LA PAELLA, BARTON FINK

 

El temps, sempre el temps. La repetició autòmat de l’embravit despertador emetent soroll a les 07:00 hores determina. Si l’activitat cerebral no s’activa i el cos roman entre matalàs i manta, determina encara més. La nit anterior, el polze de la mà dreta exercí un treball incansable sobre les fletxes del comandament cercant una pel·lícula o sèrie ajustada als gustos personals. La sèrie sempre venç envers la pel·lícula, i si és una sitcom millor. Per què? Un film generaria un marcat desequilibri entre el seu gaudiment i les hores de descans que, seria agressivament reflectit en el rendiment quotidià al sendemà. No obstant això, l’opció de la pel·lícula era el resistent guerriller poble dels parts suportant els rigorosos atacs de l’Imperi Romà.

Els nadals i l’absència del soroll infernal del mòbil a primerenques hores del matí afavoriren -ara sí- el film. Apareix a la pantalla un home de mitjana edat, ulleres redones, curts cabells arrissats afro i bru. Molt bru. Deduïa que era el protagonista, ja que rebia el mateix nom que el títol de la pel·lícula, Barton Fink. Ara bé, desconeixia que la direcció, guió, producció i muntatge corria a càrrec dels germans Coen (Joel i Ethan). Tampoc estava enterat que s’estrenà el 1991, ni que va rebre tot un conjunt de guardons en diferents categories en el Festival de Cannes, Los Angeles Film Critics Association Awards, New York Film Critics Circle Awards i London Critics Circle Awards, entre altres.

Barton Fink és un dramaturg que ha obtingut prestigi a Nova York amb la seua obra teatral. La seua fama no és invisible en la indústria cinematogràfica, i Capital Pictures (un estudi de Hollywood) li ofereix ser guionista del seu pròxim treball. Fink accepta l’oferta, però la seua vela creativa s’apaga sense que cap encenedor retorne la potent llum de la imaginació. La vela no respon a cap estímul ni inspiració. En mig del drama imaginatiu, coneix a un conjunt de personatges esperpèntics que el traslladen a situacions dignes de vinyetes de El Jueves. A més, ha d’abandonar Nova York i viure a Los Ángeles, on a banda de lidiar amb la soledat, la seua estada és en un hotel de condicions deplorables. El gastat paper de les parets es deslliga d’estes com si fora oli. Imagina’t.

L’humor és la traca responsable de cremar a poc a poc el monument faller. S’expandeix entre personatges i situacions com abelles construint una sòlida bresca entre les branques d’un arbre. No estem davant d’una sorna sense cap trellat, ni enteniment. Els germans Coen no segueixen el camí de Mariano Ozores que, amb Pajares, Esteso i una mamella provocaven les rialles poc subtils de gom a gom a les sales del cine espanyol dels setanta. No.

Primerament, el seu veí, Charlie Meadows, és el clar exemple de com una persona provoca rialles només amb la seua presència. Fink crida a recepció per a queixar-se dels tronadors crits que un home, hostatjat en l’habitació del costat, propaga per tota la planta. El veí rep una crida d’atenció i es presenta hostilment en la cambra de Fink. Malgrat semblar el començament d’una disputa, Charlie demana disculpes i seu en el llit establint una primera xarrada graciosa que, agarra tints reflexius.

Conversa entre Charlie Meadows i Barton Fink (font: talkfilmsociety.com)

Subratllant més exemples, Jack Lipnick és el màxim dirigent de Capital Pictures, una espècie de Jesús Gil del cinema amb qui la formalitat de les reunions és destruïda amb la maça de la grosseria més bruta. Durant la conversa, Lipnick afirma: Soy más grande, más malo y grito más que cualquier otra persona en esta ciudad. No quiere decir que mi polla sea más grande, no tiene nada que ver con el sexo. Tú escribes, tú sabrás ¿Café?. El congelat rostre facial de Fink semblava el d’una gàrgola de qualsevol catedral gòtica. Malgrat el lèxic poc acurat del peculiar dirigent de carns greixoses i monyo blanc empastifat de gomina, mostra plena confiança i amabilitat a Fink. De fet, Lipnick s’agenolla i li besa les sabates negres al guionista en altra escena. Tot un cas.

L’anecdòtica circumstància en què el senyor Fink coneix al seu escriptor favorit, William Preston, no té pèrdua. Fink està rentant-se les mans en el servici del restaurant on està dinant. De sobte, escolta els estridents sorolls de la gola d’un home retrunyint a l’interior d’un dels banys. Fink s’apropa, però la falta de convicció personal produeix la seua llunyania novament. Preston surt assossegat, dispost a rentar-se les mans. Tots dos coincideixen cara a l’espill, i este últim llança un somriure entranyable compartint un silenci indiferent. Tot seguit, Fink el reconeix. L’escena és pintoresca. Instants abans, la tràquea i l’esòfag del senyor Preston era el clímax d’una melancòlica òpera italiana. El vòmit eren els aplaudiments finals del públic. Mostren una indiferència desmesurada al vòmit anterior, i a més a més, Fink no li pregunta ni com es troba en eixe moment. El silenci present en quasi tota l’escena és surrealista. No m’imagine la meua reacció si em trobara a Eminem o a Pedro Almodóvar en les mateixes tessitures, però seria una anècdota sucosa a contar.

Si no estiguérem parlant d’una pel·lícula, una càmera de vídeo hauria d’haver captat el moment en què Fink coneix al productor de Capital Pictures, Ben Geisler. El guionista concerta una cita amb ell ja que el bloqueig creatiu comença a ser preocupant. Sense efectuar cap presentació personal, Geisler comunica a Fink que podria formar part de l’equip de figurants indi que necessiten en un film. Fink incrèdul, respon ser l’escriptor, però Geisler insisteix: Los escritores vienen y van, pero siempre necesitamos indios. El grau esperpèntic augmenta més encara quan Geisler parla per telèfon amb un treballador de Lipnick, i l’informa: Dile a Lipnick que me bese el puto culo. Sembla que la relació entre director i productor era prou amistosa, sembla.

Barton Fink (font: jimsmovieworld)

No són tot desgavells i bolades de cap dels Coen. Fink accepta l’oferta de Capital Pictures no gaire il·lusionat i confiat perquè suposa un canvi en la seua actitud davant l’escriptura i la interpretació. Els films seran cirurgies estètiques facials, és a dir, construccions artificials de toxina botulínica, col·lagen i altres substàncies plàstiques, terroristes del dia a dia, d’éssers humans amb vides normals i situacions normals. La mort de la quotidianitat, pensa ell. Els guions patiran les conseqüències d’un estil allunyat d’aquelles persones pertanyents a classe mitjanes i baixes, mostrant així problemàtiques de l’hipermón de persones amb un alt poder adquisitiu, i/o amb un missatge utòpic més mastegat que una carbonitzada carn seca passada de cocció. Tanmateix, els Coen potser plantegen una crítica a les exigències de les gents de trage i corbata, dirigents del galliner cinematogràfic de Hollywood.

Fink desfoga la seua ràbia gestada en una conversa amb el seu veí, Charlie Meadows. Escribo sobre gente como tú, el trabajador medio, la gente corriente. Hay gente en Nueva York (...) que piensan que tenemos una oportunidad para crear algo real a partir de la experiencia cotidiana. Crear un trabajo para las masas basado en simples verdades, no en abstracciones académicas sobre el teatro que hoy ya no sirven (...) No lo llames nuevo teatro, sino teatro real. Llámalo nuestro teatro. Charlie és un venedor de segurs que para esment a les paraules de l’escriptor. Està d’acord amb ell malgrat que afirma ser un ignorant de representacions teatrals, així com els seus estils.

Si el Codi Penal també recollira els spoilers com un delicte, els pròxims dies rebria una citació judicial. Per tant, no desvelaré el final del conflicte intern del guionista. Ara bé, pense que el resultat final és prou favorable per a totes dues parts. Els germans Coen mostraren un film singular, pedalejant la bicicleta per camins humorístics, reflexius, crítics amb la indústria del cinema, i fins i tot policíacs. La pel·lícula va ser aclamada positivament per les veus especialitzades en matèria audiovisual. Per contra, em genera dubtes personals. Considere que és una paella, un arròs al forn o una fideuà ja que presenta un eclecticisme d’ingredients de dimensions tan gegants com el Penyagolosa o l’Alt de les Barraques. Per eixa raó precisament, he dedicat este escrit a Barton Fink.