Terres llunyanes del País Valencià

   

       Les i els novel·listes són infidels. No tenen capacitat de gestionar la dificultosa tasca de comprometre’s amb una sola persona perpètuament. La idealitzada decisió de compartir la resta de la vida amb un ésser humà no és una atractiva meta a aconseguir. Com a resultat, estableixen fantàstiques relacions extraoficials amb els personatges que totes elles i ells construeixen. Exemples no falten. Andrea Camilleri i el comissari Montalbano; Eva García Sáenz de Urturi i l’inspector, Unai López d’Ayala; o Javier Cercas i el policia, Melchor Marín. Maria Oruña, juntament amb l’editorial Destino, s’han sumat a esta desbocada escalada d’infidelitats amb Valentina Redondo en El camino del fuego. La inspectora i protagonista de la saga Puerto Escondido, continua la seua tasca professional, malgrat trobar-se de vacances a Escòcia i no rebre gaire remuneració.  

El camino del fuego conta dues històries alhora. D’una banda, Valentina Redondo i Oliver Gordon estiuegen a Escòcia, on el pare d’Oliver ha comprat el castell de Huntly. Entre els enormes murs de pedra, minarets i envejables vistes a la mar, hi troben una carta d’un antic propietari que, afirma tindre les memòries perdudes de Lord Byron. Este tresor amagat, un incendi i la troballa d’un cadàver dins del castell són els ingredients d’una realista novel·la descafeïnada d’investigació policial. D’altra, Mary McLeod i Jules Berlioz s’embarquen en un amor clandestí. La societat del XIX no tenia bons ulls davant la possibilitat que, una senyoreta d’una família amb altes rendes contraguera matrimoni amb un simple treballador immigrant de la llibreria, Stoner.

Escòcia juga un paper més que destacable. La seua importància traspassa l’espai narratiu fins mantindre una interrelació continua amb els personatges. Podria dir-se fins i tot que, l’espai és un personatge més. Oruña realitza una descripció detallada, però no farragosa; completa, però no sobrecarregada; aconseguida, però no pretensiosa. Els castells –de Huntly o Dunnotar- vesteixen el paisatge acusat de penya-segats -nomenats highlands- per tot arreu. El sol no és benvingut a una terra, on la humitat oceànica i els negres núvols són la quotidianitat climàtica. Ara bé, la innegable similitud d’Escòcia amb Galícia -terra natal de l’autora- és clara com la nascuda albada que s’alça després d’una plujosa i intermitent tempesta nocturna. La lúgubre imatge de tristos núvols banyen els empinats carrers empedregats escocesos, cosa que li resulta familiar a l’autora. El País Valencià també alberga castells amb bon estat de conservació, i penya-segats (patidors del turisme més irresponsable i massificat). Ara bé, res més a compartir amb la terra de William Wallace.

Les dades geogràfiques d’Escòcia no són les úniques vessants. Les tradicionals festes del país on senyors pèl-rojos amb faldes de quadres beuen, ballen i canten són descrites. El Hogmanay consisteix en què, uns senyors desfilen a mode de processó amb unes boles de foc que giren sobre els seus caps. Tot acompanyat de música gaitera. Quan arriben al port, llancen les boles al mar. La societat escocesa allunya, així, els mals esperits i atrau la bona sort. D'altra banda, Oruña indaga en les relacions socials. Els escocesos/eses tenen el costum de saludar-se dient bon accord. Totes dues paraules franceses tenen l’origen en les guerres medievals entre escocesos i anglesos ja que, els primers deien estes paraules amb el propòsit d’avisar de l’arribada dels segons. Fins i tot, Oruña assenyala mecanismes legals d’Escòcia amb una antiguitat de dos segles. El veredicte <<no provat>> era una via legal, la qual l’acusat/da era exhaurida de la pena de mort perquè no hi havia proves suficients que demostraren ser responsable d’assassinat. Ara bé, era condemnat/da socialment, cosa que propiciava el seu exili del país.

D’altra banda, El camino del fuego és una oda a la literatura noucentista anglesa. La investigació policial de Valentina Redondo és el pretext per a compartir els coneixements literaris de l’autora. Primerament, hi trobem una sèrie de personatges, els quals es dediquen professionalment al món de les lletres. Si més no, estan vinculats d’alguna manera. Per exemple, Jules Berlioz treballa a Stoner, una llibreria a Aberdeen. A més a més, les converses dels personatges naden en la mateixa direcció. La majoria giren entorn les perdudes memòries de Lord Byron -nucli de la investigació policial-, i algunes degeneren fins parlar de literatura medieval. Com és el cas de François Villon, un poeta francés del XV. D’altra banda, tots els capítols s’enceten amb frases i versos d’autors destacats del XIX. Entre ells, Henry James, Percy Bysshe Shelley, Emily Brontë o Robert Burns. El resultat final és la plasmació de tot un conjunt de sabers vinculats amb el món de la literatura.

Portada del llibre (foto personal)

De fet, l’amor prohibit entre Mary McLeod i Jules Berlioz converteix a Oruña en una escriptora anacrònica. La nascuda a Vigo narra la història atenent als valors de l’època victoriana. La definida separació entre el bé i el mal, així com l’elitisme i classisme mostra l’exacerbat maniqueisme de la societat noucentista. Alhora, deixa veure els enormes prejudicis que professaven les gents d’aquell període. Per fer açò o dir allò, les veus desllenguades i les mentalitats tancades jutjaven a tort i dret buscant la condemna social. Malauradament, la situació no ha canviat gaire, sinó ha perdurat. Així doncs, l’autora es converteix en una escriptora noucentista, tot i viure l’etapa de l’auge de l’extremisme verd, el calfament global i el reggaeton com a gènere musical més escoltat. A banda de qüestions sociològiques, l’ús normalitzat dels verins en el dia a dia d’aquelles gents. L’arsènic estava present en el maquillatge d’aquelles dames de monyos cardats, vestits de coll a peus i corses opressors de joves cossos purs. Fins i tot, escaladors i alpinistes l’utilitzaven ja que era un remei contra la pèrdua d’oxigen a l’hora de pujar una muntanya.

La investigació policial de Redondo enganxa a la mateixa força que un imam a un paper que tens voluntat de tindre a la nevera, però no amb la contundència d’un ancora que immobilitza un vaixell. Les constants referències literàries, així com la mirada noucentista deixa un marginal espai a l’acció. Una persecució automobilística, un tiroteig o una lluita física. La novel·la ha sigut com menjar-se una coca de panses i anous, però sense anous. La mancança d’un inesperat moviment adrenalític que, atrape la pupil·la del lector sobre la tinta, ha esmicolat un poc l’obra.

Ara bé, l’escriptora gallega s’ha preocupat de compartir amb les i els lectores/rs, la intrahistòria de El camino del fuego. És a dir, les influències i la motivació que despertà en ella a l’hora de dedicar-li infinitat d’hores per a l’elaboració redactora de la novel·la. Este apartat ubicat al final de l’obra s’agraeix. La i el lectora/a tenen l’oportunitat d’apropar-se a Oruña i indagar en línies més personals de l’autora. Una delicatessen literària pensada per als més fanàtics.

El camino del fuego és una bona novel·la, sempre que el o la lector/a busquen una investigació policial. A més, l’ambientació a un país amb un clima que reforça un aura de misteri. Oruña dibuixa una perfilada Escòcia estilitzada, com Blasco Ibañez ho va a fer amb la ciutat d’Alzira en Entre naranjos. I si t’agrada la literatura d’època victoriana, que més pot afegir-se?