que el professor sàpiga plantejar-ne la lectura i el comentari d’una manera atractiva. I que tothom, alumnes i professors, s’obliden una mica del que va o no va per a l’examen.

 

            P: Personalment, fins els 20 anys no em vaig contagiar de la literatura, com vostè diu. La literatura no em despertava cap interés. A l’institut només m’agradà Entre Naranjos, de Blasco Ibáñez; i les poesies de Miguel Hernàndez. Amb este diagnòstic, quins llibres m’haguera recomanat, pensant que em podrien agradar o despertar cert interés?

No hauria recomanat grans clàssics de la literatura universal, com ara Homer, Dante o Shakespeare. Però tampoc no hauria recomanat cap novel·la de literatura juvenil. No hauria recomanat Anna Karènina, de Tolstoi, però sí La mort d’Ivan Ílitx o Khadjí-Murat d’aquest autor. O els contes de Maupassant. O els de Txèkhov. També, qualsevol novel·la de Stevenson. També, alguna bona novel·la policíaca, o algunes de les biografies que va escriure Stefan Zweig. Preferiblement, obres curtes. N’hi ha per on triar. Es pot combinar la qualitat, l’interés i l’accessibilitat per a un lector que comença a llegir pel seu compte.

 

            P: En quin moment es troba Enric Iborra? I què li depara el futur?

En un bon moment, perquè des que em vaig agafar la jubilació anticipada tinc més temps per a llegir i per a escriure, i per a sentir música. També, malgrat la pandèmia, he continuat fent classes, però ara en forma de conferències, cursets, presentacions, sessions de club de lectura… De cara al futur, al futur immediat, que és l’únic real, i encara, tinc pensats alguns llibres que m’agradaria escriure, però en un estat massa embrionari, massa vague, cosa que em fa malfiar-me de mi mateix.