Aina Fullana: ''No fa falta trobar-li sentit a la vida, perquè tal vegada no en té’’

 

            

Aina Fullana Llull (font: Linkldn)

        El 2021. Tot canvià eixe any quan una xica llicenciada en Llengua i Literatura per la Universitat de les Illes Balears, envià la seua obra a un concurs literari. Aquella presa de decisió va convertir a Aina Fullana Llull (Manacor, 1997), la guanyadora del Premi València organitzat per Institució Alfons el Magnànim, amb l’obra titulada Els dies bons. A més, l’any passat va ser guardonada amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i el Premi Núvol. La publicació de només una novel·la ha propiciat la rebuda de tot un conjunt de reconeixements literaris importants que, veuen en Aina una escriptora catalana de futur. Una jove promesa podríem dir.

                Els dies bons és una novel·la que tracta la drogoaddicció que pateix Xavi. L’obra planteja este problema des de les veus de Xavi; la de la seua dona, Martina; i la filla en comú que tenen tots dos, Ariadna. Les drogues és el tema central de la novel·la, però els relats de Martina i Ariadna també plantegen altres qüestions de les seues vides personals. Una novel·la a tres que presenta una curiosa heterogeneïtat literària. Una mena de tres llibres en un mateix, on a banda de drogues, també hi trobem una cascada d’emocions, reflexions, quotidianitat i històries boges.

                     Des de LA LLIBREtat només ens queda agrair a Aina que, ens haja dedicat part del seu temps a atendre tot un conjunt de preguntes referides al llibre i el seu costat més literari. Moltes gràcies per la concessió de l’entrevista!

 

P: De sempre t’han agradat les lletres?

 

R: Crec que més que agradar-me les lletres el que m’ha passat sempre han estat dues coses. Per una banda, que no m’han agradat mai els nombres. Per l’altra, que sempre he tengut la necessitat de contar històries o de crear personatges d’alguna manera. De petita solia dibuixar molt (no necessàriament bé), però quan vaig aprendre a escriure m’hi vaig inclinar bastant més. Crec que en aquell moment ho considerava més fàcil. Semblava que per aprendre a dibuixar havia de menester més eines o més coneixements tècnics, per dir-ho d’alguna manera, mentre que per escriure em guiava molt pel meu propi instint i aprenia de les lectures que anava fent. Però és clar que amb el temps vas descobrint que escriure tampoc no és gens fàcil i que també comporta molt d’esforç i molta tècnica.

 

P: Quan i com començà la teua afició per la lectura?

 

R: Supòs que sempre m’ha agradat llegir, encara que hagi tengut èpoques en què hagi llegit més o menys. De petita ja m’agradava molt que em llegissin contes, però és cert que a ca meva tampoc no s’encomanava una passió desmesurada per la lectura, així que durant la primera adolescència vaig llegir sobretot gràcies a les lectures obligatòries de l’escola i a les recomanacions d’alguna amiga més llegida que jo. Ja de més gran, durant la universitat, vaig adquirir eines per llegir bé, que tampoc no és fàcil, i això va fer que llegir m’agradàs encara més. De totes maneres, sempre ho dic: no som una lectora exemplar. Per això (i altres motius) també dic que tampoc no sé si em puc considerar escriptora. M’agrada llegir i m’agrada escriure, i ja està.

 

P: Algun llibre que guardes en alta estima?

 

R: L’art d’estimar, d’Erich Fromm, sempre és el que em ve al cap quan em fan aquesta pregunta. Hi ha molts llibres que m’han tocat d’alguna manera, però aquest en concret va arribar a un moment de la meva vida en què el necessitava de ver. De fet, record que el vaig començar a llegir quan era adolescent i no el vaig acabar, però més tard va retornar a mi com un bàlsam necessari i me’l vaig llegir quasi d’una tirada. A més, era un llibre ja molt vell i llegit que m’havia deixat una amiga molt especial per mi (encara no l’hi he tornat, quina vergonya), d’aquests que cuides com si t’hi anàs la vida.

 

P: Els dies bons. Com sorgí la idea i com va ser el procés de redacció?

 

R: Els dies bons és una novel·la basada en la meva vida i en la de la meva família. En realitat vaig començar escrivint la tercera part, la de n’Ariadna. Emprava l’escriptura com a via d’escapament perquè no estava en el meu millor moment vital, i la novel·la que escrivia en aquell temps no tenia res a veure amb Els dies bons, sinó que era una fantasia amb final feliç, el meu refugi, una realitat paral·lela a la meva. A poc a poc, però, em varen anar venint les ganes de jugar amb els meus traumes, en lloc de fugir-ne. Vaig voler conèixer qui era i d’on venia, i em vaig adonar que la història de n’Ariadna d’Els dies bons era més interessant i important que la que havia escrit abans.

 

Tot d’una vaig veure, però, que per ser una història que anàs més enllà, havia d’anar acompanyada de les d’en Xavier i na Martina. Totes tres es complementen i l’una sense l’altra no diu res, pens. La meva intenció principal era jugar amb les perspectives per contar, de manera fictícia, la realitat de moltes famílies. A més de la drogoaddicció i de com afecta això a una família, m’interessava (i m’interessa, encara) molt el tema dels traumes: volia explicar com transcendeixen de pares a fills, com condicionen la nostra vida d’una manera brutal, com ens fan ser el que som. Els traumes (o, si més no, les vivències, les infàncies) d’en Xavier i na Martina culminen en n’Ariadna. Per això les tres històries eren necessàries. També tenia al cap, a l’hora d’escriure la novel·la, que no havia llegit res similar, que tractàs el tema de les drogues a Mallorca amb aquesta profunditat, que fos realista i genuí i que pogués interpel·lar la meva generació però també la dels meus pares.

 

P: La cruesa del relat de Xavi recorda a la pel·lícula Trainspotting. Quin és el grau de coneixement del tema, diguem en primera persona, i en quines parts hi ha darrere una investigació?

 

R: Com he dit, es tracta d’una novel·la basada en fets reals. Crec que en aquests casos, de vegades és difícil distingir què és el que has viscut en primera persona o en tercera i el que és purament investigació, perquè tot el que coneixes esdevé material literari i tot el que investigues passa a ser part de les teves vivències. L’únic que puc dir és que la novel·la és una mescla de vivències, records, imaginacions i somnis propis; de lectures, pel·lícules, cançons i sèries que m’han influït de qualque manera, i també d’anècdotes i d’escenaris que formen part de l’imaginari col·lectiu mallorquí i, sobretot, manacorí.

 

P: Algun llibre o autor/a t’ha inspirat a l’hora d’escriure un llibre que aprofundeix tant en la droga?

 

R: En el tema de la droga en concret, no. La veritat és que no havia llegit res que se centràs en aquest tema. Crec que en aquest sentit m’han inspirat més el cinema i les sèries. Fins i tot la música, perquè en el rap, per exemple, es parla sovint de drogues i de vivències familiars dures o d’entorns familiars poc convencionals. De totes maneres, la decisió i el desig d’escriure el llibre sempre varen ser molt més interns, varen sorgir d’una manera natural i, tot i que la intenció era literària, vaig tenir molt present que no em volia deixar influir gaire per cap altra obra (ni literària ni audiovisual) i seguir el meu instint.

 

Ara bé, com ja he dit, sempre hi ha obres que ens influeixen indirectament. En el meu cas, quan ja havia començat a escriure Els dies bons, llegir El vigilant en el camp de sègol em va fer pensar en el llenguatge en què volia que estigués escrit el llibre, que llavors va passar de ser en un registre diguem-ne formal (per no dir literari, perquè literaris ho poden ser tots els registres, com s’ha vist) a ser molt més col·loquial i brut.

 

P: A una entrevista concedida en Ona Mediterrània, comentares que no t’agradava que Els dies bons s’etiquetara únicament com un llibre quinqui. Com el definiries?

 

R: No en tenc ni idea, la veritat. És allò que diuen que de vegades és més difícil definir-se a un mateix que als altres. Supòs que diria que és una novel·la realista, amb alguns trets de novel·la psicològica. No em sembla malament que se li atribueixi l’adjectiu quinqui, ho entenc, perquè les drogues i els anys vuitanta conformen una part important de la personalitat de la novel·la. Però no és únicament això, el llibre. A més, i això m’ho va fer veure un lector a una presentació que vàrem fer a La Repartidora, la definició de quinqui sovint va lligada a una classe social més baixa, als grups socials més marginals i amarats de delinqüència. Els protagonistes d’Els dies bons no pertanyen a aquest grup social i, de fet, jo me’n volia allunyar: en Xavier no és el típic toxicòman que veim al cine quinqui, sinó tot el contrari; és un pare que coneixes als dinars de l’escola dels teus fills o a les grades dels partits de futbol dels teus nebots, és el comercial que et fa el canvi de companyia mòbil o que et ven una cafetera per al teu negoci, el cunyat amb què vas a cercar una paella els diumenges, el cambrer que et serveix el pamboli el dematí.

 

P: El joc de veus a l’obra és una marca literària prou atractiva. Aporta una major riquesa a la història i pense que, dins del món literari català no està gaire explotat. Com sorgí la idea de plantejar el llibre d’esta manera?

 

R: Com he dit, una de les intencions primigènies que jo tenia quan vaig decidir escriure Els dies bons era precisament mostrar les diferents perspectives d’una addicció i com afecten les drogues, en concret, els diferents membres d’una família. Sovint les històries que veim sobre drogues mostren o bé la part de la persona amb l’addicció o bé la part dels gàngsters i els camells, i a més sempre ho solen fer d’una manera estereotipada o semblant: el ionqui marginat i pobre, el gàngster poderós, el camell ionqui… Poques vegades s’explora l’addicció en un entorn familiar més aviat normal en què l’addicte s’hi insereix aparentment sense gaires dificultats. I poques vegades s’explora la visió de les famílies des de la profunditat i la genuïnitat, tenint en compte com això trastoca totalment les seves vides però sense un excés de victimisme. Per assolir aquesta profunditat i arribar més fàcilment al lector vaig decidir emprar les tres veus. I també pel desig de caracteritzar millor cada personatge.

 

No sé si en general en el món literari català això està gaire explotat, però darrerament he llegit un parell d’obres que ho fan, com Lluny vol dir mai més (Marc Cerrudo) i Terres mortes (Núria Bendicho). Amb Núria Bendicho parlàrem, una vegada, que podria ser que aquesta tècnica anàs cada vegada més en auge per la influència de les arts audiovisuals, en què sí que estam acostumats a diverses perspectives.

 

P: La narració de Martina s’alinea més amb la novel·la psicològica, si la comparem amb la de Xavi. El contrast que hi ha entre el relat d’ella i d’ell estava pensat?

 

R: Clar que sí. La idea era que durant la primera part el lector arribàs a pensar igual que una persona amb una addicció, que en certa manera se sentís idenficat amb en Xavier i tal vegada fins i tot es despreocupàs i llevàs ferro a l’addicció, perquè després l’arribada del relat de Martina desmuntàs aquesta idea. En Xavier és un personatge evitatiu en certa manera, que s’evadeix de la realitat i de la soledat a través de les drogues. Na Martina i n’Ariadna, en canvi, necessiten ser més conscients d’aquesta realitat. Una mateixa realitat pot ser vista i sentida de maneres molt diferents depenent de la persona; per això també pot tenir relats tan diferents com el de Martina i el de Xavier. I jo pretenia que el lector connectàs amb tots els personatges i no sabés de quina part s’havia de posar, o si ho havia de fer.

 

P: La vida adolescent d’Ariadna m’ha sorprès perquè relata la duresa d’una etapa de la vida, on n’hi ha molts canvis psicològics i físics importants. A més, quan llegim novel·les de temàtica adolescent sembla que la majoria (per no dir totes) han de tindre finalitats educatives i/o moralistes. Penses que la literatura també necessita d’este tipus de relats adolescents més realistes sense tindre cap finalitat educadora darrere?

 

R: No som cap experta en literatura juvenil, però crec que és bo que hi hagi els dos tipus de relats. La necessitat dels que tenen finalitats educatives i/o moralistes és evident; però, per una altra banda, la vida de vegades és una merda i no ens ensenya res i això no ho podem obviar. Quan ets adolescent també distingeixes si un llibre t’està intentant alliçonar o no, i potser també vols que, de vegades, simplement et contin com és la vida. No? Conèixer diferents realitats, bones i dolentes, sabent que no sempre tot té un final feliç, també t’educa, al cap i a la fi.

 

P: A la novel·la escrius: Volem ser feliços i ens autoconvencem que hem vengut a aquest món per trobar la felicitat, però què va. L’únic que venim a fer aquí és viure. M’agrada perquè has assassinat l’existencialisme. Com definiries la vida?

 

R: No sé què et contestaria jo, així que respondré com si fos n’Ariadna, que seria una cosa més o manco així:

 

“L’existencialisme no ho sé, però el que m’he trobat mort pel camí més d’una vegada ha estat precisament aquesta idea que hem de ser feliços. Que la felicitat és a les nostres mans i tot això. La vida no és res més que la vida. I nosaltres no som més que animals que ens reproduirem fins que el planeta ho aguanti. Mira, jo som la primera que faig ioga i em crec que si tenc els chakres ben alineats estaré més tranquil·la, jo què sé, tal vegada em funciona, però som conscient que a qualcú altre li anirà millor fumar-se un porro, i a un altre estar tres hores dins el gimnàs i prendre’s un batut de proteïna. Que cadascú que passi el temps com bonament pugui i vulgui; no fa falta trobar-li el sentit a la vida, perquè tal vegada no en té.”

 

Jo, tanmateix, sé que caure en aquest pensament és simplista i perillós. No és tan senzill i no es pot assassinar l’existencialisme així com així. En certa manera pens com n’Ariadna, però també crec que mentre som aquí hem d’intentar fer l’estada el més agradable possible, tant de manera col·lectiva com individual. Hem d’apostar per la salut mental i lluitar pels drets de tothom per fer-nos-ho tot una mica més fàcil. Això no vol dir que hàgim d’encalçar un ideal de felicitat en què hem d’estar sempre contents i alegres i tenir forces i energia per a tot. Les coses no són fàcils per ningú, ja ho diu Antònia Font i també ho deia Virginia Woolf. Crec que darrerament estam tan pressionats per tots aquests corrents d’autoajuda, teràpies diverses, meditacions i místers Wonderful que podem arribar a pensar que si no som feliços és perquè no en sabem o no en tenim prou ganes. I això no lleva que les teràpies i les meditacions puguin ser extremadament útils si s’empren bé. Supòs que el major problema és que tot això solen ser corrents molt individualistes, i si hi ha una cosa que tenc clara és que sense el benestar dels altres no pot existir el propi. No ho sé, de què és la vida en podríem parlar hores, és un tema que em genera moltes contradiccions, realment.

 

P: Els dies bons guanyà el Premi Institució Alfons el Magnànim en qualitat de Narrativa. L’editorial valenciana respectà en tot moment les xicotetes diferències de la varietat dialectal?

 

R: Sí, en cap moment em varen posar cap pega. N’estic molt agraïda i em sent afortunada d’haver pogut treballar amb Bromera.

 

P: Si no hagueres guanyat el premi, hagueres publicat la novel·la pels teus mitjans?

 

R: Segurament ho hauria intentat, però possiblement no ho hauria aconseguit o no hauria tengut ni la meitat de l’èxit que ha tengut. El que sent a dir a la majoria dels editors o de gent que treballa en el món dels llibres, almanco en català, és que tenen la safata d’entrada saturada i que no donen l’abast. Si a això hi afegim factors com la consagració, l’amiguisme o algun tipus de prestigi o de presència mediàtica, tenint en compte que jo era una al·lota de 24 anys que no havia escrit quasi res i amb unes xarxes socials (tant digitals com físiques, perquè mai m’he mogut en ambients del gremi) ben pobres, de poc hauria servit que la novel·la fos atractiva. I ho entenc; el llibre en català no és precisament una font d’or, ni per a les editorials ni per a les llibreries ni per als autors, a no ser que conflueixin tots els factors que he esmentat i que, a més, la novel·la sigui genuïnament bona.

 

P: A l’hora de parlar dels grans referents de la literatura catalana, un públic lector mitjà li vindrà al cap el nom de Joan Fuster, Sanchis Guarner o Enric Valor. Per contra, el reconeixement de Mercé Rodoreda, Montserrat Roig o Carmelina Sànchez-Cutillas sembla, de vegades, un poc invisible. Penses que les escriptores catalanes han ocupat (i ocupen) un lloc secundari en l’àmbit literari?

 

R: Justament les que has mencionat, no. Però tal vegada això és el problema: que són les que sempre tenim a la reserva quan volem parlar de dones escriptores, perquè en coneixem més bé poques (parl en una primera persona general, del que se’ns ensenya a l’escola, per exemple). Tanmateix, i no sé si és el meu entorn i visc en una bombolla, sí que darrerament m’adon que s’està donant cada vegada més importància a la literatura escrita per dones. I no parl només dels cicles de literatura de dones o dels premis que pretenen complir una quota, sinó dels lectors que trien, comenten i recomanen obres de manera natural i genuïna -tot i que segurament ambdues coses es retroalimenten.

 

P: En Tabac i sobrassada, comentares que tenies alguna idea pensada per una nova novel·la. L’entrevista va ser el desembre passat, a hores d’ara eixe projecte com està?

 

R: Encara està en stand by i segurament hi estarà durant anys. Quan ho vaig dir tenia moltes ganes de posar-m’hi, però per circumstàncies de la vida no ho vaig poder fer i ara he decidit que em donaré una mica de temps per acabar d’enllestir altres projectes personals i, quan pugui i em vengui de gust, escriuré. No és una promesa: estic segura que escriuré, sigui el que sigui, però no estic segura de si voldré o em voldran publicar.

 

També, des que vaig publicar la novel·la, he sentit una mica de pressió. Tenia la sensació que si no corria a escriure i publicar alguna cosa més la gent s’oblidaria de mi i la repercussió que he aconseguit amb Els dies bons ja no em serviria per a la pròxima novel·la. Després em vaig témer que tanmateix jo no vaig començar a escriure perquè fos la meva feina o perquè tothom em llegís, sinó per plaer i perquè em mantenia centrada en alguna cosa. Escriure és una feina difícil, que requereix molt de temps i molta d’atenció; si no m’hi puc dedicar plenament (diria que almenys en un 80 % de les meves ocupacions vitals, perquè m’entenguis) i fer-ho bé i gaudir-ho, m’estim més esperar.