La dominació no permesa dels nostres cossos

 

<<La educación física>, Rosario Villajos

           El passat 20 d’agost, el gol d’Olga Carmona atorgava el títol de campiones del món a la Selecció Femenina d’Espanya. L’esdeveniment quedà en segon plànol quan un inoportú i no correspost bes del president de la Federació Espanyola de Futbol (ara, expresident) a Jenni Hermoso -la capitana de l’equip- desvià l’atenció d’allò aconseguit. Rubiales va ser el cognom més escoltat durant setmanes. La UEFA el suspengué de les seues funcions, a Espanya començà un complex procés judicial i Jorge Vilda (entrenador de l’equip femení) va ser deposat del càrrec. Fins i tot, deixà situacions surrealistes com la vaga de fam iniciada per la mare del ja expresident de la Federació. Qui sap si Rosario Villajos va ser una espectadora més d’aquella històrica final, qui sap si les jugadores havien llegit el seu llibre, <<La educación física>>. I ja un misteri críptic, saber si Jenni Hermoso i la resta sabien que l’obra va ser guardonada amb el Premi Biblioteca Breu 2023. Ara bé, el desagradable bes i el llibre comparteixen una similar idea. Les dones pateixen la dominació d’altres persones sota els seus cossos, hi haja consentiment o no.

<<La educación física>> és un profund i térbol viatge per la ment de Catalina. Un exhaustiu treball arqueològic indagant en tots els pensaments estratigràfics de la jove, sorgits arran de diverses experiències personals, així com de relacions socials. L’àmbit psicològic i emocional és la flama del coet literari, enfront la caracterització de personatges i esdeveniments. No obstant això, l’expedició psicològica descrita és simultània a la tornada de la jove a sa casa, amb la preocupació d’arribar a hora.

            La relació de Catalina amb el seu cos és el mort en l’enterro, la núvia en la boda i el xiquet en el bateig. És el fil conductor de l’obra, la clau, el punt de partida d’inseguretats personals, tortures mentals i dimonis interns d’una adolescent. La seua estructura corpòria és un temible camp de mines europeu en la II Guerra Mundial. La duresa processal dels canvis hormonals i físics, juntament amb els comentaris dels altres i els episodis negatius de la seua vida personal són els deu mil mercenaris grecs -quasi suïcides- de Jenofonte a <<Anabasis>>. És a dir, un relat personal on sempre la por fa acte de presència i la protagonista acaba flagel·lant-se. El fet que la genètica li concedisca una estatura superior a la majoria de xiques, o les diferents situacions que travessa amb la menstruació són alguns exemples. La relació amb el seu cos és tan tortuosa que Catalina acaba establint una complexa dicotomia entre el seu jo i la seua estructura corpòria. Sens dubte, un problema arrossegador que determina la seua autoconcepció i relació amb els altres.

            La família no contribueix gaire positivament. L’estricta educació dels seus pares basada en una sobreprotecció i limitació constant, exerceix una inconscient repressió sobre la imatge i aparença de la seua filla. El fi de sa mare és que complisca amb els cànons normatius de bellesa sense destacar entre la resta. Una dominació insuportable. A més, Catalina patí una malaltia quan era infant, cosa que potencia eixe modus operandi paternal. Que si portar faixa, que si no tallar-se el monyo, que si no vesteixes així perquè ensenyes massa. A més a més, la seua progenitora reprodueix prejudicis davant determinats esdeveniments de vides alienes. A tall d’exemple, una amiga de la seua filla queda embarassada, i sa mare s’alegra perquè la seua filla ja no tinga relació amb ella des de fa temps. Per tant, la mare té voluntat d’inculcar els convencionalismes socials, morals i ètics sota Catalina. Allò políticament correcte, com aquell que diu.  

            Catalina descriu unes relacions complicades amb tots els homes que formen part de la seua vida. Primer, son pare és una figura inexistent. La comunicació és tan nul·la entre tots dos que, el progenitor es comunica amb la seua filla mitjançant sa mare. Així doncs, son pare mostra la bàsica preocupació centrada en el rendiment acadèmic de la seua filla. Total, què importa més?, pensa ell. Aleshores, Catalina relata la seriosa distància emocional i afectiva amb una ésser tan proper com son pare. A banda, Catalina té un germà, Pablo. Qui fa allò que vol, quan vol i no ha de donar cap explicació. El consentiment i la justificació a tort i a dret dels pares genera una Catalina frustrada ja que, sent un tracte desigual en diverses situacions. Com a resultat, l’egoisme i la falta d’empatia emocional de Pablo és l’aigua omplint-se en un aljub arran d’una DANA. Els pares pequen, el fill guanya i Catalina plora. Per acabar, està Joan, el xic amb qui Catalina descobreix la primera relació sentimental i totes les petjades que això comporta. L’adolescència és una etapa crucial en este àmbit. Xiques i xics trenquen l’ou del Tia, m’ha parlat, Vols eixir amb mi?, Em deixes la jaqueta? Eixe tour de preciosos paisatges paradisíacs amb enormes pedres rocoses amagades, les quals poden cedir en qualsevol moment. Entrar en contacte amb este món és important perquè els adolescents analitzen, gestionen i aprenguen les primeres relacions sentimentals. Doncs, este procés efectua Catalina amb Joan.

            La jove viu en l’última dècada del segle passat, i no cal que ho jure Rosario Villajos. Les referències al terrible cas de les xiquetes d’Alcàsser és constant. L’impacte mediàtic despertà la desconfiança i el temor en pares que, veieren a les seues filles com éssers vulnerables en camps de batalla imperceptibles al món exterior: places, carrers, parcs, avingudes, carreteres... Catalina planteja esta qüestió des del cos -novament, l’aspecte físic-, des de la perspectiva en què totes tres xiquetes patiren barbaritats terribles desvirtuant-les del seu cos. Abandonaren el domini del vaixell dels seus cossos, i els violadors es posaren al capdavant.

D’altra banda, l’obra de Rosario Villajos, pense, seria una important ferramenta literària a les aules de secundària. Podria enquadrar-se dins dels plans d’estudis de l’últim curs de l’ESO, i el primer de Batxillerat. La concepció educativa literària és errònia. Els alumnes no han d’estudiar les bases de la literatura i l’àmbit teòric, sinó llegir, llegir, llegir i llegir més. La literatura ha de tindre -de vegades- una funció educativa, un contingut que siga coetani al seu temps i tracte qüestions on els estudiants puguen sentir-se identificats. Dit d’una manera més directa, més <<La educación física>> a les aules, i menys <<El libro de buen amor>>. Llibres que els aproximen a les seues realitats i que treballen l’espectre emocional i afectiu. L’adolescència és canvi sobre canvi, una etapa crucial on entren en contacte directe amb les emocions i, solidifiquen les maneres de relacionar-se, tractar-se i com cuidar-se. Sens dubte, assenta un conjunt de precedents que determinen la manera de gestionar les seues interaccions sentimentals posteriorment.  

Al capdavall, <<La educación física>> és un potent llibre psicològic. Una turmenta de pensaments i emocions, una anàlisi profunda de totes les situacions viscudes, i els diferents escenaris possibles desencadenats si s’haguera actuat d’una o d’altra manera. A més, és una lectura dispersa ja que la vivència d’açò o allò es barreja amb la descripció de pensaments o darreres experiències, per a després tornar a allò que estava explicant. És una lectura desordenada, on el lector ha de ser un os formiguer clavant el seu nas en un niu de solapats sentiments interrelacionats.